dimecres, 27 de març del 2013

El lliure albir de la societat

(Traducido al castellano aquí)

Aquest diumenge vaig veure l'entrevista a en Santiago Niño-Becerra al Singulars d'en Jaume Barberà del 20 de març. Al contrari que altres cops, el convidat no li va permetre reafirmar les tesis que va exposar en la presentació i, en alguns moments, semblava un debat més que una entrevista.

Personalment, aquest personatge m'inspira sentiments contraposats. Al poc de sentir parlar d'ell per primer cop, vaig llegir el seu llibre Más allá del crash i crec que és una lectura recomanable, en tant que explica el què està passant i dóna unes pistes que crec que són bastant reals de cap a on anirem a parar. Per exemple, desmunta clarament la il·lusió de la recuperació del creixement, que crec que és quelcom que hem d'assumir el més aviat possible, perquè no hi ha recursos per seguir aplicant les receptes que ens han dut fins aquí.

En general, aquestes visions que poden semblar apocalíptiques, que ens diuen que res tornarà a ser com abans (con fins fa molt poc, de fet), crec que són positives, perquè ens posen al nostre lloc, un lloc que no haguéssim hagut d'abandonar mai. La mentalitat l'haurem de canviar i aquest canvi és la crisi en la que estem. Com a crisi que és no resulta fàcil, però no per això deixa de ser necessària. Fins aquí d'acord.

El que em descol·loca més del discurs d'en Santiago Niño-Becerra és que, tot i compartir bàsicament l'anàlisi del que passa i creure probables les seves prediccions, l'exposició que fa sigui tan "macroeconòmica", tan desproveïda de valoracions. Ja en declaracions anteriors vaig veure com es negava a "culpar" a algú de la crisi, la presentava com una conseqüència inevitable de les diferents solucions que s'havien anat trobant a les crisis anteriors. A l'entrevista d'aquesta setmana va usar diversos cops l'argument de "l'únic camí possible"´, o sigui "es lo que hay", dit col·loquialment. Per exemple, en el cas de Xipre, on el canvi del marc legal deixa de protegir els dipòsits de fins a 100.000€, plantejava que només hi havia l'alternativa d'acceptar-ho o muntar una revolució, i no creia gaire viable aquesta darrera.

La sensació que em transmet és diferent de la dels convençuts retalladors que ens estan venent medicines molt amargues amb promeses de millora, perquè no promet meravelles, no prova de vendre'ns una moto, senzillament presenta un panorama que, per ell, és inevitable. Això el porta a defensar un govern de tècnics, que gestionin el millor que puguin l'únic camí possible. I aquí és on ja no estic d'acord.

Puc admetre que les seguretats que fins ara teníem poden desaparèixer. Tinc clar que la vida en general, i la humanitat en particular, ha arribat on és perquè s'ha sabut adaptar i ho ha de seguir fent. Crec fermament que l'escassedat material ben gestionada pot ser més beneficiosa que una abundància irresponsable. El que no em resigno és a acceptar el determinisme social, el fet que hi hagi un destí escrit i inevitable per la nostra societat. I, amb tot, em pregunto si no és una postura innocent, si no tindran raó els que pensen que el poder és el poder i que sempre s'acaba sortint amb la seva.

Aquesta entrada la vaig començar el mateix diumenge i, arribat a aquest punt, vaig tenir la temptació de fer comparacions amb el determinisme de la física clàssica i la incertitud de la quàntica. Al reprendre-la avui, m'ha semblat massa complicat per reduir-ho a una entrada de bloc, així que ho deixaré de banda i em quedaré només amb el transfons al que em va dur aquesta comparació.

El fet és que, a nivell particular, tots tenim la sensació de lliure albir, de poder escollir el que fem. Tots els dies prenem decisions més o menys importants, de forma més o menys automàtica, però tenim consciència de que podem prendre'n d'altres. Fins i tot som capaços de fer coses que sabem que poden ser perjudicials per nosaltres. En aquests casos, les motivacions poden anar des d'afanys autodestructius a apostes arriscades, passant per plaers immediats que passen per davant de possibles riscos futurs.

Per a que no quedi en una dissertació abstracta, posem per exemple que un dia decidim no anar a la feina. Ho podem fer perquè estem sumits en un estat depressiu, perquè ens dedicarem a alguna altra activitat que creiem que ens pot aportar més o perquè ens ve de gust anar al cinema i demà ja veure'm què ens trobem quan tornem a anar-hi. És possible que no sigui el més assenyat, però podem fer-ho.

El que sostenen els defensors de l'"únic camí possible" és que a nivell de societat no existeix aquest lliure albir, que el camí que hem de seguir està traçat i que no en tenim un altre per tirar endavant. No dic que sigui una bogeria. És possible que hi hagin més camins, però que només un sigui el que ens porti a sobreviure com a societat i que siguin els experts els que ens hi poden menar. Però llavors, què hi pintem nosaltres? Quin sentit té tot plegat? No sé si tenen raó, però prefereixo viure en una societat que es pugui equivocar que no en una en la que tots siguem els engranatges d'una màquina perfecta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada