dijous, 18 d’octubre de 2012

Deute i austeritat

(Traducido al castellano aquí)

Deute i austeritat. Quines paraules més presents avui en dia, oi? La veritat és que a mi sempre m'han fet respecte els deutes i he trobat que l'austeritat és un valor important. Com a bon catalanet, la pela és la pela, no gastis aigua, apaga el llum quan surtis del bany i no deixis res al plat (amb aquell retret entre dur i entranyable de "Com es nota que no has passat la guerra!"). Els catalans, però, no en tenim l'exclusiva; també hi ha altres pobles que tenen fama d'estalviadors malaltissos com els jueus o els escocesos. Dels gallecs no en conec la fama, però sí la dita "É mellor que faga dano ca que se perda". L'austeritat en sí és bona perquè implica valorar el que tens i ser conscient de que costa obtenir-ho. Sinó, el que sol passar és que es valora en perdre-ho. Tan sols és dolenta quan es converteix en avarícia.

I el deute és quelcom que cal evitar mentre es pugui. Està clar que hi ha coses que no es poden fer sense endeutar-se. Si no hi haguessin préstecs, només els rics podrien engegar nous projectes. Per això és important la funció dels bancs. I tots podem tenir errors. Hi ha inversions que poden semblar bones o viables i acabar malament. Però els riscos cal valorar-los i tenir-los-hi respecte; no por, però sí respecte. Els ha de valorar qui manlleva els diners, perquè sinó quedarà amb un deute que potser no podrà tornar. També els ha de valorar qui els presta, perquè ha de saber que hi ha la possibilitat que no tornin. I més encara si cobra uns interessos que venen justificats precisament per aquest risc que corre.

Aquests darrers anys l'austeritat no ha estat un valor en alça. La filosofia de la tarifa plana ho ha envaït tot. Si vas a un bufet lliure, surts rodant del que has endrapat per aprofitar-lo. Si tens tarifa plana al mòbil, truques tant com pots per a que et surtin més barates les trucades. Si al super donen bosses, n'agafes de més per utilitzar-les un cop i llençar-les a l'arribar a casa. Un banc amb comissions pels diferents serveis? Una colla de lladregots! Si no et cobren les visites a l'hospital, hi vas per una rucada. I si els medicaments són gratuïts, en demanes de més per si de cas, que és més còmode. Si caduquen tant se val, ja els llençarem.

Doncs no! En un bufet lliure, has de menjar el que creus que necessites i mirar de que no quedi res al plat. Amb el mòbil, cal fer les trucades amb sentit, perquè sinó les línies queden petites i ens calen més i més antenes per tot arreu. Al super no donen les bosses, n'inclouen el preu a la compra. De la mateixa manera, els costos dels serveis que presta un banc te'ls descompten dels interessos si no et cobren comissions. I les visites i els medicaments no són gratuïts: els paguem entre tots. S'hauria de fer com a altres països, en els que, si cal antibiòtic set dies, et donen vint-i-una pastilles, i no dues capses de dotze. I jo encara faria més: informaria al pacient del cost que està tenint el tractament, incloses les despeses de la visita, i li faria signar un rebut. No li cobraria res, però així prendria consciència del que val el servei que rep. Per tot això, les tarifes planes penalitzen l'austeritat.

Si l'austeritat estava de baixa, el deute, en canvi, s'ha exalçat. Demanaves un crèdit i sorties amb el doble, si no anaves amb compte. Era millor tenir deutes i diners disponibles per gastar perquè l'interès era baix. Els preus dels pisos van convertir la compra al comptat, basada en un estalvi previ, en una cosa pràcticament impossible. I les administracions es van pujar al carro. Com que hi havia diners, calia gastar-los i, si no hi havia coses raonables per fer, es feien disbarats. Mal fet per part dels manllevadors. Mal fet també per part dels prestadors. Però als prestadors no els penalitzaven per l'excés de risc, sinó quan no aconseguien col·locar prou crèdit. El món al revés, vaja.

Doncs no! El deute hauria de ser car. Si el deute es barat, els preus pugen perquè la gent pot arribar més lluny pagant les mateixes quotes, encara que sigui endeutant-se per més temps. Però no tot hauria de ser igual de car: el prestador i el manllevador hauríen d'analitzar el projecte i valorar-ne la rendibilitat i el risc de fallida. I d'aquí n'hauria de sortir l'interès. Avui en dia, un paper semblant el fan les agencies de qualificació, però elles no arrisquen res, senzillament fan ballar els tipus d'interès seguint uns criteris que s'han mostrat totalment errats (sent bondadosos) o deliberadament distorsionats (sent realistes). I a pesar d'això, segueixen marcant el ritme.

I ara estem on estem. El deute és excessiu i cal rebaixar-lo, de forma que la seva devolució sigui viable. Tots els actors d'aquesta comèdia convertida en drama han d'assumir el seu paper: s'ha de tenir en compte que hi ha hagut uns responsables de l'endeutament, tant de manllevar-lo com de prestar-lo.

Si un particular s'ha endeutat més del compte per comprar un pis, pot perdre'l, però el banc hauria de cancel·lar el deute, que per això va fer un estudi i una valoració a l'acordar la hipoteca. Ja sé que el préstec es va fer sense comptar amb la dació en pagament, i que això suposaria un canvi de condicions, que segurament s'hagués traduït en més interessos. Però el que es va hipotecar potser tenia una feina fixa de la que l'han fotut fora amb una misèria d'indemnització perquè han canviat l'Estatut dels treballadors. Si això no és un canvi de condicions, ja em direu què és.

En el cas de l'endeutament de bancs i caixes per la bombolla immobiliària, els directius haurien de respondre amb els diners que van guanyar mentre gestionaven els bancs que han fet fallida. Si els van guanyar per la seva bona gestió, i al final no ho va ser tant, doncs els han de tornar. Si la seva gestió no va tenir res a veure amb els resultats, els han de tornar també, encara amb més raó, perquè llavors, en quin concepte el cobraven?.

En el cas dels responsables de les administracions que van fer inversions sense mesurar la seva utilitat, se suposa que no n'han tret benefici, però haurien de respondre per imprudència temerària, com qui condueix un cotxe a 200 per hora: no vol matar a ningú, però és un inconscient al fer-ho. Si a sobre hi ha hagut corrupció, a part de tornar els diners, el càstig hauria de exemplar, vetant-los l'accés a qualsevol estructura de poder públic per la resta de la seva vida.

I els prestadors, tant a bancs massa arriscats, com a administradors inconscients, haurien d'assumir les pèrdues, o quedar-se amb els aeroports buits, els AVE fantasma o les carreteres desertes, si volen. I reclamar-los danys i perjudicis a les agències de classificació. No havien estudiat tant els riscos que es permetien el luxe de valorar i puntuar les inversions? Doncs que assumeixin que van errar en els seus estudis també, perquè és molt còmode opinar si no t'hi jugues res.

Així les coses, cal analitzar el deute i acceptar el que realment fem servir, perquè no tot és igualEn una entrevista, Federico Mayor Zaragoza deia que no es podia censurar de la mateixa manera un sobre-endeutament per construir hospitals que per fer un circuit urbà de fórmula u. El deute sobre el que el ciutadà no va opinar i que va servir per coses innecessàries no és clar que l'haguem d'assumir entre tots. Potser des del punt de vista jurídic sí, però han canviat tantes lleis sense que haguem pogut dir la nostra, que l'argument de la legalitat és cada cop menys legítim.

I l'austeritat s'ha de recuperar. Cal fixar molt bé les prioritats. Cal eliminar les despeses supèrflues en tots els àmbits. Per exemple, en el terreny de la sanitat o en l'educació. Cal millorar la gestió i provar de prestar els mateixos serveis, estalviant en tot el que es pugui. A més, s'estan delegant moltes funcions en empreses privades. Aquestes empreses poden estar formades per persones altruistes que, senzillament, creuen poder gestionar millor un servei si es fa a petita escala. També pot ser que vulguin treure uns beneficis de la prestació d'aquest servei. En la situació actual, aquesta segona opció no és lícita, per tant, si cap gestió es deixa en mans privades, s'han d'establir clarament els límits de remuneració permissibles i no hi ha d'haver beneficis privats. A més, han d'estar a disposició de qualsevol ciutadà tots els comptes d'aquestes entitats.

Però tots els que avui en dia ens parlen de deute i austeritat es refereixen només a l'aspecte econòmic. Fixeu-vos que, a nivell de tot el món, si mai se'ns acaben els diners, no passa res. El problema ve quan se'ns acabi el menjar, el sostre, la energia o les matèries primeres. En canvi, de l'austeritat de recursos no se'n parla, com tampoc del deute que tenim amb el planeta, al qui hem convertit en prestador forçat. L'objectiu que expressa la majoria de partits és recuperar el poder adquisitiu i aconseguir tornar a créixer, donant plena ocupació a tota la població.

Créixer vol dir gastar més. Aconseguir feina per tothom implica produir més coses que algú haurà de consumir. I per a que les coses es consumeixin és necessari que es consumeixin, o sigui, que no siguin duradores. Hem revertit el sentit comú que havíem heretat. Ara venim a dir "É mellor que se perda ca que non se faga".

Doncs no! Cal ser austers amb els recursos i tornar-li el deute al planeta:
  • No s'han d'usar mètodes dubtosament salubres per produir excedents de menjar que acabarem llençant per a que no baixi el preu. Si sobra menjar ha d'anar a parar a qui no en té.
  • No hi poden haver fons d'inversió com el dipòsit 100% natural (a sobre se'n foten), que especulin apostant per l'increment del preu d'aliments bàsics com el blat de moro, el sucre, els cereals, el cafè, etc.
  • No hi poden haver vivendes buides mentre hi ha persones al carrer.
  • No s'ha de pujar el límit de velocitat a les carreteres per provar de guanyar unes eleccions, quan s'ha demostrat que el límit més baix redueix el consum de gasolina, la contaminació i els accidents.
  • No s'ha de viatjar sense sentit. No pot ser que un bitllet d'avió et surti tirat de preu perquè l'avió s'enlaira igual, vagi ple o no. Els vols s'haurien de muntar quan hi hagués prou gent per a que fos rendible. I els bitllets haurien de valdre el necessari per cobrir el cost ecològic del viatge.
  • No cal que tots tinguem un cotxe guardat al garatge, ni que el canviem cada cinc anys. S'han de muntar xarxes per compartir-los, reparar-los i optimitzar-ne l'ús.
  • No cal que tots treballem 1.800 hores a l'any si no hi ha feina suficient. Treballem el que sigui necessari per aconseguir cobrir el que realment són les nostres necessitats i aprenem a estar amb nosaltres mateixos.
  • No cal que produïm merdes barates que es trenquen en quatre dies. Fem les coses amb temps i per a que durin. I reparem-les quan s'espatllin.
  • No podem permetre el dèficit ecològic que ens fa augmentar el deute amb la Terra. Aquest any va ser el 22 d'agost quan ens vam acabar tots els recursos que el planeta es capaç de proveir en un any.
Completeu la llista vosaltres mateixos. Aquesta és l'austeritat que ens traurà del forat on ens hem deixat ficar, no la que ens venen en forma de recepta màgica el BCE, l'FMI, la CE, el PP i CiU. Aquest és el deute que realment hem de tornar. En aquest deute sí que la responsabilitat recau únicament en el manllevador, ja que l'única que es pot atribuir a la prestadora Terra és haver-nos deixat aparèixer a la seva faç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada