Espanya 2022

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana el senyor Rajoy ha qualificat de disbarat de dimensions colossals el parlar de separacions. Diu que hi ha qui no s'ha assabentat de que les fronteres tenen els dies comptats i que la tendència és a ser més grans; que avui en dia es pot ser gairebé tot, menys petits.

Sembla que qui no s'està assabentant és ell. Està criticant un discurs molt diferent del que estan plantejant la majoria de partits catalans que proposen la independència de Catalunya. Per començar, l'Artur Mas mira de no mencionar-la, ja que el que proposa és un estat propi dins la Unió Europea. En la mateixa línia, el 12 de setembre (just un dia després de la manifestació) CiU ICV i ERC i BNG van fer arribar una carta als diputats del parlament europeu per demanar el seu suport en un suposat procés d'independència. El propi lema de la manifestació deixava ben clar la vocació europea. Això no és ser petits, senyor Rajoy, senzillament és demanar al interlocució directa, sense passar pel govern espanyol.

De tota manera, anem a veure cap on va la Unió Europea i a preguntar-nos pel paper de l'estat espanyol d'aquí a 10 anys, en el supòsit de que no s'hagi trencat la Unió, és clar. Obviem, per un moment, totes les reivindicacions actuals de Catalunya i recorrem el que poden ser les grans línies que marquen les polítiques dels estats actuals:

Economia. Actualment Rajoy no deixa de demanar que s'avanci en la integració bancària i fiscal dins la Unió Europea. Això implicarà que, cada cop més, les decisions en aquests terrenys no les prendrà un govern espanyol sinó europeu. Pel que fa a les polítiques econòmiques, els diferents rescats van acompanyats de condicions que retallen la sobirania del governs en aquests àmbits.

Mercat laboral. L'altre dia llegia en algun diari que era poc sostenible que països rescatats tinguessin unes condicions laborals més rígides que els països que els estan ajudant. Això implica que les condicions imposades en aquest sentit van més enllà de que es considerin necessàries: és tracta de no provocar un rebuig en els països que aporten els recursos. A la llarga, la regulació laboral és lògic que s'homogeneïtzi si els treballadors poden circul·lar lliurement.

Seguretat social. La crisi pot augmentar la mobilitat geogràfica. Mantenir diferents sistemes de prestacions serà provocar també greuges comparatius i, a la llarga, suposo que es tendirà a fer un únic sistema de pensions que reculli les cotitzacions que s'hagin anat fent als diferents països.

Sistema sanitari. La xarxa de grans hospitals s'haurà de coordinar millor si volem aprofitar recursos. Si cal compartir instal·lacions que és possible que siguin massa cares per tenir-les a tots els hospitals, s'haurà de estudiar la xarxa en el seu conjunt. Un hospital de Salamanca, s'haurà de combinar amb el de Girona? O potser millor amb el d'Oporto? Pel que fa a la xarxa d'assistència primària, ha de ser quelcom proper als ciutadans. Potser no té molt sentit organitzar-ho a nivell de tota Espanya, sinó en nivells inferiors, tal com es fa ara, o fins i tot a nivell municipal.

Educació i cultura. La educació universitària ja s'ha anat homogeneïtzant amb el pla Bolònia. Suposo que els criteris generals s'aniran acostant més. Pel que fa a l'educació primària i secundària, així com les especificitats territorials de les universitats i les polítiques culturals, té sentit que es facin a nivell de tota Espanya? Segurament pel Senyor Wert sí. Jo crec que els àmbits d'implantació de diferents realitats lingüístiques acabaran prevalent.

Infraestructures i energia. Amb la fi de les vaques grosses, les infraestructures s'hauran de mirar amb lupa i coordinar molt bé, per evitar ineficiències. I més encara si hi ha aportacions importants de la Unió Europea. El mateix passarà amb l'energia. L'aprofitament de recursos s'haurà de planificar a nivell el més alt possible, mentre que les fonts de menys potència, però més distribuïdes (eòlica, solar, marees, etc.) es gestionaran a nivell regional o, potser també, municipal.

Política exterior, defensa i seguretat. Avui en dia, qualsevol moviment de la Unió Europea per pronunciar-se sobre els problemes de relacions internacionals és molt farragós. A mesura que el govern europeu agafi força en altres aspectes, en aquest també augmentarà el marge de maniobra, per una simple qüestió de que necessitarà tenir-lo si vol respondre als problemes a temps. Pel que fa a l'exercit, alguns països, com la Gran Bretanya, l'han començat a reduir arrel de la crisi. Si cal optimitzar recursos i, partint de la base que no ens atacarem entre nosaltres, tindria bastant sentit un exèrcit europeu. Sobre tot si realment es comença a fer una política exterior comuna. Pel que fa a la policia, el més òptim acabarà sent un cos europeu d'investigació (rotllo FBI als Estats Units d'Amèrica) i policia local, segurament a nivell municipal.

Esports. Sembla que la lliga de futbol corre el perill de deixar de ser rendible, perquè només guanyen diners els clubs més grans. Si volem concentrar clubs grans, què millor que una lliga europea? Això sí que cohesionaria... Pel que fa a les federacions, avui en dia ja n'hi de subestatals (Escòcia, Gal·les, etc.). I no n'hi més perquè alguns estats ho impedeixen, que si no... Així, és possible que Espanya no tingués perquè seguir unida en aquest àmbit tampoc.

Monarquia. Aquest gran actiu de la marca Espanya, personalment, el cediria a algun país amb superàvit d'elefants i li encomanaria la missió de regular-ne la població. Però sense escopeta, a cops de maluc.

Algunes de les propostes que he exposat suposarien tensions entre els diferents estats actuals. Per exemple, la imposició de condicions a canvi d'un rescat com ja veiem que està passant. Però la solució ja està apuntada: eleccions presidencials directes a nivell europeu. Que tothom pugui votar el president de la Unió Europea per sufragi universal. Si això es produeix, la legitimació que tindria un govern així impulsaria encara més els canvis anteriors. També he anat parlant de municipis. Potser no serien com ara, sinó una espècie de mancomunitats amb prou massa crítica per mantenir els serveis.

Si realment acaben anant per aquí els trets, Senyor Rajoy, haurà tingut raó en que el tamany importa, però segurament la escala no serà espanyola, sinó europea. Ni Espanya ni Catalunya seran independents, però en els afers més propers, com per exemple l'ensenyament i la cultura, l'àmbit espanyol no crec que inclogui Catalunya. Jo ja en tinc prou amb aquesta independència. I tot això no té perquè implicar ruptures. Podria arribar a ser un procés gradual, en que les estructures anessin caient pel seu propi pes, sense traumes ni enfrontaments. I canalitzant la solidaritat a través del govern europeu, tal i com ja es fa ara entre els diferents estats.