dijous, 31 de desembre de 2015

Industrialitza que fa quartos!

La Revolució industrial ens va canviar la vida. No a nosaltres com a individus, és clar, que ja hem nascut en una societat industrialitzada, però sí a l'espècie humana. I, de retruc a la resta d'espècies. Fa poc vaig llegir el darrer llibre de Naomi Klein, i ella apunta a la Revolució Industrial i el pensament que la sustenta com responsables del punt en que ens trobem ara, de sobreexplotació de recursos i també de persones. La filosofia a la que es refereix és la de que l'home és capaç de domar la Terra i els seus recursos i fer-la servir al seu antull, i que això no és només una possibilitat, sinó més bé és una obligació, la missió que té encomanat l'ésser humà. Al final, el que ens havia de lliurar de la dependència de la Natura ens acaba suposant un esclavatge molt més perniciós. Més que res perquè la Natura cerca un equilibri estable, mentre que l'equilibri inestable del capitalisme es basa en no parar mai de créixer, en no aturar la màquina en que es sustenta.

Però és interessant el concepte d'industrialització en sí mateix. Em refereixo a la industrialització com a contrari de l'artesania, a la contraposició entre el procediment i l'expertesa. En l'artesania existeix el concepte d'aprenent que acaba esdevenint mestre. L'artesà aplica procediments o receptes, certament. No reinventa cada dia el seu ofici. Però sap què hi ha darrera seu. Sap perquè un pas ha de ser aixi i que passa si s'executa d'una altra manera. Per tant, ell mateix pot adaptar-se si el producte que cal elaborar és diferent de l'habitual, si rep un encàrrec fora del comú. La industrialització suposa l'existència d'un enginyer que dissenya un procés industrial per obtenir uns resultats determinats. El disseny pot consistir en màquines o, més genèricament, en procediments que permeten obtenir sempre el mateix resultat. En la industrialització, tot el coneixement s'aplica en l'elaboració del procediment. Després, els que l'apliquen són obrers, que només s'ha d'encarregar d'aplicar-lo. Com més avança la industrialització, menys experiència els cal als obrers per fer la seva feina i passen a ser cada cop més operaris intercanviables, que avui poden fabricar cotxes i demà rentadores. En el seu estadi més avançat, els operaris són substituïts per robots, que són prou sofisticats per executar uns procediments cada cop més detallats.

La industrialització ha permès que molta més gent tingui accés a bens que amb l'artesania haguessin resultat privatius. I és aixi precisament perquè la industria és mou bé en el terreny de la repetició, mentre que l'àmbit en el que l'artesania guanya és el de la diversitat. L'ideal seria que els dos sistemes de producció es mantinguessin dins el seu terreny i es complementessin. Quan algú es fa una casa, els maons, el ciment i la resta materials poden estar fabricats en processos industrials, però els plànols s'han d'adaptar al terreny, a la seva orientació, a les preferències dels qui hi viuran, etc. Si seguim cercant mes exemples, veiem que l'estandardització és important per a que els processos industrials siguin més òptims, ja que possibilita que el màxim de peces diferents encaixin. Tenim l'exemple dels endolls. Fa temps, el gruix dels borns no era el mateix per tots els endolls. Això feia que alguns aparells no es poguessin endollar en qualsevol endoll de la casa. Avui en dia ja estan pràcticament tots canviats, però trobem diferències en la forma dels endolls en diferents països. Per resoldre el problema, hi ha aparells que es personalitzen depenent del lloc on es vagin a vendre, però altres porten una terminació comú i afegeixen diversos adaptadors finals per usar el que calgui depenent del país on es faci anar l'aparell.

Ja sé que tot això és de calaix, però el que vull dir és que per industrialitzar cal repetició i estandardització, que no deixa de ser un tipus de repetició. Cal repetició perquè el més costós de la indústria és el desenvolupament del procediment. Si el que pretenem produir són poques unitats, els esforços emprats seran molt més grans que si les haguéssim fet de forma artesanal. Sovint parlem d'economia d'escala i estem acostumats a que les primeres unitats d'un estri nou siguin molt cares i es vagi abaratint el preu a mesura que se'n produeixen més. De fet, quan els costos de muntar el procés industrial ja s'han amortitzat, llavors s'assoleix el punt òptim. També cal repetició en tant que s'ha de seguir produint en el temps. Si muntem una fàbrica molt gran per produir molt en poc temps, ens caldran moltes màquines i no els traurem el suc. El millor és que un procés industrial produeixi el mateix que es destrueix, no més, ja que així pot funcionar indefinidament, optimitzant també així la inversió en maquinària. Finalment, la darrera repetició és l'estandardització. Com més diferències calgui contemplar més complex és el procés industrial que s'ha de muntar.

Quan la industrialització va lligada al capitalisme i l'objectiu és maximitzar els guanys, la recerca de la repetició per tal d'aconseguir el màxim de beneficis provoca els efectes que ja exposava a una entrada de les primeres, i que van relacionats amb cadascun dels àmbits de repetició esmentats. Per tal de produir més quantitat, cal ampliar al màxim els possibles compradors. Així, molts dels bens que tenim estan infrautilitzats (vehicles, eines, roba, etc.) i molt sovint no cobreixen necessitats reals sinó induïdes per a publicitat. Per aconseguir la repetició en el temps s'imposen els articles d'un sol ús i s'introdueix l'obsolescència programada, de manera que es forci la renovació contínua. Aquesta tendència té també l'efecte de que, al tractar-se de productes amb una vida més curta, la qualitat i, sobre tot, la durabilitat no són tant importants. Això també abarateix els costos de producció i fa baixar el preu dels productes, afavorint-ne la renovació més freqüent. Finalment, l'estandardització fa que el que es pot produir a gran escala sigui molt més barat que els altres productes i els acabi fent desaparèixer. Aquest efecte es multiplica amb la globalització, ja que la diferència d'escala entre una empresa local petita i una gran multinacional és abismal i fa molt més difícil la competència. Per això, en la majoria d'indústries només acaben sobrevivint les corporacions, fruit molts cops de fusions i adquisicions d'empreses.

Però l'ús de la industrialització per guanyar diners té també l'efecte addicional d'estendre'n el seu àmbit: processos que seria més lògic que fossin "artesanals" es converteixen en industrials. Un exemple podria ser l'agricultura. Fins on jo sé, les diferents terres de cultiu, amb els seus climes, ubicacions i demés elements, haurien de tenir tractaments adaptats a elles. Així és com es venia fent des de que començà, seleccionant les llavors més adequades a cada lloc i amb coneixements concrets que s'aplicaven a partir de l'experiència. Tot això ha estat substituït per monocultius, adobs industrials i llavors transgèniques que fan que els cultius arreu del món cada cop s'assemblin més. Si surt algun problema, s'afegeix un producte addicional que facilita l'adaptació d'aquell conreu, de la mateixa manera que un electrodomèstic es ven amb diferents adaptadors per les diferents formes d'endolls. Així es van substituint els camperols per operaris i es perd l'ofici. Per simplificar, per estalviar costos, se sacrifica la biodiversitat, ja que seria massa costós adaptar processos industrials per tanta mena de cultius diferents. En canvi, es consumeix molta més energia en tot el cicle, donada la quantitat d'elements artificials que hi intervenen.

Àmbits on la industrialització guanya terreny a l'ofici se'n poden trobar molts i molt diversos: la ramaderia, la confecció, l'atenció a clients, etc. Molts oficis de reparació han desaparegut perquè les coses ja no s'arreglen, sinó que es llencen i, en els casos en que encara n'hi ha, com per exemple els cotxes, ja no es reparen components, sinó que es canvien segons procediments industrials de revisió. Fins i tot la construcció d'habitatges sovint no es pensa adaptada al lloc i a l'us que se n'ha de fer, sinó que es supleixen després les mancances amb una major despesa energètica. En tots aquests camps, a mesura que se simplifiquen els procediments, els operaris necessiten menys formació i, a mesura que se sofistiquen les màquines, poden convertir-se elles en aquests operaris.

