(Traducido al castellano aquí)
Ahir, en una sobretaula llarga, estàvem comentant un llibre que estic llegint titulat El cisne negro, que tracta sobre l'impacte dels successos altament improbables. En un moment donat va aparèixer una controvèrsia sobre com ens ha d'afectar el passat en la presa de decisions. Jo no hi he arribat encara, però sembla que l'autor del llibre planteja, per exemple, que no ens hem de deixar influir pel que portem invertit en un determinat projecte a l'hora de decidir si cal continuar amb ell o no. Segons ell, la decisió hauria de ser presa en funció del present i el futur tan sols, independentment de si ja hem invertit 10 o 100.
Amb les precaucions necessàries pel fet de no haver llegit de primera ma el que diu l'autor, jo donava suport a aquesta tesi. I sortia l'exemple del plantejament sobre si era convenient vendre's el pis o no en un determinat moment. Jo sostenia que la decisió no s'havia de veure afectada pels diners que es portessin invertits en el pis fins el moment, sinó pel valor present i les previsions futures. El que s'ha pagat és el que s'ha pagat i però el que val és el que val, independentment del que s'ha pagat fins al moment.
Oposada a aquesta postura sortia la de que no ens podem abstreure dels esforços que ens ha costat arribar a on som. I cal reconèixer que d'alguna manera, és un factor que tenim en compte de manera inconscient. Tenim la sensació de que vendre alguna cosa que ens ha costat molt de aconseguir representa una pèrdua molt més important que desfer-nos d'exactament el mateix si és quelcom que ens han regalat. Com que es tracta d'una sensació, i crec que la tenim en general, no discutiré que existeixi. Una altra cosa és que considero que no és una bona consellera.
Però el reflexionar sobre això m'ha portat a pensar en perquè tenim aquesta sensació. I crec que és el mateix problema que les tarifes planes, sobre el que ja vaig fer un comentari a l'entrada sobre el deute i l'austeritat. En aquella entrada, de fet, estava reconeixent que la nostra estructura mental ens du a malbaratar el que no ens ha costat obtenir. Segurament usarem quatre bosses per llençar les escombraries més fàcilment si ens les han regalat al supermercat que si les hem hagut de pagar al cost ecològic que tenen (que és molt més alt que el que tenen actualment). Donem valor a les coses en funció del que ens costen, no del valor real que tenen. Així, la única manera que sembla efectiva de que valorem el que tenim és que ens costi obtenir-ho.
En una societat primitiva, on les eines se les construïa cadascú o el veí que teníem al costat, tothom era conscient del que costava cada cosa. Fer una fletxa ben recta i punxeguda costava, però tots ho havien fet algun cop o ho havien vist fer. Ara anem a una ferreteria i comprem un grapat de cargols sense esforç i a un preu ben baix. Segurament n'agafarem de més "per si de cas". Avui en dia, el preu de les coses no és un reflex directe del que costa fer-les sinó que està distorsionat per molts motius, entre ells els jocs financers. En un món com aquest hi poden haver coses que són importants o costoses però a les que no donem valor perquè tenen un preu molt baix.
I aquest problema ve a ser el mateix que el que plantejava al començament. Les tarifes planes ens fan infravalorar el que tenim. Si alguna cosa ens ve donada sense esforç ens sembla que la podrem tornar a obtenir sense problemes, mentre que si quelcom ens ha costat molt ens sembla valuosa, encara que en realitat pot no ser-ho gaire. O podia haver-ho estat i ja no ser-ho. En aquest sentit, aferrar-nos a l'esforç invertit en el passat pot ser una trampa amb conseqüències desastroses.
I la veritat és que això no és nou. La primera tarifa plana va fracassar ja fa molts anys, quan a Adam i Eva els van fer fora del paradís i els van condemnar a guanyar-se el pa amb la suor de la seva front, a veure si amb l'esforç invertit aprenien a donar-li el valor correcte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada