On són el femellisme i el masculinisme?

Aquesta entrada porta mesos com esborrany i no acaba de sortir. En part per manca de temps, però també crec que l'estava enfocant malament. Mirava de trobar-li una certa base i crec que realment no en té, que es tracta d'un joc amb l'arrel d'unes paraules, que em permet explicar alguns aspectes de la meva relació amb el conflicte masclisme-feminisme. És així com provo d'abordar-la ara, sense donar-li més entitat que aquesta explicació personal.

La idea d'aquesta entrada va sorgir en adonar-me que contraposem masclisme i feminisme, quan en realitat la primera fa referència al sexe i la segona al gènere. Per què, doncs, no oposem el masclisme al femellisme i el feminisme al masculinisme (veure nota 1)? Els primers termes serien sexistes, mentre que els segons serien generistes. Els primers reivindicarien els homes i les dones i els segons la feminitat i la masculinitat. Els generismes ens parlarien dels valors, actituds, capteniments i concepcions femenines o masculines, de tot el que s'associa, s'assigna o s'espera de les dones o dels homes.

I arribats a aquest punt vaig adonar-me que hi havia una gran diferència entre reivindicar les possibilitats d'un sexe o les atribucions d'un gènere. Aquí, però, era on l'entrada em començava a relliscar, perquè quan provava d'aplicar aquest raonament al que entenem per masclisme i feminisme, no em quadrava sempre bé, encara que tampoc em desquadrava del tot. Per això vull que us preneu el que ve a continuació com el joc que és, com l'excusa per explicar algunes de les meves sensacions com a home quan es parla de feminisme i masclisme.

Els "ismes" són "adhesions a", consideracions de la bondat d'allò al que ens adherim. Per tant, si comparem sexisme i generisme, podríem dir que el primer és exclusiu mentre que el segon és inclusiu. El sexisme aplica només per a les persones del sexe en qüestió, mentre que el generisme pot incloure a les d'ambdós sexes, en tant que una persona d'un sexe pot assumir atribucions que normalment s'associen a l'altre sexe.

El masclisme considera que l'home és més capaç que la dona i li atorga uns drets exclusius en base a aquesta creença. El femellisme el podem entendre de dues maneres. La més literal és considerar que és la dona la més capaç i invertir les tornes (veure nota 2). Equivaldria a propugnar una societat en que les dones tinguessin privilegis sobre els homes. Però, donat que vivim en una societat masclista, també té sentit entendre el femellisme com una reivindicació de la igualtat de capacitat de les dones. De fet, la immensa majoria dels femellismes existents (valoració de les capacitats de les dones en comparació amb les dels homes) van en aquest sentit de reivindicació d'igualtat.

En canvi, el generisme compara el que s'associa a un gènere amb el que s'associa l'altre. En aquestes associacions es barregen aspectes purament biològics amb altres de culturals. La maternitat i la paternitat són clarament biològiques. A partir d'aquí les barreres són cada cop més difuses. Els trets culturals van prenent cada cop més preponderància amb la tecnificació de la societat. Per exemple, tasques que abans necessitaven més força física, estan cada cop més suportades en màquines que la fan innecessària. Un exemple de l'altra banda és l'alimentació dels nadons, que també és molt més fàcil d'assumir ara per un home. Així doncs, les tasques que poden fer homes i dones es van desdibuixant cada cop més. Les actituds i els valors que se'ls atribueixen a cadascun dels sexes crec que encara tenen una arrel cultural més profunda, tot i que poguessin haver tingut un origen derivat de la maternitat i la paternitat o de les diferències anatòmiques.

Arribats a aquest punt, el masculinisme propugna que les coses importants són les que s'atribueixen o corresponen als homes. Les feines masculines són les més remunerades. Les actituds masculines són les més valorades. Els valors masculins són els imperants. I així és com apareix un femellisme masculinista: la reivindicació de les dones de l'accés al que estava reservat pels homes. Aquesta reivindicació és essencial si volem viure en una societat justa. És un mínim. El que és més considerat a la nostra societat no pot quedar barrat a més de la meitat de persones, només pel fet de ser dones.

Però aquest procés l'han de fer essencialment les dones. D'elles ha de partir la iniciativa i elles ho han de voler. Els homes hem d'evitar posar traves, respectar i evitar la discriminació per raó de sexe. En alguns casos pot ser precisa una discriminació positiva per tal de vèncer inèrcies, com per exemple sistemes de quotes. Però són les dones les que han de voler accedir a aquestes activitats que els estaven barrades, mostrar unes actituds que no els estaven permeses o fer seus uns valors que no se'ls atribuïa.

El generisme feminista, de la mateixa manera que el femellisme, es pot entendre com la proclamació de la superioritat dels valors femenins davant els masculins, però també com una demanda d'equilibri entre els atributs d'un i altre gènere, donada la desigualtat que hi ha també en la seva consideració.

Entès com aquesta demanda d'igualtat, el feminisme no és només una qüestió de justícia ni un mínim, sinó un pas endavant. Una revolució, donada la situació actual. El feminisme vol dir donar visibilitat, valor i importància al que fins ara s'havia indivisibilitat i menystingut. Per exemple, pot voler dir valorar més la cooperació enfront la competitivitat, la sostenibilitat a més de l'expansió, la prudència i no només el risc. Es pot traduir en una economia feminista, on es redefineixin els indicadors que la mesuren per tenir en compte totes les feines no monetaritzades, que són bàsicament assumides per dones. Es pot traduir en un urbanisme pensat per afavorir la relació i l'escala humana enlloc de la productivitat i l'especulació. Un urbanisme de veïns, no només de ciutadans. Es pot traduir en unes polítiques públiques que prioritzin la "despesa" social (per exemple l'educació i la sanitat, dos camps als que s'hi dediquen moltes dones, curiosament) i no se centrin únicament en les "inversions" productives (per exemple macro infraestructures de comunicacions per afavorir el creixement industrial).

Amb això no vull dir que tots els tot el que és masculí sigui dolent. Segurament les actituds competitives o agressives ens van treure de més d'un embolic fa molts segles. Però el fet  de menystenir el que es considera femení ha desequilibrat la balança i ens està posant en perill, amb unes actituds de dominació sobre el que ens envolta que ens acabaran ofegant com a espècie.

Des d'aquest punt de vista, crec que el femellisme masculinista no ens traurà de l'atzucac. Evidentment, les dones tenen el mateix dret que els homes a enfocar la seva vida a competir, a ser agressives i fortes. Han de poder accedir al "mercat laboral" a vendre el seu temps a canvi de diners, i aquestos han de ser els mateixos que obtindria un home en el seu lloc. Han de poder dedicar-se a treballs que la nostra societat valora i remunera. Dir a les dones que han de seguir fent el que fan perquè és el correcte i el que la nostra societat necessita, és semblant a dir-los als països que no han explotat els seus recursos naturals que no han de desenvolupar-se industrialment perquè escalfaran el planeta. Si realment pensem que aquests països van per la via correcta, hem de treballar conjuntament amb ells i acostar el nostre nivell de vida al seu, no pas carregar-los a ells la responsabilitat del que els països desenvolupats hem espatllat.

Ja des de la meva perspectiva, com a home puc acompanyar el femellisme, però puc involucrar-me en el feminisme. No em convertiré en dona, però sí que puc adoptar tasques, actituds i valors femenins, els que s'han reservat per a les dones i menystinguts per la societat. D'aquesta manera, també puc contribuir a descarregar a les dones de la pressió de ser elles soles les que ens allunyin del precipici al que ens aboca el masculinisme.

És per tot això que m'agrada que sigui el feminisme el que es contraposa al masclisme, encara que no tingui clar que tot aquest raonament hagi estat darrera de l'elecció de les paraules.

Nota 1. El corrector ortogràfic m'ha assabentat que la paraula masculinisme existeix, referida a l'adquisició o desenvolupament de caràcters masculins en el sexe femení. Resulta que sí que hi ha una accepció de feminisme que és la contraposada al masculinisme, tot i que tampoc la coneixia. De tota manera, no és pas aquest el sentit que li vull atribuir a masculinisme i al feminisme en aquesta entrada.

Nota 2. Fa poc vaig llegir que la RAE es plantejava introduir el terme "hembrismo" com a defensa de la superioritat de la dona davant l'home. La idea d'aquesta entrada és prèvia a la lectura d'aquesta proposta i no ha estat induïda o influïda per ella.