Independència: cel o dit?

Aquests dies, un bon amic a penjat al seu mur de facebook un enllaç a aquesta escena de la pel·lícula Amelie:

L’ha acompanyat d'un text en que palesa que tots continuem discutint si ha de ser el dit índex o l’anular el que assenyali el cel. Que sigui un bon amic no implica que coincidim en les nostres maneres de pensar, així que, coneixent-lo, em permeto interpretar que ell participa del discurs d’una bona part d’independentistes, que argumenten que primer cal aconseguir la independència i després ja veurem com ens governem. Entenc que, per ell, els elements de la frase que diu el nen (Quan un dit apunta al cel, el talòs mira el dit) deuen ser cel=independència i dit=camí per arribar-hi. El talòs li posa cadascú segons les seves apetències, que d'això estem demostrant que en sabem un tou.

M’ha anat molt bé que posés aquest exemple, perquè m’he adonat que, per a mi, el cel és més lluny. És un marc de convivència diferent, en el que la gent marqui el ritme de l’economia, enlloc de que sigui l’economia la que marqui el ritme de la gent. Un marc en que fem les feines que calguin per cobrir les necessitats de tothom, enlloc de crear necessitats a tothom per a que puguem treballar i justificar el nostre dret a viure. Bé, suposo que ja veieu per on vaig. De fet, als que em coneixeu em sembla que ja us ho he explicat alguna vegada...

En el meu cas, la independència de Catalunya és un dit que pot assenyalar aquest cel d’una manera més nítida que altres en aquests moments. Com en el cas del meu amic, també veig que hi ha diferents dits apuntant al mateix cel. Com ell, també canviaré de dit si en algun moment crec que un altre em durà més fàcilment o ràpida al meu cel. El ens diferencia és el que cadascun considerem cel. Si més no, avui per avui.

Però aquests dies ha quedat demostrat que el mateix dit pot apuntar a cels ben diferents. Suposo que la cosa deu ser que depèn de l’angle des d’on te’l miris. Si sentim la intervenció del 6 de gener d'Artur Mas defensant la seva postura de no cedir la presidència de la Generalitat, podem extraure moltes conclusions. En primer lloc, no té cap inconvenient en afirmar que el seu govern ha dut a terme polítiques socials durant tot aquest temps. En fi, això ja ni ho entro a comentar. Prefereixo ser una mica dolent, donant-li la volta a la part final de la intervenció en que es recobreix de dignitat assegurant que la presidència de la Generalitat no es pot resoldre com una subhasta de peix. Suposo que posats a subhastar, millor que sigui a Christie's, que així no hi entra qualsevol. Només la gent culta, lliure, desvetllada i feliç que conforma la classe mitjana a la que aspira tot bon membre de les classes populars, segons Muriel Casals. I també és curiós que justament parli de "subhasta de peix" qui sovint ha estat acusat d'aplicar la política de "peix al cove". Ja està, ara us demano si us plau que em perdoneu la meva maldat i segueixo amb l'argument més excitant del que utilitza.

En la seva intervenció, afirma que el vot d'una mica més de tres-centes mil persones no es pot imposar sobre el de més d’un milió sis-centes mil. També ho compta en diputats: 10 diputats no poden manar sobre 62. Aquest argument és fantàstic i l’he sentit repetir un munt de cops aquests dies. Però ell l'arrodoneix repetint el mantra de que el procés s'ha de construir-se sumant i no restant, incloent i no excloent i votant i no vetant. Està molt bé aquest argument.

Anem a veure el resultat de les eleccions, fixant-nos només en els partits amb representació parlamentària, que eren les regles del joc que anunciava JxSí per justificar que no calgués una majoria de vots, que fos suficient amb una d’escons, ja que se’ls havia obligat a anar a unes eleccions plebiscitàries:

Candidatura	Vots	Escons	Vots / escó
JxSí	1.628.714	62	26.270
C’s	736.364	25	29.455
PSC	523.283	16	32.705
CSQP	367.613	11	33.392
PP	349.193	11	31.745
CUP	337.794	10	33.779

Siguem bona gent i considerem que la CUP no duia al programa que en Mas no seria investit (JxSí crec que tampoc duia al programa que l'investirien). Si descomptem la CUP, hi ha 63 diputats en contra d'investir Mas i 62 a favor. En vots, la diferència és 1.976.453 vots pels partits que van deixar ben clar que no investirien Mas i 1.628.714 pels que al final ho van acabar aclarint públicament. Qui coi es el que exclou, resta i veta? Qui pretén saltar-se les regles que vol utilitzar per justificar les seves accions? Sembla que els que no comparteixen el concepte d’independència=cel, no mereixen votar, ni ser sumats ni inclosos.

Mireu, arribats a aquest punt, em reafirmo en el que deia fa uns dies. Jo crec que, per en Mas i l’entorn que representa, la independència tampoc és el cel, sinó que és un dit que avui en dia apunta al seu cel. L’únic problema és que no s’assembla gota al meu. Així que li hauré de dir al meu amic que sí que importa quin dit agafem, quin procés escollim per la independència, perquè com bé deia en Mas, depèn de com es porti el procés, pot ser la seva fi. Si fem un procés a base d’excloure i no d’incloure, de vetar i no votar, de restar i no sumar, el procés se’n va en orris. Ara, hem de fer anar tots els dits, no només els d'una mica menys d'una ma.