Tarifes planes, segon intent

(Traducido al castellano aquí)

A l'entrada anterior sembla que em vaig embolicar una mica. Una amable lectora em va fer el següent comentari:

Yo sí creo que las cosas tienen un valor más allá del que marcan los mercados financieros, y esto me parece igual de válido para un piso como para un tornillo. No sé si lo entiendo bien, pero me parece un poco contradictorio el modo en el que lo planteas... En el caso de los pisos parece que das a entender que la gente los sobrevalora porque les cuesta mucho pagarlos y por eso se resiste a venderlos aunque su valor de mercado haya bajado... Si los pisos han bajado de precio, valen lo que dicta el mercado y no más, de manera que hay que dejar atrás sentimentalismos a la hora de tomar decisiones sobre su posible venta, olvidarnos del esfuerzo que hemos invertido en ellos o del vínculo afectivo, etc. Sin embargo, en el caso de un tornillo, tu valoración sí está llena de sentimentalismo y dices que los despilfarramos porque su valor de mercado es bajo, pero en realidad cuestan mucho más (supongo que porque existe un coste ecológico o porque una persona ha invertido su esfuerzo y no se le ha pagado debidamente, y todo esto no se refleja en su valor de mercado). Pero bueno, ¿en qué quedamos? Si mandan los mercados, estos deberían mandar tanto para los tornillos como para los pisos... Si por otra parte aceptamos el valor del esfuerzo o de otros factores que no son meramente financieros, entonces deberíamos aceptarlos como válidos a la hora de tomar nuestras decisiones... Quizá estoy simplificándolo todo demasiado y probablemente no sea así lo que promueve el libro, pero yo sí reivindico otros factores que no sean los puramente económicos a la hora de decidir el valor de algo, tanto para los pisos como para los tornillos. Otra cosa es que con los actuales juegos financieros el valor de las cosas esté totalmente distorsionado, en eso estoy de acuerdo, pero si piensas que es lícito valorar un tornillo por encima de lo que marca el mercado, también debería serlo hacerlo con un piso, ¿no?

Rellegint l'entrada veig que em vaig preocupar més de seguir el procés dels meus pensaments que de clarificar les idees que volia transmetre, així que faré un segon intent.

El desencadenant de l'entrada va ser la qüestió de si l'invertit fins al moment en una empresa (entesa en un sentit ampli, no només mercantil) ens ha d'influir en les decisions a prendre sobre ella. Aquí, quan parlo d'inversió no té perquè ser econòmica. Pot ser una inversió de temps o d'esforç intel·lectual o emocional. Per equilibrar l'exemple crematístic del pis en posaré altres en els que la inversió no sigui econòmica. ¿Cal seguir amb una parella en la que no s'hi veu futur i ens és una relació contraproduent, pel fet d'haver-hi posat molt amor en el passat? ¿Cal seguir en una associació de la que vas ser membre fundacional, però l'orientació de la qual ha canviat i ara no t'hi identifiques? ¿Cal seguir en una feina que ens ha donat molts bons moments si veiem que ja no es correspon a les nostres expectatives? Per a mi, en tots els casos la resposta és no. De fet, és possible que la millor manera de conservar un passat gratificant és saber aturar-se a temps, abans que la situació es deteriori i ens prengui fins i tot els bons records. Com diria en Rick a Casablanca, "Cal que prenguis l'avió, perquè sinó ho sentiràs..." i aquesta és la manera d'aconseguir que "sempre quedi París".

Tot l'anterior ho segueixo subscrivint però, pensant en la conversa un cop acabada, em vaig adonar que el fet de valorar les coses en funció del que ens han costat, enlloc del seu valor actual és un problema en els dos sentits: supravalorem el que ens ha costat molt i infravalorem el que se'ns regala o se'ns ven barat. Certament vaig escollir un exemple poc afortunat amb els cargols de la ferreteria. Pensem millor en el preu del paper, o de unes bosses de plàstic, que inclou els costos de fabricar-ho, però no els costos de regenerar els arbres (en el cas del paper), o de la futura (o no tant) escassedat de petroli (en el cas de les bosses de plàstic). En aquests casos estem tenint en compte el cost passat i no el seu valor actual segons les previsions de futur.

El cas de les tarifes planes és similar, encara que no igual. Nosaltres estem pagant tant si ho fem anar com si no, per tant no som conscients del cost real, com en el cas del paper o del plàstic. Però les tarifes planes tenen l'efecte pervers de que, com més gastes, més barat et surt el que obtens. Així, estan promovent un consum irresponsable, enlloc d'una valoració adequada dels recursos que tenim. L'efecte del malbaratament no és conseqüència de que el consumidor es basi en el que ha invertit en el passat per valorar un recurs determinat, però l'assignació d'un preu arbitrari, no relacionat directament amb els costos de l'article ens despista a l'hora de donar-li un valor. És en aquest sentit en què està relacionat amb la nostra tendència a valorar les coses pel que ens han costat, i no pel seu valor actual o en funció de les previsions que puguem tenir de cara al futur.

I al donar voltes sobre tot això se'm va acudir una explicació, que crec plausible, d'aquesta característica humana de valorar el que tenim en funció del cost que ens ha suposat, enlloc del valor actual o del que ens costarà tornar-ho a obtenir. La idea era que en unes societats primitives, menys canviants que les actuals i de dimensions molt més petites, la mesura del que havia costat quelcom era una bona aproximació del que costaria obtenir-ho altre cop. En una societat primitiva, els costos passats devien ser molt més clars per tots, ja que no hi havia el grau d'especialització actual. Era en aquest sentit en el que deia que tothom havia fet una fletxa, o en devia haver vist fer alguna i, en conseqüència, sabia el que costava fer-les. En general, els recursos que normalment eren abundants, ho seguien sent; i els que eren escassos, o anaven alternant, estaven ben identificats. Els boscos no desapareixien de cop, per exemple, però se sabia que la disponibilitat de l'aigua podia canviar en funció de les pluges o la sequera.

No sé si ho hauré deixat més clar o hauré embolicat més la troca. Tinc clar que la conjectura sobre l'origen d'aquesta característica nostra no té cap fonament científic, ni està contrastada per fets experimentals. Tan sols volia proposar un angle diferent del que per a mi era l'evident, que és la finalitat de moltes de les entrades que escric.