divendres, 21 de setembre de 2012

En Rajoy ha dit que no. Visca la Revolució!

(Traducido al castellano aquí)

Qui ens havia de dir quan érem petits que la gallineta duia barba? En Rajoy ha dit que no, i ara tenim aquí la revolució. Ha dit no, presoner d'una constitució que va ser l'oli que va greixar fa més de trenta anys el motor amb el que l'esperit de la transició ens va dur al país de les quimeres, on no ens calia remar tots junts perquè ens impulsava la vela del Bribón lliscant pel mar dels oblits. I ja se sap què els passa als olis dels cotxes si no es canvien en 30 anys: no greixen sinó que gripen, i el motor s'encalla. Ha dit que no, presoner d'anys de lectures restrictives dels versets d'aquesta constitució, aquest llibre sagrat que no va fer l'home sinó que ens va dictar el Déu de la Transició.

Tenim aquí la revolució. O potser no. Veiem a Ken-beach-boy-Mas surfejar l'onada humana de l'11 de setembre sense despentinar-se ni un pèl, en el més pur estils dels primers westerns americans. Tranquils, però, que la punta de la planxa no apunta cap a la ruptura, ens diu. No senyor, apunta més bé cap a una majoria absoluta a finals d'any. Apunta l'onada cap a la zona de la platja on el PSC està encara provant de interpretar les instruccions per muntar un estat federal. Aquelles instruccions que en català diuen una cosa i en castellà en diuen una altra de totalment diferent. Apunta a quatre anys més de coll per acabar de desmuntar el que quedi dels xiringuitos del benestar i trobar un nou culpable dels nostres mals (tripartit? Madrid? Brussel·les, potser? Ai, quins nervis!).

O potser sí que tenim aquí la revolució. Potser l'onada empeny més fort a Mas del que ell voldria, igual que les sentències del constitucional empenyen a Rajoy més del que li agradaria avui, i estan els dos atrapats en els sucs que li han tret als nacionalismes respectius. Potser per fi es produeix la revolució en que un poble català tranquil esdevé una nació autogovernada sense perjudicar la resta d'Espanya i sense que aquesta se senti agredida. M'agrada pensar que això és quelcom més que un desig. Que és una possibilitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada