dissabte, 27 d’octubre del 2012

Democràcia il·lustrada

(Traducido al castellano aquí)

Quan a secundària ens van explicar la història del segle XVIII (llavors es donava la història de veritat i no l'adoctrinament socialista o catalanista d'avui en dia) ens parlaren del Despotisme il·lustrat amb el seu Tot per al poble, però sense el poble. El rei i els governants prenien les decisions pensant en el poble, però no comptaven amb ell per prendre-les.

A l'hora de cercar un títol pel que volia comentar en aquesta entrada, m'he adonat que ens passa una cosa semblant avui en dia. Els parlaments, tant l'estatal com els autonòmics han anat prenent distància de la societat i, si bé  se'ns diu que totes les decisions es prenen en clau del benefici comú del poble, el més comú és que el poble no se senti beneficiat per les decisions preses. Així doncs, tot es fa per al poble, però el poble només hi pot dir la seva un cop cada quatre anys. I amb prou feines! Només es poden assolir canvis importants des de dins l'estructura dels grans partits.

La llei d' Hondt penalitza els partits petits, facilitant la formació de majories absolutes. Per exemple, avui en dia el PP té una majoria absoluta molt folgada, amb 11 escons per sobre de la meitat del parlament. En canvi, no va arribar al 45% dels vots vàlids i va quedar per sota del 32% del cens. De fet, el PP va guanyar l'abstenció per un milió cent-mil vots i per vuit-cents mil vots si sumem abstenció i vots nuls. D'acord, teniu raó. L'abstenció i el vot nul no són una força política. S'hi barregen passotisme, desencant, abstenció militant, impotència a l'hora d'escollir i molts altres factors. Però a vegades sembla als grans partits ja els va bé deixar fora del sistema a gairebé un 30% del cens electoral.

Així, el nostre sistema parlamentari desbanca directament els partits més petits. I també fa callar les veus discrepants dins els grans, mitjançant la disciplina de vot. Donat que les llistes són tancades, un diputat no està legitimat a votar en contra del que marqui la direcció del seu partit, perquè no pot al·legar que el van votar a ell, ja que no hi havia la possibilitat de desmarcar-lo. Així, la única justificació seria que el partit prengués una decisió en contra del programa que hagués presentat en les eleccions corresponents. Per tant, la única manera d'aconseguir que una política determinada s'apliqui és entrant en un partit gran i guanyant posicions dins de la seva estructura. L'altra possibilitat, quan no hi ha majoria absoluta, és fer de frontissa però, com a les de veritat, és fàcil enganxar-se els dits. Així les coses, no caldrien més diputats que un per partit i els necessaris per a les diferents comissions. Cadascú podria votar pel nombre d'escons que li haguessin correspost i el resultat seria el mateix.

Quin és el resultat de tot això? Els partits amb capacitat de governar, són amalgames que haurien de correspondre a quatre, cinc o més partits reals, i que s'han aglutinat per aconseguir la força per guanyar. El PP rep vots de centredreta, neoliberals, cristianodemòcrates, d'hereus de la tecnocràcia franquista i, segurament, vot útil de dreta més extrema. El PSOE comença per la centreesquerra, la socialdemocràcia, antics comunistes que s'han anat moderant i vot útil de esquerra més radical. I tot aquest vot acaba barrejat en una política que es decideix en funció dels equilibris de forces que es generen dins d'aquestes màquines de fer política. Evidentment, la que fan no acaba d'acontentar a ningú i, per tant, cada quatre anys han de vendre's a un electorat que, tot sovint, els compra per eliminació, més que per convenciment.

Es diu que la majoria absoluta és bona perquè el partit que la té pot desenvolupar la seva política sense entrebancs. Però no és única, ja que els entrebancs acaben sorgint dels corrents interns dels grans partits que, donada la poca democràcia interna amb que funcionen (no hi ha eleccions primàries per escollir els candidats, per exemple), suposa un control molt més baix per part de la població, que un parlament constituït per moltes formacions més petites però més cohesionades.

Així les coses, em costa molt convèncer a un jove de vint anys de que és millor votar que quedar-se a casa. De fet, gairebé es pot considerar un èxit que vagi a emetre un vot nul de desacord amb el sistema, que vol dir que encara conserva l'esperança de canviar-lo, de construir-ne un de nou en el que tingui ganes d'anar a votar.

Com el muntaria jo si de mi depengués? Doncs, totalment proporcional, de forma que cada matís que es considerés prou important com per distingir-se de la resta, podria presentar-se, sense haver-se de diluir per arribar a tenir representació. I tindria la que li correspongués segons la gent que li hagués fet confiança. A més, si les llistes fossin obertes, es votarien persones concretes que realment tindrien legitimitat, i podrien prendre les decisions que consideressin més correctes per assolir el seu programa. Elles serien les que acabarien responent personalment. Caldria anar trobant acords per tirar endavant i cadascú se sumaria a les iniciatives que considerés correctes. Però els ingredients d'aquest còctel s'haurien escollit de manera democràtica, i no dins el laberint de l'estructura d'un partit.

I com es pot arribar a canviar el sistema per acostar-lo a un model més representatiu? Caldrà canviar moltes lleis. I les hauran de canviar els que estan instal·lats en elles. Això només es pot fer creant un partit transversal amb l'únic objectiu d'assolir una majoria suficient per obrir un nou procés constituent, lliure de la tutel·la del poder establert en l'actualitat. A Islàndia ho estan abordant. Ells són poquets i aquí serà molt més difícil. Però l'alternativa de quedar-nos veient com ens prenen el pèl és devastadora per la democràcia, ja que anirà augmentant l'abstenció, fins que algun general més conscienciat del compte ens rescati de nosaltres mateixos i ens condueixi a una nova versió del despotisme il·lustrat, el que Mayor Oreja descriu com una "situación de extraodinaria placidez".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada