dilluns, 24 de setembre de 2012

El trencaclosques

(Traducido al castellano aquí)

Espanya és un trencaclosques. La pregunta és: encaixa o no?

Les peces actuals, les autonomies, van sortir d'un compromís per no trencar amb la dictadura, sinó fer una transició cap a la democràcia. En aquest context, la Constitució representava un salt prou significatiu en la capacitat de govern dels pobles amb entitat pròpia que hi havia dins Espanya. També era quelcom acceptat de forma general per la resta de l'estat, per restablir el que s'havia atacat durant la dictadura.

El fet és que les autonomies es van estendre a tota Espanya. Les que tenien una identitat més marcada van seguir un circuit més ràpid que les altres. Els diferents estatuts els van donar més o menys competències a cada una. Però totes tenen bàsicament el mateix estatus: des de la denominació fins a la representació en els diferents òrgans de decisió. Això sembla el més just a primera vista, però en el fons és una trampa, perquè els ciutadans dels diferents llocs no li estan donant el mateix significat, però en canvi tot sembla el mateix. Per alguns, les comunitats són una descentralització de l'estat per apropar l'administració central als ciutadans. Per altres, són entitats amb una identitat pròpia, que participen formant l'estat espanyol. Però li diem a tot pel mateix nom, així que, si vius en una "comunitat descentralitzada", tendeixes a pensar que totes tenen el mateix sentit.

A aquesta dificultat per entendre realitats diferents s'hi afegeix el fet que l'adscripció a Catalunya o a Espanya (o a les altres comunitats, també) té un fort component emocional, amb el que pot donar fàcilment rèdits, ja sigui en forma de vots, o a l'hora trobar suports per una negociació. No vull entrar a valorar exemples concrets, però des d'alguns sectors de Catalunya s'han fet algunes actuacions i declaracions molt bel·ligerants. D'altra banda, alguns mitjans i partits polítics de la resta de l'estat han magnificat (i a vegades inventat) problemes per exaltar els ànims.

En tot aquest panorama, la tirada cap a enrere de l'Estatut referendat a Catalunya, no només per les corts, sinó també pel tribunal constitucional, representen un posicionament clar del model de "comunitat descentralitzada" sobre el model d'"entitat participant". El missatge és clar: a Espanya hi ha una única nació, la nació espanyola, tal com va dir Aznar després de la manifestació per protestar contra aquella sentència.

I, llavors, arriba la crisi. Calen quartos. A Catalunya es publiquen unes balances fiscals i sembla clar que aporta més del que rep i del que necessita. Aquest tema cal matisar-lo, però és sobre la taula. A nivell estatal, el PP comença a carregar les culpes sobre les autonomies. No conec enquestes, però és possible que si es planteges la substitució dels parlaments i el governs autonòmics per òrgans descentralitzats del govern espanyol, en moltes comunitats no es posarien les mans al cap. Així, aprofitant aquest descrèdit, el govern del PP augmenta la pressió sobre les comunitats i les amenaça amb una intervenció, marcant la política que hagin de fer. És com calar foc a un polvorí. I esclata l'11 de setembre.

I ara? Molts diuen que cal parlar-ne. Fins i tot Aznar diu a Mèxic que un estat pot ser federal o unitari, centralitzat o descentralitzat, no queda clar si es refereix a Espanya, però ho sembla. En el PSC parlen d'estat federal asimètric. El problema de l'estat federal, en aquests moments, és que ningú sap exactament en què consistiria. Podria anar des d'un simple canvi de nom de les comunitats a una transformació real de les relacions entre elles, però a hores d'ara és massa ampli per jutjar-ho.

El que cal decidir és si el model que es vol per Catalunya és el d'una part de l'estat espanyol amb més o menys autonomia, el d'una nació que participa dins un estat o el d'un estat dins la Unió europea, que es relaciona dins d'ella amb Espanya. En els dos darrers casos, entenc que sentències com la del constitucional no tindrien sentit.

El model federalista podria ser el menys abrupte, però es corre el perill que les indefinicions tornin a quedar soterrades i d'aquí quatre dies tornem a estar com ara, amb recriminacions amunt i avall. No ho sé. Tal com han anat les coses, potser seria bo clarificar més els papers i tancar la porta a que se segueixin utilitzant les tensions que sortirien com a armes electorals: tant per part dels sectors més espanyolistes, com pels governs catalans que atorguen a Madrid la responsabilitat de tots els nostres mals.

Finalment, quin camí seguir? Està clar que la independència no està contemplada dins la Constitució. Si es vol seguir el camí establert avui en dia, plantejant un referèndum a tot l'estat, el resultat podria ser grotesc: sortir que no a la independència però guanyar aquesta opció a Catalunya. Això suposaria pràcticament declarar-la una nació annexionada per la força.

Si s'hagués de fer així, el que seria lògic és que les opcions fossin tres: "Sí", "No" i "Opció més votada a Catalunya". Aquesta darrera seria com un vot en blanc, que se suma a la majoria, però circumscrivint aquesta a l'escrutini realitzat a Catalunya. Tinc la sensació que aquesta seria l'opció més votada a la resta de l'estat. Crec que hi ha alguna enquesta que avala el fet que, per a la majoria, tampoc seria un daltabaix la independència, sempre es referendés i que el procés fos pactat. Això permetria que tothom digués la seva i donar credibilitat a la solució que s'adoptés, fos quina fos.

En tot cas, crec que per una vegada val la pena que ens oblidem de les desqualificacions i dels tòpics. Cal que la solució que prenem ara sigui més estable que la que hem tingut i que barri la porta a les demagògies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada