dimecres, 27 de març del 2013

El lliure albir de la societat

(Traducido al castellano aquí)

Aquest diumenge vaig veure l'entrevista a en Santiago Niño-Becerra al Singulars d'en Jaume Barberà del 20 de març. Al contrari que altres cops, el convidat no li va permetre reafirmar les tesis que va exposar en la presentació i, en alguns moments, semblava un debat més que una entrevista.

Personalment, aquest personatge m'inspira sentiments contraposats. Al poc de sentir parlar d'ell per primer cop, vaig llegir el seu llibre Más allá del crash i crec que és una lectura recomanable, en tant que explica el què està passant i dóna unes pistes que crec que són bastant reals de cap a on anirem a parar. Per exemple, desmunta clarament la il·lusió de la recuperació del creixement, que crec que és quelcom que hem d'assumir el més aviat possible, perquè no hi ha recursos per seguir aplicant les receptes que ens han dut fins aquí.

En general, aquestes visions que poden semblar apocalíptiques, que ens diuen que res tornarà a ser com abans (con fins fa molt poc, de fet), crec que són positives, perquè ens posen al nostre lloc, un lloc que no haguéssim hagut d'abandonar mai. La mentalitat l'haurem de canviar i aquest canvi és la crisi en la que estem. Com a crisi que és no resulta fàcil, però no per això deixa de ser necessària. Fins aquí d'acord.

El que em descol·loca més del discurs d'en Santiago Niño-Becerra és que, tot i compartir bàsicament l'anàlisi del que passa i creure probables les seves prediccions, l'exposició que fa sigui tan "macroeconòmica", tan desproveïda de valoracions. Ja en declaracions anteriors vaig veure com es negava a "culpar" a algú de la crisi, la presentava com una conseqüència inevitable de les diferents solucions que s'havien anat trobant a les crisis anteriors. A l'entrevista d'aquesta setmana va usar diversos cops l'argument de "l'únic camí possible"´, o sigui "es lo que hay", dit col·loquialment. Per exemple, en el cas de Xipre, on el canvi del marc legal deixa de protegir els dipòsits de fins a 100.000€, plantejava que només hi havia l'alternativa d'acceptar-ho o muntar una revolució, i no creia gaire viable aquesta darrera.

La sensació que em transmet és diferent de la dels convençuts retalladors que ens estan venent medicines molt amargues amb promeses de millora, perquè no promet meravelles, no prova de vendre'ns una moto, senzillament presenta un panorama que, per ell, és inevitable. Això el porta a defensar un govern de tècnics, que gestionin el millor que puguin l'únic camí possible. I aquí és on ja no estic d'acord.

Puc admetre que les seguretats que fins ara teníem poden desaparèixer. Tinc clar que la vida en general, i la humanitat en particular, ha arribat on és perquè s'ha sabut adaptar i ho ha de seguir fent. Crec fermament que l'escassedat material ben gestionada pot ser més beneficiosa que una abundància irresponsable. El que no em resigno és a acceptar el determinisme social, el fet que hi hagi un destí escrit i inevitable per la nostra societat. I, amb tot, em pregunto si no és una postura innocent, si no tindran raó els que pensen que el poder és el poder i que sempre s'acaba sortint amb la seva.

Aquesta entrada la vaig començar el mateix diumenge i, arribat a aquest punt, vaig tenir la temptació de fer comparacions amb el determinisme de la física clàssica i la incertitud de la quàntica. Al reprendre-la avui, m'ha semblat massa complicat per reduir-ho a una entrada de bloc, així que ho deixaré de banda i em quedaré només amb el transfons al que em va dur aquesta comparació.

El fet és que, a nivell particular, tots tenim la sensació de lliure albir, de poder escollir el que fem. Tots els dies prenem decisions més o menys importants, de forma més o menys automàtica, però tenim consciència de que podem prendre'n d'altres. Fins i tot som capaços de fer coses que sabem que poden ser perjudicials per nosaltres. En aquests casos, les motivacions poden anar des d'afanys autodestructius a apostes arriscades, passant per plaers immediats que passen per davant de possibles riscos futurs.

Per a que no quedi en una dissertació abstracta, posem per exemple que un dia decidim no anar a la feina. Ho podem fer perquè estem sumits en un estat depressiu, perquè ens dedicarem a alguna altra activitat que creiem que ens pot aportar més o perquè ens ve de gust anar al cinema i demà ja veure'm què ens trobem quan tornem a anar-hi. És possible que no sigui el més assenyat, però podem fer-ho.

El que sostenen els defensors de l'"únic camí possible" és que a nivell de societat no existeix aquest lliure albir, que el camí que hem de seguir està traçat i que no en tenim un altre per tirar endavant. No dic que sigui una bogeria. És possible que hi hagin més camins, però que només un sigui el que ens porti a sobreviure com a societat i que siguin els experts els que ens hi poden menar. Però llavors, què hi pintem nosaltres? Quin sentit té tot plegat? No sé si tenen raó, però prefereixo viure en una societat que es pugui equivocar que no en una en la que tots siguem els engranatges d'una màquina perfecta.

dijous, 7 de març del 2013

Taxes

(Traducido al castellano aquí)

Aquest governs d'avui en dia són uns grans amants de les taxes. De la de sanitat ja fa temps que se'n parla. A les escoles no hi ha taxes directament, però cada cop s'hi inverteixen menys diners i la cobertura pública en forma de beques i ajuts és més baixa. Però una taxa que no deixa de sorprendre'm és la judicial. Segurament té un impacte més baix que el copagament (o repagament) de la sanitat o les retallades en educació, però el seu transfons em descol·loca totalment.

La taxa sanitària pot servir de fre al malbaratament de recursos i fer conscient a la gent de que el sistema sanitari cal usar-lo amb responsabilitat. El problema de la taxa sanitària és que consciencia només als que tenen menys recursos, perquè, al ser lineal, el cost per una persona amb ingressos elevats és insignificant, mentre que és privatiu per una amb pocs recursos. Hi estic en contra perquè és injusta i, encara que comparteixo l'objectiu de que la gent faci un ús responsable de la sanitat, crec que la solució ha d'anar per la via educativa i no per la punitiva.

En canvi, les retallades en ensenyament ja no quadren ni en l'objectiu. Algú repetirà cursos perquè són gratuïts? Farem dinar a un nen dos cops al dia perquè està becat? Doncs, al meu entendre, a la taxa judicial li passa el mateix. Jo no crec que a ningú li agradi ficar-se en plets. És una cosa que no es fa per gust. Així doncs, no es tracta d'evitar el malbaratament de recursos, sinó de fer desistir a la gent d'usar una de les estructures fonamentals de la nostra societat, que ens ha de protegir contra els abusos i les injustícies.

Cada cop més, el que ha de ser públic es converteix en privat i, per tant, en rendible. Quina serà la següent taxa? Posar una denúncia a la policia? Cridar als bombers per a que vinguin a apagar un incendi? Si posem les quotes prou altes, les capes més desafavorides de la societat deixaran de molestar, perquè se les podrà robar i no tindran recursos per denunciar-ho, o se'ls cremarà la casa i no podran demanar que els vinguin a apagar el foc.

Ben mirat les taxes que sí que serien útils són la legislativa i l'executiva: que ens fessin pagar per a que el parlament fes lleis i el govern les executés. Així, només hauríem de deixar de pagar aquestes taxes per a que es quedessin sense feina i ens deixessin en pau d'una vegada per totes.

Per cert, i la taxa monàrquica? Si no pagues no tens rei... Seria total!!!