Optimitzant recursos

(Traducido al castellano aquí)

Aquest dijous apareixia a La Vanguardia un article d'en Xavier Sala i Martí on proposava tecnificar l'administració per estalviar diners. En ell apunta tot un seguit de propostes ambigües, sense arribar a entrar en detall. La veritat és que no li puc criticar aquest aspecte, perquè jo també ho faig alguns cops des d'aquest espai, però el fet que ho estigui dient en qualitat d'expert, li dóna una autoritat i un ressò que crec que l'hauria de fer ser més rigorós.

La primera de les solucions és aplicar el cloud computing, posant per exemple les empreses privades. Si no ho entenc malament, la proposta és que els empleats públics no estiguin organitzats per ministeris, sinó que formin un gran cos de "superexperts independents" (Sant tornem-hi amb l'expertesa) que donen servei a tots els ministeris. L'avantatge vindria donat pel fet de que, al poder veure tothom els seus treballs, ja no es duplicarien i estalviaríem milions d'euros. Fins on jo sé, els núvols informàtics el que fan és facilitar la mobilitat de la gent i la seva independència dels dispositius, ja que se sincronitza la informació en tots els que utilitza un mateix usuari. Això no té res a veure amb el fet de que se centralitzin serveis, com per exemple els informàtics, cosa que ja es fa avui en dia a la majoria d'administracions. El que trobo esotèric és que parli de reaprofitament de treballs pel fet d'estar al núvol, evitant duplicar projectes. O sigui, que agafaríem una aplicació per gestionar l'expedició del DNI del ministeri d'interior i la podríem usar per gestionar el procés de matriculació d'alumnes del ministeri d'educació o el control de la velocitat variable dels accessos a les ciutats del ministeri de foment. Francament, no ho veig, però si ens hem d'estalviar milions d'euros...

La segona perla és la de que els serveis públics amb problemes de congestió no s'han de finançar amb impostos, sinó amb el cobrament directe als usuaris. Segons l'article, el problema d'això és que els peatges són incòmodes i que poden crear cues i aporta la tecnologia com a solució per a la recaptació. Jo pensava que el problema dels peatges era que no suposaven el mateix per a dues persones que tinguin un poder adquisitiu diferent. El debat, doncs, no és si el peatge ha de ser via GPS o via les barreres actuals, sinó si volem que les carreteres siguin un servei públic o les deixem directament en mans privades.

També fa una incursió en el sistema penitenciari: proposa reduir el nombre de reclusos no perillosos a base de tenir-los controlats per via electrònica, reduint despesa penitenciària. Bé, altre cop crec que el problema no és aquest, sinó definir quin és l'objectiu del sistema penitenciari, però d'això en volia parlar amb més calma en una altra entrada.

Acte seguit, ve un punt fosc en que proposa la psicologia conductual (que ens indica que cal posar els xiclets a la vora de la caixa als supermercats) com a tècnica per tractar l'evasió fiscal. No ho acabo de veure. Suposo que canviant el color de les declaracions de renda en alguns apartats específics, o impregnant-les d'olor a bitllet de banc, podrem evitar que la gent defraudi. I què tal perseguir el frau realment, dotant de més recursos humans a Hisenda?

Finalment, fa un vol rasant per la sanitat i l'educació, parlant de telemedicina i de tecnologia a l'educació. No entra en detalls, però menciona un altre article seu en el tema de l'educació, que he llegit, i amb el que estic d'acord pel que fa a potenciar la creativitat i l'esperit crític. Però pel que fa al tema que ens ocupa, la proposta segueix sent canviar el tracte directe amb mestres humans per un accés tecnològic als majors especialistes en educació. Suposo que la telemedicina seria un cas anàleg però en el terreny sanitari, substituint metges per aplicacions telemàtiques.

La conclusió a la que arriba és que cal optimitzar la productivitat i la eficiència, tal i com fa el sector privat. I per això proposa gastar més en tecnologia i menys en funcionaris, que sembla que l'únic que volen és tenir una font segura d'ingressos. Acaba dient que l'estat ha d'estar al servei dels ciutadans i no al dels funcionaris.

Suposo que ja us heu adonat que no comparteixo els seus criteris. Més enllà de que trobo l'article demagògic perquè algunes solucions són confuses i confonen (com la del cloud computing), la seva solució és gastar més en tecnologia i menys en gent. Això implica donar al sector privat els diners que ara estan ocupant a un gran grup de persones. Implica aplicar al sector públic els criteris de productivitat econòmica del sector privat. Implica veure l'estat com un negoci, convertir-lo en Govern S.A. Suposo que li aniria bé que cotitzés en borsa i que es contractessin els millors experts de cada camp a nivell mundial, per a que ens diguessin què cal fer en cada àmbit de la nostra vida. Així, fins i tot ens podríem acabar estalviant milions d'euros en estèrils eleccions.

Per la meva banda crec que, si alguna cosa ens sobra avui en dia, és capital humà i grans empreses disposades a controlar-nos la vida. I si d'alguna cosa anem curts, és del sentit comú que poden aportar les persones que estan properes als problemes. Soc un fan de la tecnologia quan és una eina, però el criteri l'ha de seguir tenint la gent, i els valors que han de regir l'estat no poden basar-se la rendibilitat (com tampoc ho haurien de fer les empreses, segons els defensors de l'economia del bé comú). No vull un metge a l'atur substituït per una aplicació al núvol que m'ausculti amb un perifèric del mòbil, envii les dades a Houston i en torni una recepta per missatgeria electrònica. No vull que els meus fills aprenguin matemàtiques amb una consola a casa, mentre tinc mestres amb ganes d'ensenyar que estan a l'atur perquè són molt "cars". Fins i tot prefereixo que els meus diners es malbaratin en un funcionari que fa un cafè de tant en tant, abans de que vagin a parar a les butxaques dels accionistes d'una gran multinacional de les comunicacions, que donarà quatre duros als seus empleats i els pressionarà, fins al suïcidi en alguns casos, per no haver aconseguit uns objectius de producció impossibles.

En definitiva, no vull optimitzar els recursos destinats a contractar persones per poder-los malbaratar en indústries que estan augmentant les injustícies i destrossant el planeta.