Els patrons i l'atzar

(Traducido al castellano aquí)

Coneixeu el Kapla? Es tracta d'un joc de construccions espectacular per la seva senzillesa. Les peces de fusta que el composen tenen totes la mateixa forma: són llistons rectangulars amb les proporcions 1:3:15. Per muntar els models, tan sols es col·loquen unes a sobre de les altres, sense adhesius ni cap altre sistema de fixació. L'única frivolitat que es permenten és la d'oferir peces de diferents colors.

Si mireu a Internet trobareu molts exemples de construccions faraòniques fetes amb Kapla: ponts, edificis, ciutats, monuments coneguts, etc. Alguns videos mostren construccions fetes només per fer-les caure com un enorme domino. La major part d'aquestes estructures segueixen uns patrons més o menys complexos, calculats per a aconseguir l'equilibri.

Fa gairebé dos anys que tenim peces d'aquestes a casa i hem anat fent algunes construccions. Fins ara, les més notables seguien uns patrons, inventats en alguns casos o copiats d'algun model en altres. Us en posaré un parell d'exemples:


En els dos casos, cada peça té un lloc previsible, en funció del que tenen les altres, i està més o menys pensat on ha d'anar cada una. En definitiva, com deia, seguien una lògica, un patró. Aquestes construccions volen paciència i una certa (o molta) planificació. Un cop fetes, són molt més sòlides del que pugui semblar al començar-les a muntar.

Però l'altre dia vaig començar a muntar-ne una i el meu company no tenia prou edat per tenir la paciència de seguir un patró. Així que el que ens va sortir era quelcom diferent al que havíem fet fins ara:

 
Senzillament, vam començar a posar peces, seguint unes mínimes regles, com era que les peces estaven totes en la mateixa posició, per evitar inclinacions. Havíem d'anar en compte per tal que la part central fos prou potent com per a que no es perdés l'equilibri, però tot això descansava només en dues peces en cunya. Era un caos. Cada peça ocupava la posició que li venia de gust, però contribuïa. Quan ho miraves des de dalt, no li veies la lògica. No hauríem estat capaços de reproduir-ho, per moltes fotos que li haguéssim fet, però, quin sentit tindria reproduir una cosa així? Cada construcció d'aquesta mena que facis, serà única. En podràs fer una altra de semblant vista en conjunt, però en el seu interior, en les relacions entre les peces, serà completament diferent. Una estructura així no és òptima. Amb les mateixes peces "ben posades", o sigui, seguint un patró ben estudiat, podríem arribar fins al sostre.

Tanmateix, em va encantar. Era com anar acompanyant les peces al lloc on a elles els hi venia de gust estar. Era una complicació molt senzilla. Cada peça "feia la seva" i, alhora, construïa la torre junt amb les veïnes.

Al dia següent, l'experiment es va complicar un pèl, però el sistema de construcció va ser el mateix, només que partia de dues bases en lloc d'una:

Com en el dia anterior, cadascuna de les dues potes s'aguantava només en una cunya de dues peces. A partir d'aquí, les dues potes del pont anaven fent-se gruixudes, fins arribar a tocar-se i a confondre's. No se sabia en quin pis es trobarien, només era qüestió d'anar posant peces, mantenint la vertical de la base prou nodrida per a que no es tombés.

Un cop es van trobar les dues branques, la part del mig era prou forta com per a començar a créixer cap als costats. Així, els darrers pisos ja queien totalment fora de la vertical de les bases, però entre les dues podien suportar el cos sense problemes.

Com en el dia abans, es podia repetir una estructura amb la mateixa filosofia, però mai la tornaries a fer igual. I si te'n quedava cap dubte, només et calia mirar el detall. Llavors veies que hi havia peces ben assentades i altres, en canvi, estaven agafades just per una punta. Però unes es cobrien a les altres i acabaven aguantant.

Suposo que ja haureu notat que em vaig quedar enamorat d'aquest nou sistema de muntatge. I em van començar a venir al cap tota una sèrie d'analogies. En el moment de posar-les per escrit, veig que tenen els seus lapsus, que potser són agafades pels pèls però, posant per endavant aquestes prevencions, us en citaré algunes.

Per començar, un nen petit no és capaç de construir un pont com el primer, però sí que en pot fer un com el segon. A vegades, no aconseguim fer coses perfectes, però si que està al nostre abast fer-ne d'altres que no són tant òptimes. I segurament aprendrem molt més fent les imperfectes, que esperant a saber fer les perfectes.

En aquestes construccions, una  cosa important és que el nucli estigui ben farcit de peces. Si és així, ens podem permetre que en un determinat pis algunes peces vagin cap a fora. Algun cop aquestes peces més exteriors cauen però, si la torre és forta al mig, aguanta i pots seguir-la construint. Quan construïm quelcom hem de tenir clar què és central, què és el que necessitem de veritat, i reforçar-ho. És més, en la part central no sobren els recanvis, les redundàncies. És millor fer llarg que quedar-nos curts, perquè aquests "sobrants" ens poden treure d'una situació difícil, si ens han fallat les previsions.

Les peces han d'anar coordinades: totes en la mateixa posició. Però cada una troba la manera que li va millor per fer la seva funció. Cadascuna la fa segons un criteri diferent, sempre enfocada a l'objectiu de fer la torre. No cal que tots ens regim per uns patrons establerts. Si ho fem així ens perdem la riquesa d'aquesta diversitat i la bellesa d'un entramat sense sentit aparent, però que suporta la torre. Si tots els individus saben quin és l'objectiu, cadascú pot contribuir a la seva manera, diferent de la dels demés.

Però potser la conclusió més colpidora és que, encara que els patrons ens porten molt lluny i ens fan construir coses útils i belles, som aquí per l'atzar, per un joc de prova i error de la natura. En realitat, nosaltres no responem a un patró. Som únics, encara que ens assemblem entre nosaltres. No vulguem domesticar-ho tot, deixem que l'atzar faci de les seves i ens ensenyi nous camins.