Les defenses de Pujol

Aquesta entrada sorgeix de la lectura d'un article de la revista cafeambllet.com i dels comentaris subsegüents. L'article carrega contra una defensa de la figura de Pujol, feta per Fernando Trias de Bes des del diari Ara. A part de la seva vivència personal respecte a la figura de Jordi Pujol, l'únic argument que esgrimeix Trias de Bes és que l'impost de successions és injust i que molta gent ha mirat d'estalviar-se'l. L'article de cafeambllet.com aporta les dades de que el diari Ara està impulsat per la família Carulla, investigada per Hisenda per casos de frau fiscal, i que l'avi de Fernando Trias de Bes figura en la mateixa llista de defraudadors, publicada l'any 1959, en la que hi figurava el pare de Jordi Pujol. A partir d'aquí deslegitima la defensa pel fet que el "perdó" que atorga l'autor a en Pujol suposa un greuge comparatiu amb tots els que han pagat l'impost de successions i suposa una minva dels ingressos necessaris per mantenir els serveis públics. Un altre aspecte de l'article de Trias de Bes és que perdona només el fet de no haver declarat l'herència, no pas un enriquiment il·lícit que pogués haver tingut a partir de la posició de poder que ostentà durant 23 anys.

Als comentaris subsegüents s'enceta una polèmica en la que un dels participants qualifica de mesquí l'article de cafeambllet.com, perquè dóna per suposat que no és només aquest el delicte que ha comès Pujol sinó que se li atribueix també corrupció (francament no ho he sabut veure a l'article), perquè lliga les defenses mencionades amb les subvencions que reben els mitjans on apareixen i perquè vincula el frau comés per Pujol amb els desnonaments i les llistes d'espera. Segons aquesta persona, és mesquí suposar que hi poden haver hagut més irregularitats, suposar que els mitjans de comunicació que reben subvencions obeeixen als interessos de les seves fonts d'ingressos i suposar que els nostres mals venen d'un lloc diferent del que anomena "finançament escandalós de la Generalitat".

Començant pel final, per valorar la importància que tenen el frau fiscal i el sistema de finançament català en la manca de recursos a Catalunya podem comparar dues estimacions: la de les balances fiscals amb la que es fa del frau fiscal. Depenent del tipus de comptabilització que es faci, les balances fiscals es mouen entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. El frau fiscal a nivell de tot l'estat, ronda entre els 70.000 i 80.000 milions d'euros. Si el repartim de manera proporcional a la població, partint de que Catalunya té una setena part de la de l'Estat, quedaria entre uns 10.000 i 11.000 milions d'euros. Ja sé que el càlcul és molt poc acurat, però només tracto de constatar que el pes d'ambdós factors és similar, que no es pot menystenir el frau fiscal davant els problemes de finançament. Segurament, part dels diners que no retornen segons les balances fiscals van a parar a corrupció i evasió fiscal en altres parts de l'Estat, però com que aquí, a Catalunya, també en tenim una bona mostra, no crec que aquest pugui ser un argument a esgrimir.

Ara bé, l'autor d'aquells comentaris, està comparant dues pèrdues d'ingressos per les arques catalanes. Per a mi, donat que quantitativament són d'un ordre de magnitud similar, és més important fer una comparació qualitativa. Així, si suposem que les balances fiscals són diners que s'inverteixen en infraestructures públiques en altres parts de l'Estat, prefereixo que aquest sigui el motiu de que tinguem menys ingressos, que no pas que quedin a les butxaques dels qui decideixen de forma unilateral que els impostos que els pertoquen són injusts.

I és que en aquests comentaris apareix també un aspecte que és possible que cali si es segueix insistint en l'anomenat "espoli fiscal": com que l'Estat ens cobra de més, estem legitimats per evadir impostos. Sobre aquesta justificació podem fer dues lectures. La primera, més informal, seria com una extensió de la dita "quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón". Fins i tot es menciona que seria més ètic donar els diners a ONG o projectes locals abans de que vagin a parar a un Estat que roba. Es podria fer una segona lectura d'aquest comportament, que en un principi podria semblar justificar-lo més encara, equiparant aquesta mena d'evasió a una espècie de desobediència civil, de rebel·lia. Però en aquests arguments falla un punt primordial: els diners no han anat a parar a una altra banda, sinó que han quedat a la butxaca del defraudador. És més, la desobediència civil implica donar la cara. Per exemple, quan s'aplica l'objecció de consciència fiscal, s'anuncia i justifica, i s'accepten les conseqüències que hi hagin pogut haver. Quan s'entra en un supermercat i s'agafa menjar per repartir-lo entre qui no el té, es fa a cara descoberta i, explicant els motius i acceptant la responsabilitat dels actes. En aquest cas, no va ser el Robin Hood que va robar al ric Estat espanyol, per donar-ho als pobres, a menys que considerem "pobres" la seva dona i els seus fills, sinó que ho va amagar durant 34 anys. I no hem d'oblidar que el "ladrón" a qui roba som tots nosaltres, no pas l'Estat, que seguirà cercant altres maneres de recaptar el que li cal, i ho farà recaure en tothom.

D'altra banda, la posició de Jordi Pujol durant 23 dels 34 anys d'ocultació del frau, no era la d'un ciutadà qualsevol que no té accés al poder, sinó que formava part de l'estructura de l'Estat, a través de  l'autonomia de Catalunya. I venia les fites aconseguides dins aquest joc com assoliments de la gestió del seu govern. El poder, encara que sigui limitat, no és una posició gaire adequada per a la desobediència civil. I això enllaça amb la segona qualificació de mesquí de l'article, que venia donada pel fet de que diners públics s'utilitzin per subvencionar mitjans de comunicació. Està clar que és legal que una entitat privada decideixi gastar els diners com vulgui. Si un banc condona un deute a un diari a canvi d'intervenir en la informació que publica, segurament no incompleix cap llei actual. Això porta a una desigualtat important, en la que els poderosos tenen molta més influència en la informació que es transmet que la resta de la societat. Però quan aquesta intervenció es produeix amb diners públics, mitjançant les subvencions, són els diners de tots els que s'estan usant per canviar l'opinió de la gent en favor de qui decideix donar aquestes subvencions. Denunciar això no és, de cap manera, mesquí.

Pel que fa a la primera mesquineria, la d'afegir altres delictes de corrupció al que ja ha confessat de frau fiscal el propi Jordi Pujol, jo no he sabut trobar on s'explicita això en el text de cafeambllet.com, si no és el fet que compara les defenses esmentades amb les que es fan dels acusats de corrupció del PP, els propis mitjans d'aquell partit. Comparteixo amb l'autor del comentari la necessitat de no adjudicar-li a Pujol delictes que no s'hagin demostrat. Respecto la seva decisió i la de Fernando Trias de Bes de creure que aquesta ha estat la única irregularitat que ha comés Jordi Pujol. Però no és pot considerar mesquí el fet de sospitar que tot això pugui anar més enllà, donades les circumstàncies en les que s'ha emès el comunicat.

En primer lloc, com deia un article poc després de que es fes pública la confessió de Pujol, una veritable confessió hauria de ser molt més explícita, quantificant el frau i detallant-ne la ubicació. És clar que en Pujol no estava obligat a fer-ho, però també ha de ser conscient que la no especificació deixa volar la imaginació. Si no li va convenir donar una xifra, sembla lògic pensar que sigui prou elevada com per a que li surti més a compte deixar-la a la lliure especulació que aclarir-la. Si l'herència fos prou petita, segurament hagués sortit més ben parat donant el màxim de detalls possible.

Un altre factor a tenir en compte és que havia negat tenir diners en paradisos fiscals, cosa que ara ha reconegut. Per què ho reconeix ara i no abans? El seu escrit comença parlant de les "informacions aparegudes des de fa quasi dos anys". No explica perquè no ho va admetre en el primer moment, perquè va estar-ho negant i perquè decideix fer-ho ara. Com en el cas anterior, no estava obligat a fer-ho, però aquesta indeterminació alimenta les especulacions. Si hi hagués una bona explicació per a les negacions anteriors, li hagués anat millor donar-la. Tot això no ajuda pas a donar-li credibilitat, ni a confiar en la falsedat del que negui avui en dia.

Però encara hi ha un altre punt en com ha dut aquest afer que també fa pensar. En menys d'una setmana de fer públic el comunicat va renunciar als privilegis per haver estat president de la Generalitat i als que tenia dins el partit. En els del partit no hi entraré, perquè és un afer intern, però pel que fa als d'expresident, trobo encertat que hi renunciés abans de que li fossin retirats. És el més semblant a una dimissió que podia fer i, donada la tradició en dimissions que tenim al país, es d'agrair. Ara bé, aquesta renúncia porta implícita l'acceptació de que no mereix aquests privilegis, però els ha mantingut durant més de 10 anys. Més enllà dels honors, els beneficis incloïen una pensió de més de 86.000 €/any, una oficina de treball, amb despatx i tres treballadors assignats, i cotxe oficial amb xofer. Encara que els treballadors cobrin poquet, aviat suposaran entre els 3 uns 60.000 €/any. No sabria quantificar exactament el cost del lloguer del despatx (sembla que al Passeig de Gràcia) i del cotxe oficial amb xofer, però no crec que baixi de 20.000 €/any. Si sumem tot això, i ho multipliquem pels més de 10,5 anys que ho ha estat gaudint resulta que ens ha suposat a tots plegats una quantitat superior als 1,7 milions d'euros. Si ara ell mateix renuncia a seguir tenint aquests privilegis, també hauria de considerar immerescut haver-los gaudit durant aquests anys. Oi que hagués estat un bon senyal de penediment i bona voluntat retornar també tots aquests diners ?

En definitiva, cal ser curós i no donar per fet el que no s'hagi demostrat però, alhora, cal reconèixer el dret a dubtar de la bona fe i les bones intencions d'algú que s'ha comportat com ho ha fet en Jordi Pujol.