dimecres, 26 de setembre de 2012

La peça

(Traducido al acastellano aquí)

Catalunya és una peça del trencaclosques. La pregunta és: com li aniria sola?

A l'entrada anterior, el trencaclosques, enumerava motius per la independència, però me'n vaig deixar un de fonamental: l'atractiu d'Espanya és baix, en aquest moment. En plena crisi, després d'haver-nos fet creure que érem un dels miracles econòmics del segle XXI, resulta que al final no era tant, ni de bon tros. El govern espanyol retalla per totes bandes escoltant als mercats, al BCE, a l'FMI, a tothom menys a la gent, a la que li diu que tot el que li passa és per culpa seva i que s'atingui a les conseqüències, mentre que amb els bancs s'ha de ser comprensiu perquè sinó... La corrupció està a l'ordre del dia i els partits no bandegen els inculpats, sinó que els aixopluguen. La monarquia va fotent la pota, el maluc i la ma al calaix, i no passa res. El PSOE, la possible alternativa, fa aigües per totes bandes i no acaba de trobar el camí. A més, va patir la primera envestida de la crisi i no se'n va sortir gaire bé.

I quina va ser la reacció del govern espanyol abans i just després de la manifestació? En primer lloc, ignorar-la i argumentar que la gent no hi era per demanar independència, el que encara convenç més als participants de la raó que tenien a l'anar-hi. En segon lloc, esgrimir la Constitució, quan ells la van canviar a conveniència dels mercats d'un dia per l'altre, junt amb el PSOE. Finalment, amb l'argument de que així no sortirà ningú de la crisi. La veritat, no semblen uns guies amb gaire credibilitat per anar marcant camins donats els resultats que estem tenint.

En una entrevista al ministre d'exteriors a la Vanguardia publicada el proppassat diumenge deia:

Heredamos la marca España en situación baja, pero está subiendo. Lo curioso es que tenemos activos muy bien valorados en el exterior, como la Corona, las fuerzas armadas, nuestros deportistas, gastrónomos, pero la suma de todo eso no se traduce en una presencia adecuada de España en los ámbitos políticos y económicos internacionales. La Marca España busca sumar todos esos activos.

Com a ganxo no és molt engrescador, oi? Si aquests són els actius d'Espanya anem apanyats. El camí de sortida resulta que no és invertir en educació sinó aconseguir Europenques.

Fóra molt diferent si al govern espanyol hi hagués algú que, tot i demanar esforços, tingués en compte a la gent abans que als bancs, que dugués una política més propera a Islàndia que a Grècia. Segur que la manifestació no hagués estat tant multitudinària. A més, segur que algú així hagués escoltat el parlament de Catalunya, enlloc de governar a cop de tribunal constitucional.

Europa té més atractiu. N'havia tingut molt i ara la gent s'està desencantant, però encara es veu com el camí de sortida si s'aconsegueix fer moure el monstre burocràtic d'una manera mínimament coordinada. De tota manera, les propostes de la troica al govern grec no són molt encoratjadores, junt amb altres decisions que fan pensar que no som a l'Europa de la gent, sinó a la del Euro.

I Catalunya? La marca Catalunya de moment és una possibilitat, el que li dóna el benefici del dubte i un component d'il·lusió que no poden abastar les alternatives que ja s'han materialitzat. A més, el president Mas ha sabut fer honor al seu nom i s'ha posat la brillant armadura del rei Artús de Caramelot, que el protegeix contra les crítiques dels pagans. S'ha de reconèixer que els seus moviments han estat impecables, ferm, però dialogant, esperant a que fos Rajoy que digués el que no tenia més remei que dir, després de la trajectòria que havia dut fins ara. Seguint un caminoi que voreja el precipici de la il·legalitat, però sense trepitjar-ne la línia. Bufant amb la mesura justa per mantenir la flama sense apagar-la. Avui s'ha consagrat com El Candidat, a l'anunciar que un cop Catalunya hagi trobat el Sant Greal de la independència ell es retirarà, com en Frodo després d'haver destruit l'anell al foc de Mordor (deixant el "fregao" a qui el succeeixi i enduent-se ell la glòria?).

Tenim pistes de com podria ser una Catalunya independent? Home, sí. De corrupció en tenim i en Millet encara segueix donant voltes. Això sí, Espanya guanya, que aquí encara no hem empresonat el jutge. En el tema retallades si que li passem la ma per al cara al govern espanyol: si Rajoy és un aprenent de sastre, Mas és Eduardo Manostijeras. En el capítol de sortides airoses de la crisi, no tenim el meló amb pernil de l'Europenques, però ja fem amb la síndria amb mortadel·la del Barcelona Gol (per cert, que si fessin l'Europenques a Burgos i l'anomenessin Madrid World, els titllaríem de centralistes, no?).

Posats a fer política ficció i reprenent el fil de la broma independència per privatització, imaginem quin podria ser el camí d'una majoria absoluta de CiU amb el mandat d'aconseguir la independència referendat per Catalunya. CiU sempre ha cercat l'acord, usant la confrontació com carta de negociació, però no més. Ara li caldria cercar una independència pactada a tres bandes. Amb un referèndum darrera, Europa s'avindria a fer de jutge (i part, si vol cobrar). La teoria de que no ens deixarien entrar a la Unió Europea no me la crec. Em sembla més bé que no ens deixarien marxar sense pagar (no colaria allò de "paga l'últim"). Així les coses, Mas podria oferir a Rajoy un cable, assumint més deute del que tocaria a Catalunya. Rajoy ho podria vendre com un triomf negociador i penjar-se un medallot rotllo màgic Andreu. En Mas, ho passaria com una concessió que ens beneficiaria, ja que evitaríem el previsible boicot si les negociacions eren tibants. A més, la Catalunya emprenedora, sense el dèficit fiscal podria amb això i molt més. Europa contenta de tenir un maldecap menys i una diversificació del deute, menys susceptible de desestabilitzar si fallava un dels dos nous estats. Hauríem comprat Catalunya a Espanya, en definitiva. Si és cert que l'oligarquia catalana existeix, seria aquesta la que hauria comprat Catalunya a l'estat, però amb els diners de tots. I tindria màniga ampla per fer i desfer. A més, un petit error de càlcul en la capacitat recuperadora de Catalunya, ens podria portar a la necessitat de fer més retallades i acabar de privatitzar el que quedés com a públic a Catalunya, seguint la filosofia de CiU, de que si pot donar diners per què no aprofitar-ho? No hem d'oblidar que, mentre la dreta espanyola és més dura en quan a conservadorisme, la catalana és molt més pragmàtica i eficient a l'hora d'aplicar polítiques lliberals (imagineu-vos, per exemple, una reforma laboral a lo CiU).

Aquesta no sé si és una perspectiva real o un fruit paranoic. Però està clar que no és l'únic camí possible. Al parlar de la manifestació vaig dir que, en un moment donat, s'hi havien afegit prou sensibilitats com per a que em sentís còmode participant-hi. El moment fou quan alguns incorporaren les reivindicacions socials. Perquè sembla acceptat per la gran majoria que hi ha un dèficit fiscal important entre Espanya i Catalunya. No hi ha acord en si es pot qualificar d'espoli o no. Però el que segur que és un espoli és el que estan fent els bancs i les grans empreses amb el poble de tot l'estat, amb desnonaments, acomiadaments injustificats i pèrdua de llibertats. I aquesta és la lluita que ens portarà a un futur o ens en deixarà sense.

Així doncs, si em veieu amb una estelada, durà l'estel vermell i el triangle groc.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada