L'estafa de la desregulació

Aquesta és una altra entrada que porta temps fent d'esborrany. La vaig començar al setembre, poc després de creuar uns comentaris arrel d'aquesta entrada al Facebook d'en Manuel Delgado. En ells hi havia una persona que deia no entendre com es pot ser anarquista/llibertari i anticapitalista a la vegada. No veia "com es pot ser llibertari i no ser favorable al capitalisme (llibertat econòmica)". Llavors jo estava llegint La doctrina de Shock de Naomi Klein. Allà descriu com l'Escola de Chicago ha assessorat a nombrosos dictadors per imposar el "lliure mercat", o com altres cops s'ha implantat en contra dels mandats democràtics rebuts per la població, sota les pressions del Banc Mundial i l'FMI. Des de llavors també he llegit Diners, de fi a mitjà de Chirstian Felber on explica els mecanismes de creació dels diners i dóna una perspectiva diferent de com es podrien usar. Potser per això he trigat tant a desenvolupar aquesta entrada, perquè ja està dit molts cops i des de moltes perspectives. Però el cert és que no em resisteixo a afegir-me al clam contra la mentida de lligar llibertat i capitalisme, encara que ho faci més des de la intuïció, la idea que m'he anat format parlant amb gent i llegint, que no pas des d'una formació acadèmica.

Per mi, són llibertaris els qui creuen i confien en les persones; els que pensen que grans estructures com els estats són mecanismes autoritaris per dirigir la gent, reprimint-la; els que estan per l'autogestió i l'autoorganització; els que creuen que és millor que la gent es responsabilitzi i s'impliqui, enlloc de donar-li tot mastegat. És l'aposta per la creació d'espais autònoms d'una escala humana, que permetin el desenvolupament de les persones. Segurament, de lleis les mínimes i, si es poden limitar a les de la Natura, millor que millor. Per mi, un llibertari veu els estats i les supraestructures com a acumulacions de poder amb les que és molt difícil equilibrar forces i, per això, mira de crear mecanismes per impedir la seva formació i expansió.

Si que hi ha un corrent ultra liberal en l'econòmic que propugna un concepte que sembla poder-s'hi equiparar. Parla d'aprimar els estats al màxim, de reduir les estructures públiques, i les intervencions i regulacions de l'economia per part dels governs. Diuen que estan a favor de la desregulació i afirmen que el sistema de lliure mercat és capaç de construir un equilibri si se'l deixa que operi lliurement, sense traves. Hi ha certs conceptes que es comparteixen amb l'anarquisme i, de fet, hi ha un corrent anarcocapitalista, que en seria l'expressió màxima. Els dos punts que poden semblar més propers són la creença que d'estat, com menys millor, i el traspàs de responsabilitat de l'estat l'individu, però aquests dos punts els matisaré més endavant. El cas és que aquesta mena d'argumentacions arriben a calar en l'imaginari col·lectiu, de forma que sovint s'acaba associant la llibertat d'us dels diners amb la llibertat dels individus.

Hi ha, però diferències fonamentals. La primera que se m'acudeix és que, mentre els llibertaris tendeixen a unes comunitats d'escala més humana i són formes socials que han funcionat durant mil·lennis, els experiments de lliure mercat sempre han acabat amb societats força inestables per les desigualtats provocades. Els partidaris diuen que és perquè no s'ha aplicat amb prou rigor i que les distorsions provocades per les restes de regulació (que sempre en queden) són les que impedeixen que tot rutlli. En canvi, el retorn a comunitats més petites i a autogestió dels recursos sempre és un element que aporta estabilitat. Encara que admetem que ambdós sistemes poden conduir a un equilibri, el model llibertari és un equilibri estable, en el que les distorsions condueixen altre cop al model, mentre que el capitalista seria (en el cas de que s'aconseguís) un model d'equilibri inestable, en el que qualsevol pertorbació l'allunya de l'equilibri i provoca una de les innombrables crisis que anem vivint periòdicament.

L'altra diferència fonamental és que un llibertari creu que cal traspassar el poder de l'estat a espais comuns autònoms i gestionats democràticament, mentre que el model capitalista desplaça el focus de l'estat a l'individu. La diferència entre individu i comunitat és fonamental, perquè s'introdueix un component social i de solidaritat que en el capitalisme queda desvirtuat per la monetarització i la contractualització de les relacions individuals.

I això ens porta a una altra diferència fonamental. Un llibertari podria funcionar totalment sense estat, però un anarcocapitalista necessita d'unes estructures mínimes que garanteixen les regles del joc del respecte absolut a la propietat privada i als contractes establerts. Aquestes garanties potser poden cobrir-se sense un estat, però no sense violència o, com a mínim, coacció. Si no és un estat el que s'encarrega de garantir el compliment d'aquests preceptes, hauran de cobrir-lo agents privats que es dediquin a això. I per fer-ho, com més grans més segurs seran. Si són prou grans, qui els fiscalitzarà el poder?

I aquí és on rau l'estafa de la desregulació. Els que la propugnen s'obliden de que el sistema en sí que proposen no deixa de ser una regulació. Si volem que els diners i la propietat privada governin les nostres relacions amb les demés, cal que tots acceptem aquestes lleis. La de la gravetat no cal policia per aplicar-la, perquè cau pel seu propi pes. Però quan algú té gana i no pot accedir a bens d'altri perquè li cal diners per aconseguir-los, cal una estructura repressiva per impedir-ho. Perquè, a més, tal com havia desenvolupat en les entrades de fa vora un any sobre els diners (resumides en aquesta), els diners es converteixen en un objectiu enlloc d'un mitjà, legitimen que activitats que no aporten res a la comunitat es valorin com les que sí que ho fan, i tenen un comportament que no concorda amb el dels bens que pretenen regular, distorsionant-lo. Tot això provoca desequilibris que generen el patiment de gran part de la població i que no tenen una explicació natural, sinó que són fruit d'una regulació que cal imposar per la força.

L'altre pilar fonamental és la propietat privada, especialment perversa. Podem pensar que no és just que algú usi 10 o 100 vegades més recursos bàsics que una altra persona. Però la propietat privada va més enllà del dret d'us, arriba fins al dret d'abús, permetent que algú adquireixi el dret de malbaratar recursos que altres necessiten, pel sol fet que declarar-ho propi. També pot impedir-ne l'us dels qui ho necessiten, encara que ell no els estigui aprofitant. Això ho tenim tots interioritzat, o ens ho fan interioritzar, però no deixa de ser una bestiesa.

Els partidaris del capitalisme, sobre tot d'aquest que s'anomena més lliberal, volen fer-nos creure que la monetarització de les relacions humanes i el respecte a la propietat privada són lleis naturals, quan no deixen de ser una eina que ens hem donat per organitzar-nos, una llei humana que, com a tal, ha de servir a les persones. Si no serveix, caldrà un estat per imposar-la, encara que sigui privat. La gran estafa de la desregulació és que es pretén vendre com l'alliberament de restriccions, quan el que es vol és deixar lliure el camp a una única i gran restricció inventada.