Una d'aquestes transformacions la pateixo a la meva feina: el desenvolupament de software. Hi ha una part del software, la que són elements comuns, que és purament industrial, ja que el que costa és crear-lo i la generació de còpies és trivial, més ara que ja no cal vendre ni el suport físic. Aquest seria el cas dels sistemes operatius, els programes ofimàtics, els gestors de bases de dades, els entorns de desenvolupament, etc. Si pensem en una casa, tot això seria l'equivalent als maons el ciment, els cables, etc. Per fer una casa no construirem una fàbrica de maons, de la mateixa manera que no desenvoluparem un sistema operatiu per automatitzar el procés d'un usuari. En aquest cas, el fet que l'equivalent a la creació del procés industrial sigui el propi desenvolupament del software, i que la generació de repeticions sigui tant trivial que la pugui fer algú a casa seva, provoca els problemes de pirateria que tots coneixem. Però fins i tot sense pirateria, per poder mantenir el negoci, s'ha de tirar d'obsolescència programada, deixant que els components antics no es puguin actualitzar i forçant a comprar noves versions, o entrant en una espècie de lloguer en què, mitjançant quotes, es disposa sempre de la darrera versió.

Però això és la part "industrial" del software. La que crec que no hauria de deixar de ser mai artesanal (o d'ofici, com preferiu) és el desenvolupament a mida, el que es fa per un procés i un client concret. En aquest cas, l'eina s'hauria d'adaptar a l'usuari i no a l'inrevés. Estic d'acord en que l'existència de la informàtica canvia la manera de treballar de la gent, però hauria de ser per augmentar les possibilitats, per fer coses que no serien possibles si no existís la informàtica, no pas per fer la informàtica més fàcil, mes estàndard, més industrial. Però la tendència és tractar la informàtica deslligada del negoci i han anat desapareixent els departaments d'informàtica de moltes empreses, o s'han quedat com a elements de gestió de proveïdors externs que són els que fan els desenvolupaments.

Aquest sistema parteix de la base que tot el que es necessita es pot especificar de bon principi, detallar-ho completament en documents de disseny i enviar-ho a una "fàbrica de software", que és igual on sigui i qui la conformi, perquè és una caixa negra que es limita a fer el que se li ha demanat. A aquests processos se'ls aplica criteris industrials, provant de repetir el mateix en el màxim nombre d'instal·lacions, d'estandarditzar la manera de funcionar dels usuaris i de mesurar productivitats per optimitzar beneficis. Per fer-ho la valoració de les feines es fa en funció de taules de productivitat que proven d'obtenir el cost en funció d'uns pocs paràmetres del que se sol·licita. Aquest procediment hauria de ser extremament complex per ser precís i, sovint, no es tenen totes les dades necessàries a priori. Per tant, les estimacions són aproximacions molt barroeres al que serà finalment el desenvolupament.

D'altra banda, la desvinculació entre l'usuari i qui desenvolupa fa que es perdi el sentit del que s'està fent i tot se centri en els aspectes "mesurables". Es creen sistemes de penalitzacions per quantificar la qualitat i, com que realment no és quantificable, es generen capes de control dedicades a discutir la seva aplicació. L'important no acaba sent la qualitat del que es crea, sinó que compleixi les mesures que se li apliquen, que la culpa sigui d'un altre. Això acaba produint comportaments com el de Volkswagen al programar els motors per superar els controls d'emissió, com deia en una entrada recent.

Tota aquesta tendència a la industrialització està orientada a augmentar els guanys de les empreses. De les grans empreses i els seus accionistes, principalment. I la seva justificació és una productivitat que es demostra de forma quantitativa. Però els resultats obtinguts es veuen condicionats per la mesura que se'n fa. I en el cas del software, veig impossible quantificar-ne la qualitat. Es per això que espero amb candeletes el retorn de l'informàtic de capçalera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada