(Traducido al castellano aquí)
Ara fa un any vaig començar a escriure aquesta entrada. CiU havia arribat a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona feia poc menys d'un any i de sis mesos, respectivament. Havien començat les retallades asimètriques (mot actual com pocs) entre el sector públic i el privat.
Es treien recursos de les escoles públiques, s'havia eliminat la sisena hora i es reduïen professors. S'aturava la inauguració de noves escoles bressol ja planificades, deixant a famílies amb plaça assignada però sense poder-la usar. S'estudiava augmentar el rati d'infants en aquestes escoles i privatitzar la gestió de les que encara s'havien d'obrir. Les subvencions a l'escola privada no eren tractades de la mateixa manera. Fins i tot es passava a subvencionar col·legis amb règim de separació de sexes.
Els serveis sanitaris també es retallaven de forma brutal, amb tancament de centres, retalls de serveis d'urgències i reduccions d'horaris, mentre el mateix conseller de salut, Boi Ruiz recomanava la contractació de mútues privades i proposava incentivar-la amb beneficis fiscals.
Amb tot aquest panorama al cap em vaig topar amb un d'aquests parcs infantils que hi ha a les places del barri. Mentre veia els nens jugar vaig pensar que, segons la lògica convergent, allò era una aberració. Hi havia un tobogan i uns cavallets que els nens podien usar lliurement, sense límit de temps i sense pagar res a ningú. Ni els nens ni els seus pares. I vaig veure clara la recepta per sortir de la crisis... i caure a les brases. Només es tractava de seguir el manament neoliberal: Si hi ha una oportunitat de negoci per la gestió privada, no la obstaculitzis amb una gestió pública.
El meu cervell va començar a viatjar pel paradís de CiU. L'Ajuntament s'estalviaria un munt de diners venent aquests parcs a la iniciativa privada. L'erari públic engreixaria amb la venda i s'estalviaria el manteniment d'aquests espais. A canvi, l'ús s'hauria de pagar, però no seria un càrrec per a tothom, sinó només pels usuaris. Donaríem feina a molts aturats que es farien càrrec del cobrament i el control d'aquests espais. Molta gent deixaria d'usar-los, però la iniciativa privada, que mai descansa, podria oferir serveis addicionals, com vigilar al nen mentre li ofereix una cervesa als pares, o pentinar-los i espolsar-los la roba abans de marxar per a que la canalla fes goig. A més, no totes les famílies s'ho podrien permetre, i això estalviaria als pares el neguit de no saber ben bé amb quina mena de nens compartirien el joc els seus fills. Finalment, els aparells desgavellats, que ja no servissin per als parcs de pagament, podrien ser recomprats per l'Ajuntament per fer espais de joc de beneficència, on poguessin anar només els que justifiquessin uns ingressos inferiors al salari mínim.
Seguint amb aquesta filosofia, hi ha zones de la ciutat que no són només un lloc de pas, sinó que ve de gust anar-hi a passejar: carrers amples que tenen jardins, passejos a la vora del mar, parcs com el de la Ciutadella o els diversos jardins de Montjuïc. En fi, tot de zones amb potencial de negoci i que no estan donant diners a ningú. Fins i tot hi ha gent que s'endú el menjar de casa i dina tranquil·lament en aquests llocs, fent una franca competència deslleial als restaurants, que han de pagar els corresponents impostos per la seva activitat. Aplicant una política similar, l'Ajuntament i el sector privat podrien extraure una mica més de diners d'aquest teixit social que no para d'aprofitar-se de les situacions de gratuïtat. I al ser uns serveis de pagament altre cop tindrien el filtre del poder adquisitiu, que reduiria la massificació actual i n'augmentaria el valor, possibilitant l'aplicació d'unes tarifes més elevades.
Aquest diumenge, al sentir com l'Artur Mas li explicava al Jordi Évole els grans trets del que seria la seva política com a president d'una Catalunya independent, em va venir a la memòria aquesta entrada i vaig decidir treure-li la pols. Perquè ho va dir ben clar: vol potenciar el pagament per l'ús. A més, aquest pagament per l'ús fins ara l'ha desviat a la iniciativa privada. Parlava de les autopistes a l'entrevista, però ho hem vist en la potenciació de les mútues, de les escoles privades, etc. Per treure diners s'han venut equipaments públics, igual que l'estat va privatitzar les empreses públiques rendibles. S'ha aplicat la dita Què podem fer? Vendre la casa i anar de lloguer! I ara hem de pagar per usar equipaments que havien estat de tots.
I és que la fal·làcia de la bondat de la gestió privada enfront la pública no l'entendré mai. Si disposem d'uns diners i volem prestar un servei, la gestió pública els emprarà tots en aquest servei. I, si aconsegueix que en sobrin, serà un estalvi per a tots. Si donem els mateixos diners a una empresa privada, tots els beneficis que en tregui els estarà obtenint de prestar menys serveis, o de prestar-los pitjor o de pagar-los pitjor, que a la llarga repercuteix en el servei, perquè qui el dóna està cremat. Si el benefici el treu tan sols d'una gestió més eficient, la solució és millorar la pública i que els diners s'estalviïn. És com si tinguéssim una comunitat de veïns i, enlloc de pagar una quota a un administrador, li diguéssim "Cobra un tant fix i gestiona-ho tot; el que sobri serà per tu". Oi que ningú no ho faria?
I és que la gestió privada generalment la fa una societat que té com a objectiu assolir uns beneficis econòmics. Si deixem a les seves mans els serveis públics, provarà de traure'n el màxim. En canvi, una gestió pública té com a objectiu prestar un servei el millor possible i estalviar el que es pugui. Podem posar l'accent en el servei o en l'estalvi, però no li estem regalant els diners de tots a cap particular.
El meu cervell va començar a viatjar pel paradís de CiU. L'Ajuntament s'estalviaria un munt de diners venent aquests parcs a la iniciativa privada. L'erari públic engreixaria amb la venda i s'estalviaria el manteniment d'aquests espais. A canvi, l'ús s'hauria de pagar, però no seria un càrrec per a tothom, sinó només pels usuaris. Donaríem feina a molts aturats que es farien càrrec del cobrament i el control d'aquests espais. Molta gent deixaria d'usar-los, però la iniciativa privada, que mai descansa, podria oferir serveis addicionals, com vigilar al nen mentre li ofereix una cervesa als pares, o pentinar-los i espolsar-los la roba abans de marxar per a que la canalla fes goig. A més, no totes les famílies s'ho podrien permetre, i això estalviaria als pares el neguit de no saber ben bé amb quina mena de nens compartirien el joc els seus fills. Finalment, els aparells desgavellats, que ja no servissin per als parcs de pagament, podrien ser recomprats per l'Ajuntament per fer espais de joc de beneficència, on poguessin anar només els que justifiquessin uns ingressos inferiors al salari mínim.
Seguint amb aquesta filosofia, hi ha zones de la ciutat que no són només un lloc de pas, sinó que ve de gust anar-hi a passejar: carrers amples que tenen jardins, passejos a la vora del mar, parcs com el de la Ciutadella o els diversos jardins de Montjuïc. En fi, tot de zones amb potencial de negoci i que no estan donant diners a ningú. Fins i tot hi ha gent que s'endú el menjar de casa i dina tranquil·lament en aquests llocs, fent una franca competència deslleial als restaurants, que han de pagar els corresponents impostos per la seva activitat. Aplicant una política similar, l'Ajuntament i el sector privat podrien extraure una mica més de diners d'aquest teixit social que no para d'aprofitar-se de les situacions de gratuïtat. I al ser uns serveis de pagament altre cop tindrien el filtre del poder adquisitiu, que reduiria la massificació actual i n'augmentaria el valor, possibilitant l'aplicació d'unes tarifes més elevades.
Aquest diumenge, al sentir com l'Artur Mas li explicava al Jordi Évole els grans trets del que seria la seva política com a president d'una Catalunya independent, em va venir a la memòria aquesta entrada i vaig decidir treure-li la pols. Perquè ho va dir ben clar: vol potenciar el pagament per l'ús. A més, aquest pagament per l'ús fins ara l'ha desviat a la iniciativa privada. Parlava de les autopistes a l'entrevista, però ho hem vist en la potenciació de les mútues, de les escoles privades, etc. Per treure diners s'han venut equipaments públics, igual que l'estat va privatitzar les empreses públiques rendibles. S'ha aplicat la dita Què podem fer? Vendre la casa i anar de lloguer! I ara hem de pagar per usar equipaments que havien estat de tots.
I és que la fal·làcia de la bondat de la gestió privada enfront la pública no l'entendré mai. Si disposem d'uns diners i volem prestar un servei, la gestió pública els emprarà tots en aquest servei. I, si aconsegueix que en sobrin, serà un estalvi per a tots. Si donem els mateixos diners a una empresa privada, tots els beneficis que en tregui els estarà obtenint de prestar menys serveis, o de prestar-los pitjor o de pagar-los pitjor, que a la llarga repercuteix en el servei, perquè qui el dóna està cremat. Si el benefici el treu tan sols d'una gestió més eficient, la solució és millorar la pública i que els diners s'estalviïn. És com si tinguéssim una comunitat de veïns i, enlloc de pagar una quota a un administrador, li diguéssim "Cobra un tant fix i gestiona-ho tot; el que sobri serà per tu". Oi que ningú no ho faria?
I és que la gestió privada generalment la fa una societat que té com a objectiu assolir uns beneficis econòmics. Si deixem a les seves mans els serveis públics, provarà de traure'n el màxim. En canvi, una gestió pública té com a objectiu prestar un servei el millor possible i estalviar el que es pugui. Podem posar l'accent en el servei o en l'estalvi, però no li estem regalant els diners de tots a cap particular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada