diumenge, 14 d’agost de 2016

Violència domèstica

El tema d'aquesta entrada no és nou. Molta gent l'ha tractat abans que jo, segurament amb més criteri. Amb tot m'agradaria aportar el meu granet de sorra. Avui en dia tenim un problema gros a la nostra societat que afecta a un nombre important de persones. Rep diverses denominacions. Les més comuns són: violència domèstica, violència de gènere i violència masclista. Del que vull parlar aquí és de com afecta el nom que escollim a la solució que trobem al problema.

Per fer-ho, començaré amb un altre exemple. Imagineu que estem preocupats per la quantitat de gent que s'ofega al Mediterrani. Podem denominar el problema ofegats per naufragis o ofegats en travessies clandestines. En el que portem d'any han mort unes 3.000 persones al Mediterrani. Imaginem que el naufragi del Costa Concordia (32 morts) s'hagués produït aquest any també. La primera denominació l'inclouria. La segona no. Si una quanta gent es dedica a analitzar el problema dels ofegats per naufragis inclourà aquestes víctimes. Són víctimes molt mediàtiques. Molt més que la resta, perquè són menys en nombre (a tot ens acostumem) i perquè al gruix dels espectadors de les notícies els és més fàcil identificar-se amb elles que amb els migrants o amb els refugiats. Sembla més probable que et puguis trobar en un creuer que migrant o cercant refugi. Les solucions que es cerquin sota aquest nom poden incloure un ampli ventall. Serà més fàcil fugir d'estudi i arribar a uns resultats presentables sense atacar el problema de fons de la gran majoria de morts.

En canvi, si parlem d'ofegats en travessies clandestines, no ens valdrà centrar-nos en tests psicològics als capitans de vaixell, o la instal·lació de millors sistemes automàtics de detecció de perills, per exemple. Aquestes mesures podrien haver contribuït a evitar el naufragi del Costa Concordia, però són absurdes en pasteres clandestines precisament perquè són això: clandestines. Si posem aquest títol caldrà veure com fem per lluitar contra les màfies que organitzen aquestes travessies, per exemple. Ens centrarem en el problema de la gent que prova de creuar el Mediterrani a la desesperada. Potser arribarem a la conclusió de que evitar la clandestinitat és el millor remei, que paga la pena deixar-los circular lliurement, igual que deixem circular el capital o les mercaderies. O potser arribarem a conclusions totalment diferents, com bombardejar els ports d'on surten. En tot cas no podrem fugir d'estudi. Caldrà encarar la causa.

Una altra opció és separar els migrants ofegats dels refugiats ofegats. Els uns fugen de la fam i els altres de la guerra. És una opció, donat que estem atacant l'arrel del problema si els traiem la necessitat de fer el viatge. Vist des d'aquesta perspectiva, podria tenir sentit separar els dos grups perquè la solució a la fam i a la guerra pot anar per camins diferents. Personalment no ho crec convenient per dos motius. Per una banda el fons d'ambdós problemes és el mateix sistema econòmic. Per altra banda, no podem esperar a resoldre el problema dels morts al Mediterrani arreglant l'arrel del moviments de persones, perquè la solució és a molt llarg termini.

Si traslladem aquest raonament al problema de les morts de persones a mans d'altres persones properes, veiem que la denominació també condiciona la solució a trobar. La definició més restrictiva és la de violència masclista. Només inclou la dels homes contra les seves parelles femenines i, de retruc, contra els fills de la parella, seguint el esquema de que el mascle-patriarca té dret a decidir el que ha de fer la seva dona i fills. Després vindria la denominació de violència de gènere. En aquest cas també hi cabrien les agressions de dones contra homes. Les agressions als fills en comú hi podrien entrar també, en tant que sovint s'usen per a fer mal a la parella. Finalment, la denominació de violència domèstica ampliaria l'abast a totes les agressions entre persones que conviuen o tenen lligams familiars. Podríem considerar les agressions de fills contra ens seus pares, o agressions entre germans, etc.

Totes les morts per aquestes causes són deplorables i condemnables. Cap agressió té justificació. Les que són en poca quantitat és possible que tinguin més ressò que les més habituals. Però les habituals són el problema social més urgent d'atacar. Si el nombre d'agressions de tots els tipus tinguessin un pes similar, tindria sentit tractar-les totes de manera conjunta. Però si mirem les xifres, les agressions d'homes contra dones són les més majoritàries de forma totalment aclaparadora. En canvi, no són gaire significatives les distincions per edat, classe social, lloc de residència, etc. Hi ha un clar patró darrera de la majoria de casos. En aquest patró cal centrar-se si no volem fugir d'estudi, sinó volem arribar a solucions genèriques que no ataquin l'arrel del gruix del problema, si no volem que el que són casos aïllats desenfoquin el que és el problema de fons.

Això vol dir que no hi ha dones possessives? Que mai cap dona li fa la vida impossible a la seva parella? Que cap dona aprofita que es parla d'això per fer denúncies falses? No. Segur que podem trobar casos com els que t'he esmentat. Però en comptades ocasions això suposa una agressió irreparable. En els conflictes de parella homes i dones pateixen. La diferència és que pràcticament tots els homes són capaços de refer la seva vida al cap d'un temps, després del conflicte, però moltes dones s'estan quedant pel camí. Això fa que no es puguin posar els dos problemes en el mateix sac, si realment volem resoldre el que és més punyent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada