divendres, 3 d’octubre de 2014

Tot preguntant es creen respostes

L'ANC ha engegat la campanya "Ara és l'hora". Si no ho he entès malament, una de les activitats principals consisteix en el que s'anomena gigaenquesta. Es tracta de que 100.000 voluntaris recorrin les cases preguntant a la gent com vol que sigui un país nou. La informació de tota la campanya la podeu trobar en aquest enllaç. En ella hi ha el següent video, que també es pot veure a Youtube. Jo vaig veure fa uns dies una altra presentació on apareixien diversos personatges coneguts que sembla que s'apuntaran a passar per les cases també.

A primer cop d'ull la idea és bona. Una de les coses que es ressalten en els dos vídeos que he vist sobre la gigaenquesta és que es tracta d'escoltar, no pas de provar de convèncer. Mobilitzar tota aquesta gent per recollir aquesta informació és un repte important i cal aplaudir-lo. Sempre que realment sigui aquest l'objectiu, és clar. Perquè ha de quedar molt clar com es recollirà i processarà la informació, qui en traurà les conclusions i, sobretot, de què es parlarà. Depenent del procediment pot passar, de ser una eina de participació, a ser un mètode de legitimació d'actuacions polítiques, sense una participació posterior per part dels ciutadans.

Avui, CDC s'ha afegit a la campanya amb la presentació d'un cartell on es veuen dues peces de trencaclosques encaixant: una amb el logotip de "Convergents!" i l'altre amb el de "Ara és l'hora". Podeu veure la notícia a la seva pròpia web. Aquí ja es parla clarament de fer campanya pel Sí-Sí, i es parla del porta a porta. El logo, a primer cop d'ull, em sembla un intent d'apropiació de la campanya per part de CDC. Però, investigant què en diu d'això la pròpia web de la campanya, he topat amb la famosa enquesta que es passarà a totes les cases. Com diu al vídeo són 6 preguntes. La podeu trobar en aquest enllaç, però n'he copiat la imatge per comentar-les més fàcilment:



Arribats a aquest punt, em pregunto si CDC s'ha adherit a la campanya o l'ha fagocitada directament. Cap de les preguntes té desperdici i, com deia al títol, hi ha preguntes que generen respostes. Segur que tots li podrem trobar punta. A continuació us exposo la meva opinió de cadascuna de elles:

  1. Primera en la front! Comencem acceptant com a veritat absoluta el que no és més que una simulació, plantejada en la situació actual i que es veuria suficientment alterada per un canvi com la independència per a convertir-se en totalment inútil: disposarem de entre 8.000 i 16.000 milions d'euros més a l'any. Aquí és més important el missatge implícit de la pregunta que les possibles respostes. Les respostes, però, no deixen lloc a obrir nous models, sinó que se subscriu a les "receptes estàndard". No es parla, per exemple, d'usar els recursos per reconvertir l'economia a una de més sostenible, ni de renda bàsica garantida, ni de cobertura d'atur, ni de reducció de jornada per repartir el treball.
  2. En la segona, quan parla de serveis públics, se'ns transmet el missatge de que a tot no arribem, que no pot ser que tot sigui públic. Caldrà escollir la prioritat entre sanitat, educació o habitatge. Evidentment, tampoc obre el ventall. No planteja la possibilitat d'uns serveis públics d'abastiment d'aigua, energia o comunicacions, per exemple. Això ja està bé si és privat.
  3. En el tema de la renovació democràtica, altre cop hem d'escollir entre diverses mesures que no té cap sentit que sigui excloents. S'han de donar les tres condicions. No hi ha limitacions econòmiques que ens hagin de fer triar. Cal exigir tot això d'entrada. Però també seria lògic anar més enllà: limitació temporal de càrrecs, cercar mecanismes de participació, potenciar la política municipal, més propera als habitants del país, etc. Tot això ni es planteja.
  4. Sant tornem-hi amb el "qui paga mana". Comencem la quarta pregunta afirmant que Catalunya aporta més del que rep de la UE. Aquest cop, obre la porta a la possibilitat de no continuar a la UE per pròpia voluntat. Obre la porta. Les altres dues opcions són taxatives, mentre que la tercera ve a ser com un "ara no toca" (uix, qui deia una cosa semblant?).
  5. Aquesta pregunta és la menys criticable. Està clar que a hores d'ara ningú parla de relegar el castellà. D'altra banda, seria una missió impossible. De tota manera, que el català i el castellà siguin llengües oficials suposo que no exclou que es parlin altres llengües. No acabo de veure que aquestes opcions aportin molta informació sobre nou model lingüístic.
  6. Aquesta, senzillment, no toca. Si volem saber quin país volem, perquè dediquem una sisena part de l'enquesta a esbrinar si la gent ja té decidit el vot? Això no forma part del que serà el nou país. Un pregunta malaguanyada, que es podia haver aprofitat per obrir altres temes.
I és que hi ha els grans absents d'aquesta enquesta. No es parla del deute i de la seva possible auditoria. No es pregunta per com hauria de ser el sistema financer, si hi hauria d'haver banca pública o quins controls s'haurien d'instaurar per evitar nous col·lapses. Ni una paraula de la necessitat de tenir un exercit, tampoc. I és un tema candent després del que va publicar la sectorial corresponent de l'ANC. Com ja he comentat abans, el control públic de l'aigua, dels recursos energètics o de les comunicacions tampoc té lloc al nou país plantejat. Ni el tractament dels vinguts de fora: qui tindrà dret a participar en les decisions? Els drets laborals, la relació que s'establirà entre les empreses i els treballadors o la potenciació de cooperatives, queden també fora de l'enquesta. Evidentment, ja no parlem ni de control d'aliments, d'us de transgènics, de validació de medicaments, etc.

És en aquest sentit que, des del meu punt de vista, amb aquesta gigaenquesta l'ANC s'està convertint en el canal per on alguns volen que viatgi la gent cap al nou país que ja ens tenen preparat. Aquesta enquesta no cerca respostes. Les fabrica.

1 comentari:

  1. En converses posteriors sobre el tema he trobat un altre punt que per mi és important de la primera pregunta i és que dóna a entendre que els majors ingressos vindran donats per la reducció del dèficit fiscal, ja que indica les números que es maneguen per aquest concepte. Ja havia dit que per a mi és un mal argument, però se m'acuden moltes maneres d'aconseguir quantitats similars sense tornar a incidir en el dèficit fiscal que acaba incitant al tant perniciós "Espanya ens roba". Exemples serien els 80.000 M€ anuals de frau fiscal estimat per tot l'Estat. Suposant que som una setena part de la població i que la corrupció n'és proporcional, ens plantem en més d'11.000 M€. També podem tallar de diners el flux cap a paradisos fiscals, o elevar els impostos a les grans fortunes. També he ciat l'auditoria del deute, que ens alliberaria d'una llosa que ens han col·locat a sobre injustament.

    Hi ha moltes altres mesures possibles que aturarien l'espoli real, que no és de les balances fiscals, sinó el de les elits extractives.

    ResponElimina