Infinites desigualtats

L'altre dia, en una sobretaula, un dels meus polemistes de capçalera deia que se sentia més motivat pel roig que pel verd. Per ell, l'ecologia no és el punt central, sinó que el fonamental són els aspectes socials. Per il·lustrar els seus arguments plantejava un escenari en el que els recursos fossin infinits i que  poguéssim disposar d'energia i matèries primeres de forma il·limitada. Segons ell, encara en aquest supòsit caldria combatre un sistema que no fa més que crear desigualtats. Potser fins i tot en aquest cas el problema seria major perquè, sense les barreres ecològiques, tampoc hi hauria fre a la desigualtat, que seria cada cop més desmesurada.

Com era la meva obligació, no vaig trigar en caure en el parany del qui sempre em diu que faig trampes, i vaig córrer a dur-li la contrària. Per mi, amb recursos infinits no seria problema la desigualtat. Com a mínim, no seria un gran problema. En aquest punt podria acceptar la teoria del goteig dels neocons, que diuen que no importen les grans desigualtats, ja que els que són molt molt rics fan que vagi augmentant el nivell de vida de la resta, encara que a un ritme molt més lent. Si això es complís, si qui per aptituds, habilitat, esforç i/o sort pogués créixer immensament, disposant de quantitats ingents de recursos, i això fes que la resta tingués accés a unes molletes extra, l'únic problema seria l'enveja. Potser sí que faria ràbia veure riqueses infinites mentre un només en té una petita porció. Però aquesta ràbia no deixa de  ser un problema de l'enrabiat. En termes absoluts tothom estaria millor. En els termes relatius... ¡Qué mala es la envidia!

En aquest punt, caldria valorar el preu a pagar per aquella riquesa i el grau d'esclavatge que suposa. El luxe a partir de certs nivells pot suposar un preu en estrès, en deixar de gaudir de coses més senzilles que potser no a tothom li pagaria la pena. En tot cas, seria  una decisió personal. Cadascú podria optar entre treballar molt per aconseguir estar al grup dels privis o cobrir les necessitats bàsiques, sense generar-se'n de noves. Evidentment, tirar pel camí de l'èxit i no assolir-lo pot ser dur. Per superar-ho caldria una bona dosi de creixement personal. Però d'aquest, de moment, no se'n coneixen els límits, o sigui que encara tenim marge.

El problema són precisament els límits. Quan hi són, les desigualtats impliquen que els recursos de més que tenen uns, són els que els manquen a la resta. Llavors entra en joc la competència, perquè no es possible que tots hi guanyem. Hi ha d'haver guanyadors i perdedors. És com La podrida, un joc de cartes en que les previsions es fan de forma que no tothom pugui encertar. Sempre hi ha algú que perd. Aquí és on el sistema es fa insostenible, perquè els qui més tenen els ho estan prenent als que tenen menys. I, a més de recursos extra, adquireixen el poder de seguir desequilibrant la balança cada cop amb més intensitat.

I ha també un segon efecte dels límits i la competència que se'n desprèn. Per molt que enlluerni el creixement, en realitat fa mandra i no paga la pena perdre la vida en una roda de hàmster. Si pots sortir de la roda perquè pots viure fora d'ella, tirant de molletes dels recursos infinits, segurament, hi hauria quatre gats a la roda. Quin hàmster compartiria la roda amb un gat si no fos per necessitat? El sistema de creixement continu necessita l'esperó de la competència forçada per funcionar, o es queda sense combustible. Per tant, sense límits, és possible que aquestes desigualtats caiguessin pel seu propi pes, perquè no hi hauria hàmsters per fer moure la roda. Però això, segurament, és tema per a una altra entrada...