divendres, 10 d’octubre del 2014

Estaca va!

Són temps de treure-li la pols a moltes coses i, entre elles, al que en deien "cançó-protesta" que, si bé mai va deixar de tenir sentit, ara em torna a connectar amb la nostra història propera (o potser ja no tant...). I entre aquestes cançons hi ha, evidentment, l'Estaca, composada per Lluís Llach, i que ja forma part del nostre patrimoni. I és que si estirem tots, ella caurà. Perquè molt de temps no pot durar, certament. Així que segur que tombarà, tombarà, tombarà...

Però, l'estaca d'avui no és una, grande i libre. Són moltes i amb diferents cares, a les que els van caient les carotes de democràcia que tenien. És un Estat  espanyol que s'amaga dins una Constitució "democràtica" per eliminar qualsevol vel·leïtat democràtica que no li vagi bé. Però és també una Generalitat que no deixa de formar part d'aquest Estat espanyol, i que té també molts dels vicis que no ens agraden del Govern central (manca de transparència, corrupció, blindatge, representativitat envers participació, etc.). I finalment tampoc s'escapa una Unió europea que ens havia de protegir de nosaltres mateixos, i que pacta Tractats foscos d'esquena a la gent, o pressiona a països per a que els acceptin, forçant amb xantatges, en contra de les polítiques que pretenen desenvolupar. Així doncs, potser ara no tenim aquella estaca dura i podrida, sinó un baobab, flonjo, però immens, composat de moltes branques.

Els que em teniu més o menys a prop sabeu que darrerament tinc sensacions estranyes, de que anem, però que ens porten. I avui, pensant en la unitat que ens demanen, he recordat el "si estirem tots, ella caurà" de L'estaca. No val que només estirin uns quants. Però ara hem de vigilar cap on caurà l'arbre, fer com els llenyataires de les pel·lícules, que calculaven on fer el tall per a que caigués cap on volien, i cridar "arbre va!" quan començava a caure per a que ningú quedés a sota.

Cal que estirem tots, és evident, sinó no caurà. Però cal que no enganxi ningú a sota. Cal que caigui cap on ningú prengui mal. Avui no ens val qualsevol tall. És per aixo que he signat el manifest de les esquerres pel SíSí, perquè vull ajudar a fer caure l'arbre, no pas que una branca solta ens deixi estabornits per uns quants anys.

5 comentaris:

  1. Como dijo ese pequeño gran hombre que es Jordi Pujol en su comparecencia en el parlament:
    "Si vas segando la rama de un árbol, al final cae una rama y todos los nidos que hay hasta caer el árbol entero y habrá sido responsabilidad de todos los que han practicado este tipo de política".
    Pues nosotros seguiremos segando ramos y haciendo caer nidos de corruptela y mentideros y ya sin sorprendernos seguiremos estirando y que la justicia ejerza su responsabilidad y su cometido de juzgarlos.
    Y de responsabilidad quería hablar yo, porque ha esta situación hemos llegado por culpa de todos, casi 40 años han estado tejiendo esta telaraña de malhacer. ¿Habremos aprendido de esto? De aquí a 35 años nos vemos y lo hablamos si queréis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues nada más lejos de mi intención. Hay que estirar y seguir estirando aunque quieran que nos distraigamos para que dejemos de tirar. Y una de sus formas de distracción es decir lo malos que son los demás.
      Y lo que tampoco podemos hacer es dejar que nos digan por donde hay que tirar la estaca. Tenemos que ser el mayor número de personas las que tiren de ella con constancia y decisión.
      No puedo ser escéptico antes este momento histórico que nos ha tocado vivir.

      Elimina
    2. Ui, David, això del moment històric em fa una mica de pal. Tanta èpica em satura...

      Elimina
    3. Tots els moments passats son històrics :)

      Elimina