dimarts, 20 de gener de 2015

Jo soc l'Edu

Quan van matar als dibuixants de Charlie Hebdo vaig compartir a les xarxes socials diverses imatges amb el famós lema JeSuisCharlie. Després va començar a arribar l'allau de matisos o, potser millor dit, de contradiccions. Un que deia Jo no sóc Charlie perquè no creu que el que fa la revista sigui correcte, l'altre que denega la possibilitat de "ser Charlie" als que es carreguen diàriament la llibertat d'expressió als seus països, etc.

Amb Ciutat morta ha passat una cosa semblant. No sé si hi ha hagut un lema tant explícit com Jo soc Ciutat morta, però sí que han sortit comentaris sobre si som o no ciutat morta i qui ho és i qui no. El mateix passa amb la majoria de drames que ens van recorrent tant sovint. Els més mediàtics, els que ens arriben, és clar. Van sorgint lemes de l'estil "Tots som ..." o "Jo soc ...".

Aquí obro un petit parèntesi. Sense saber del cert si és així, i sense gaire ganes de dedicar-hi temps a esbrinar-ho, és curiós el gir que ha suposat Charlie en aquest costum: passar del "tots som" al "jo sóc". Passar d'un lema de solidaritat col·lectiva a un altre d'individual. No sé si és representatiu. Potser altres cops que aquest estil de lema s'havia usat a França ja s'havia fet en singular. No ho sé. Potser ve del "jo sóc Espartaco" de la famosa pel·lícula d'en Kirk Douglas. En tot cas, a mi un "Jo sóc" em suposa una identificació molt més gran amb l'altre que un "Tots som". Tanco parèntesi, perquè tampoc és tant rellevant.

El cas és que aquesta mena d'adscripcions, i més fetes en públic i per escrit (encara que sigui en un medi tant estrambòtic com les xarxes socials) em descol·loca. En un primer instant m'hi adhereixo. Sol tractar-se de casos en els que es veu clar que el o els damnificats són víctimes d'una injustícia i això desperta un sentiment de solidaritat. En el cas de Charlie, "jo soc Charlie" en la mesura que rebutjo l'assassinat i qualsevol tipus de violència per haver fet uns dibuixos. Però no vull apuntar-me als "Jo soc Charlies" que defenen "les llibertats d'Occident enfront la barbàrie de l'Islam" o el "xoc de civilitzacions". Tampoc sóc Charlie per que no combrego amb part de l'humor que fa aquesta revista. Considero que pot ser contraproduent i em prevé d'identificar-m'hi.

En el cas de Cuitat morta, no he conegut l'altra versió, l'oficial. Fins on jo sé, tampoc ha volgut participar. Per mi, les proves que es presentem em deixen poc marge a dubtar de la veracitat del reportatge. I m'apunto al "Tots som Ciutat morta". Però m'hi apunto amb una certa vergonya. Un sentiment semblant a la responsabilitat que s'adjudicava a sí mateix l'Albano de Cafè amb llet quan van publicar una notícia sobre el documental al seu número 4. Semblant també a l'autocrítica que fa en Jordi Évole després de l'emissió del dissabte.

Però la meva vergonya a l'apuntar-me a un "Tots som Ciutat morta" potser va un pèl més enllà, perquè jo no em puc sentir com ells havent dut una vida tant diferent a la seva, tant "normal". Jo no puc sentir la ràbia que expressava Diana al llegir el seu text al final del documental, ni el desig de venjança (encara que no sigui violenta) del que parlava Rodrigo al principi, perquè no m'he trobat exclòs del sistema com ells i tants d'altres. Em sento solidari, sento que cal fer quelcom per a que entre tots reparem el que es pugui del mal que s'ha fet i per a que tot això no torni a passar mai més. El mateix em passa amb el "Tots som Gaza" de l'estiu, encara que potser en aquell cas la sensació de sobrepassament era més gran per la llunyania del conflicte.

Jo visc una vida molt diferent de molts col·lectius que ho estan passant molt malament avui en dia per culpa del sistema que tenim muntat, que necessita d'injustícies per tirar endavant. Alguns són llunyans i altres molt propers. I jo no sóc ni els uns ni els altres, perquè la meva vida i la meva història són diferents, perquè segurament no comprenc moltes de les coses que els passen pel cap.

Jo sóc l'Edu i, des d'aquest Edu, miro de trobar la manera de no deixar gent pel camí, de que l'horror no em torni a posar en la disjuntiva d'apuntar-me a nou lema de l'estil "tots som / jo sóc".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada