El cop d'estat

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana ens n’hem lliurat d’una i bona. Ja tenia raó la María Dolores de Cospedal amb comparar-ho amb el 23-F, ja. Tots els indicis ho corroboren. Tal com diu la titular del jutjat d'instrucció de Madrid que ha enviat la causa a l'Audiència nacional, a la manifestació se exigía un proceso de destitución y ruptura del régimen vigente, mediante la dimisión del Gobierno en pleno, disolución de las Cortes, y de la Jefatura del Estado, abolición de la actual Constitución e iniciar el proceso de constitución de un nuevo sistema de organización política, económica y social. I, això és inadmissible. No només inadmissible, sinó que també és anticonstitucional, com també ho deuen ser les banderes republicanes que s'hi veien. Què devia pensar, pobre rei, tant que ha fet per tots nosaltres. Colla de desagraïts!.

Els que també ja els hi val són els de Jueces para la democracia, que en una nota que han tret s'entesten en fer creure que, el fet que els agents no anessin identificats, podria provocar indefensió dels ciutadans davant de possibles excessos de la policia (cosa que clarament no es va produir). Es veu que aquesta indefensió seria inconstitucional. Aquí el que passa és que la constitució s'ha de saber llegir, home. A més cal confiar en la policia, que si et pega no ho fa mai per gust, sinó pel teu propi bé.

Pel que fa als mitjans, els dels manifestants eren extremament violents. Hi havia feres de la tercera edat colpejant les porres dels policies amb el cap, amb els genolls, amb l’esquena. Encara que no està del tot confirmat, es veu que un jove volia treure un “tanque” al carrer, però va desistir quan l’amo del bar li va dir que les gerres grans de cervesa no podien sortir de l’establiment. Sembla que també hi podia haver alguns indesitjables amb samarretes amb una imatge com aquesta:

Si això no és treure els tancs al carrer... Sí, ja sé que es pot al·legar que és un tanc de merda però, què voleu que us digui? A mi tot això em fa pudor. I més encara sabent que, si no arriba a ser pels policies infiltrats, era possible que no hagués aflorat el sentiment de violència d'alguns manifestants, quan tothom sap que això de no donar sortida a les emocions és una cosa nefasta.

Pel que fa a la proposta de modulació del dret a reunió i manifestació que ha fet la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, és indignant veure com en pot arribar a ser de malpensada la gent. Primer vinga a dir que si la desregulació va provocar la bombolla immobiliària i la crisi. I ara que la pobra dona es posa a regular, tothom se li tira al damunt. Si és que té tota la raó del món. Els manifestants no paren, com que són uns ganduls que no tenen res a fer, doncs apa, a cridar una estoneta i a entorpir el trànsit.

L'únic que caldria fer seria regular una mica el lloc i l'hora. Per exemple, les manifestacions podrien ser totes de 3 a 6 de la matinada dels dies feiners, per no perjudicar el negoci dels bars el cap de setmana. Aixo sí, a aquelles hores haurien de ser sempre manifestacions silencioses. També es podria optar per donar utilitat a alguns espais ara desaprofitats, com ara la illa Perejil o la de Tierra. Allà sí que la gent podria cridar tant com volgués. A més, contribuirien de forma activa a la defensa del territori.

Però, ja posats a fer una revisió, hi ha tota una sèrie de problemes recurrents generats per les manifestacions que es podrien solucionar d'una manera molt senzilla. S'enumeren a continuació, juntament amb les solucions més lògiques a aplicar:

1. En una manifestació mai se sap quanta gent hi ha participat i les xifres dels organitzadors i de la part contrària són totalment dispars. Això s'arregla molt fàcilment muntant un sistema de dorsals, semblant al de les curses populars (ei, que no em refereixo al Rajoy i la Aguirre corrent en calça curta pel carrer, eh?). Així, tants dorsals venuts, tants manifestants hi participen. Els que no tinguin dorsal és que són espectadors. Sí, heu llegit bé: dorsals venuts. En temps de crisi, manifestar-se és un luxe, així que cal pagar-lo. D'altra banda, si algú veu un problema el fet que no es puguin manipular les xifres, no cal preocupar-se: en manifestacions d'indesitjables es poden repetir alguns números, que total tampoc s'hi fixaran. En canvi, en les de gent de bé, es poden deixar forats entre un dorsal i un altre.
2. Un altre problema recurrent és la intenció que té cadascú a l'hora d'anar a la manifestació. La solució passaria per fer una enquesta obligatòria en el moment d'obtenir el dorsal. Si, per exemple, la manifestació fos sobre el tema de l'avortament, l'enquesta podria consistir en una única pregunta tipus test: Què opina sobre l'avortament? Amb dues respostes possibles, per captar els matissos: Estic totalment en contra, en tots els casos o No hi estic mai a favor, en cap cas. Si, en canvi, fos una manifestació de pollosos antisistema, caldria que especifiquessin en una redacció d'uns cent folis, aproximadament, els sentiments que els provoquen totes i cadascuna de les institucions democràtiques, basant cada una de les afirmacions en estudis detallats i presentant diverses alternatives, amb els corresponents estudis de viabilitat econòmica. Evidentment, l'obtenció del dorsal en el primer cas podria tenir un cost d'un cèntim, mentre que la correcció i revisió de l'enquesta en el segon cas implicaria una feina que justificaria un preu d'uns 50€, posem per cas.
3. Massa sovint la policia es veu acusada injustificadament de maltractaments als manifestants. Però si un d'aquests indesitjables acaba la manifestació amb un braç trencat, com podem saber que no l'hi tenia ja abans de començar? La solució per aquest problema és diàfana. Cada manifestant s'haurà de sotmetre a una revisió mèdica exhaustiva (i el més vexatòria possible), per tal de inventariar tots els mals previs, de cara a contrastar-los amb possibles danys a l'acabar la manifestació. D'aquí se'n podria treure un certificat d'aptitud, de forma que els que no complissin les característiques indicades ja no poguessin participar: gent que corri massa i sigui difícil d'atrapar, individus molt forts que puguin arribar a ocasionar danys als pobres policies, etc. Evidentment, les revisions mèdiques s'haurien de fer a centres privats, pagant un preu elevat i tindrien una validesa d'un dia.
4. Una altra conseqüència desagradable és que algunes vegades es fan destrosses. El millor per assegurar les indemnitzacions és que els manifestants deixin un dipòsit de 100.000€, pels possibles desperfectes ocasionats, o per fer front a la fiança que se l'hi imposarà si acaba sent detingut. Això té l'avantatge addicional de que els dipòsits a vegades es traspaperen i poden estar mesos o anys sense ser retornats, de forma que, mentrestant, poden servir per pagar algun rescat bancari, o més dotacions pel cos antiavalots.
5. La visualització de les manifestacions per la tele pot provocar més protestes. La solució és clara: si la gent posa la tele per veure crits, s'emet de forma obligatòria per totes les cadenes un programa especial de Salsa rosa o una cosa per l'estil.

Finalment, em vull sumar al nostre president en la felicitació a la majoria silenciosa que pateix aquest govern en silenci, sense molestar a la resta de gent i que repudia els actes violents d'aquest grapat de colpistes dels que ens van deslliurar d'una manera "magnífica" els cossos i forces de seguretat.

Realment, aquest govern és revolucionari. O, com a mínim, és una màquina de fer revolucionaris.

Salut!