El Varoufakis d'IU

Fa poc he llegit una entrevista a l'Eduardo Garzón, germà del nou líder d'IU. No es pot dir que m'hagi sorprès, perquè el que diu va en la línia del que ja fa temps que vaig sentint i vaig veient. Va també en la línia del programa econòmic de Podemos, que alguns van titllar de neokeynesianisme. En l'entrevista, el propi Garzón s'identifica amb el que anomena postkeynesianisme. La diferència la marca que els llocs de treball es creïn directament per part de l'Estat, enlloc de fer-ho a través d'empreses contractades per tirar endavant els projectes. Però tot segueix el mateix paradigma actual: es tracta d'impulsar l'activitat econòmica.

És un tema recurrent en les meves entrades, però rellegint-les n'he trobat una en clau mig d'humor: Tabac i capitalisme. Seguim enganxats a la nicotina que ens ha dut fins on som. La idea de crear un milió de llocs de treball és esgarrifosa en sí mateixa. És esgarrifosa perquè pretén fer una planificació, però l'enfoca a un objectiu absurd: crear llocs de treball. Puc entendre que algú partidari de la llei de la jungla i de la selecció natural, sostingui que qui no treballi no té dret a accedir als bens. És un sistema cruel però té la lògica de que només se salven els forts. El treball és la prova que cal superar per triomfar i obtenir el poder. En canvi, planificar una economia posant com a objectiu en que tothom tingui garantit un lloc de treball implica posar la fita en perpetuar l'obligació de guanyar-se la vida.

Actualment tenim molt atur però, ben repartits, els recursos bàsics per a que tots visquem de manera digna hi són. Tenim necessitat de buscar noves maneres de mantenir a la població ocupada en obligacions innecessàries? Sembla que sí, perquè seguim pensant en termes de reactivar l'economia. Coi, l'economia hauria de ser el mitjà, no l'objectiu!

Un exemple que he trobat escandalós d'això és quan parla d'eliminar la bretxa salarial entre homes i dones. Per evitar que les dones es carreguin amb les feines de cura d'infants i adults dependents i suggereix crear centres públics que s'encarreguin d'aquestes tasques. Així, les dones podran trobar una feina remunerada i accedir al mercat laboral amb un contracte a temps complet.

A veure si ens entenem d'una vegada. La mercaderia que es ven al mercat laboral són les nostres hores, les nostres energies i la nostra dedicació. Quan fem una feina de la que ens sentim orgullosos ens "sentim realitzats" (ara ja no sento gaire aquesta expressió). Però quan anem al mercat laboral a vendre'ns per accedir al que necessitem per viure, quan no ens identifiquem amb el nostre lloc de treball, no som més que mercaderia. Quin objectiu és aquest que algú que està fent una feina de cura, a la que li veu sentit, la delegui en un professional per a anar a vendre el seu temps en el mercat laboral? El que cal fer és dignificar la feina, però no monetaritzant-la i professionalitzant-la, sinó alliberant a qui la fa de la pressió d'haver d'accedir al mercat laboral, d'haver-se de vendre, per tal de ser independent, d'accedir als recursos bàsics i de garantir el seu benestar. Amb això no vull dir que qui hagi de fer aquesta feina siguin les dones. Cal potenciar que es reparteixin, cal donar-les-hi la importància que tenen. Però això no té perquè fer-se a base de professionalitzar-les i mercantilitzar-les.

El titular de l'article contraposa la creació de llocs de treball a la renda bàsica. La renda bàsica pretén eliminar la necessitat d'accedir al mercat laboral per poder subsistir, la necessitat de seguir inventant llocs de treball que permetin a la gent justificar el seu accés als recursos bàsics, encara que no trobin sentit a les activitats que es veuen obligats a desenvolupar. Es pot planificar la direcció que volem que prengui la nostra societat, veure a quins sectors creiem que cal dedicar-hi més esforç perquè en tenim mancances, i impulsar les feines necessàries des del sector públic, de manera que els recursos que hi invertim reverteixin en tota la societat, i no en grans corporacions privades. Però la creació de llocs de treball, presa com a objectiu i garantida per a tothom vol dir que ens estem obligant a inventar noves necessitats i, a més, estem traient l'incentiu que pot donar la competitivitat. No m'agrada pas aquest incentiu, ens està duent a destrucció. Però la feina garantida sense cap objectiu és senzillament absurda. I si no ho creieu, penseu en la reparació de voreres que va engegar en Zapatero amb el Plan E.

Afegitó del 4 de maig

Si em permeteu un toc de maldat, la garantia de treball com a objectiu, sense més, vindria a ser una renda bàsica condicionada a fer feines com les que es poden veure en aquest vídeo.