dilluns, 9 de febrer de 2015

Grècia contra Alemanya?

Ja l'havia vist abans, però avui m'ha tornat a arribar un text que descriu l'acord de Londres de 1953, que va reduir el deute acumulat per Alemanya fins aleshores en un 60%. El primer cop que vaig llegir sobre aquest tema feia pocs dies que havia parlat amb un alemany que ha viscut molts anys aquí. Em vaig quedar molt parat, perquè era totalment contrari a que es condonés ni tant sols una part del deute. Parlava de societats corruptes, com la d'aquí, on hi ha problemes a tots els ajuntaments, etc. Un mal endèmic que no sembla que es pugui curar. En aquest context, acceptar una rebaixa era el mateix que deixar-se robar. Com deia, poc després vaig començar a llegir ressenyes sobre aquest acord, sobre un deute que s'havia acabat de pagar fa tan sols 5 anys. Evidentment, em va empipar més, després d'haver sentit el que havia sentit. Però també s'ha de dir que aquell canvi en una persona que fins poc temps abans s'havia mostrat indignada contra aquestes desqualificacions genèriques i els tòpics sobre les societats em va fer pensar en com serà la informació que arriba als alemanys. Així li vaig dir durant la conversa, posant-li com a exemple l'associació que es fa aquí dels alemanys amb la política de la troika, basada en el suport que li dóna la Merkel.

La següent peça del trencaclosques m'arribà poc abans de les eleccions gregues, quan van aparèixer declaracions de fonts properes al govern alemany que deien que els temps en que calia rescatar Grècia havien passat i que ja no era d'importància sistèmica per a l'euro. Llavors, vaig llegir aquesta entrada en un bloc que vaig trobar molt clarificadora. En ella explica com la diferència entre 2009 i ara és que llavors els creditors eren bancs i ara són institucions públiques. O sigui, els ciutadans europeus. He cercat més fonts i he trobat també aquest article al diari Publico, on també explica aquest transvasament de deute privat a públic.

Llavors veig les declaracions d'en González Pons del PP, just el dia després de les eleccions a Grècia que segons El mundo va dir que "Los españoles les prestamos 26.000 millones, y yo no soy partidario de perdonárselos; que nos los devuelvan, porque nosotros también los necesitamos". Ja tenim la foto sencera. Què millor per imposar el que vols que dividir als que tens davant? Si la frase hagués estat "los bancos españoles le prestaron 26.000 millones al Gobierno griego y no soy partidario de que se los perdonen porque nuestros bancos también los necesitan" segur que no hagués convençut gaire gent. Menys encara després de l'actuació que han tingut els bancs aquests darrers anys. Però ara ja no són ells els qui tenen el problema. Ens l'han traspassat. A tots els ciutadans de la Unió europea, inclosos els alemanys, evidentment. Ja tenim dolents a una banda: els grecs mandrosos, que no volen més que viure sense treballar. Ja tenim dolents a l'altra banda: els alemanys intransigents, que ja no recorden com els vam condonar el deute fa 60 anys.

Us sona? Franco va muntar la indústria a Catalunya. Madrid ens roba. Madrid és la que té el dèficit fiscal més gran. Espanya ens roba. Catalunya espolia Extremadura. Els andalusos viuen del PER. Galícia sí que compleix els objectius del deute... Ja n'hauríem d'estar vacunats en aquestes latituds, contra les embolicades de bandera. Alexis Tsipras ha provat d'acostar-se als ciutadans alemanys amb una carta oberta. No sé si tindrà gaire efecte. El vell truc de l'enemic exterior és potent i fàcil d'activar pels qui maneguen els fils del mitjans d'informació (o d'intoxicació).

L'altre dia, en una xerrada sobre el TTIP, l'Ernest Urtasun deia que no era una agressió dels EEUU contra la UE, sinó de les corporacions contra les dues poblacions. La guerra del deute i les polítiques austericides (que no van d'austeritat, sinó d'espoli als treballadors) també es juga en aquest terreny. I l'única manera que tenen de guanyar-la és enfrontant poblacions.

Però és tant fàcil...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada