Els drets d'autor

Ara fa un dies em van passar l'enllaç a una entrada d'un bloc on s'explicava que el nou estàndard d'HTML5 inclourà un DRM (Digital Rights Management). No sé si te més implicacions que se m'escapen, però l'exemple que posava l'autor és que ell podria decidir qui llegeix o no el seu bloc, o qui ho fa amb publicitat o sense, depenent del lloc on l'estigués llegint, el sistema operatiu o navegador utilitzat, l'historial, etc. I la segona queixa era que aquesta inclusió s'havia fet a contracor, sota les pressions de grans companyies, que amenaçaven amb no adaptar-se a l'estàndard si no complia aquesta condició. A menys que hi hagi altres implicacions que m'hagin passat per alt, no estic d'acord amb l'opinió de l'autor. No és que cregui que l'ideal sigui que les pàgines utilitzin aquesta mena de restriccions, que no és així, sinó que crec que apunta com a responsables a qui no ho són realment o, com a mínim, no del tot.

Per començar cal remarcar dos aspectes: el fet que s'implementi a l'estàndard entenc que no t'obliga a aplicar les restriccions, sinó que és una opció de la que disposa el qui publica. En segon lloc, el que s'està restringint no és un bé bàsic, quelcom que necessitis per a la teva subsistència, sinó un producte que ofereix algú i del que pots prescindir. Sota aquestes dues premisses, la responsabilitat de l'ús del DRM no és de qui publica l'estàndard, sinó de qui fa anar aquesta nova característica. D'altra banda, considero exagerat anomenar xantatge al fet de que una companyia digui que no s'adaptarà a aquest estàndard si no s'implementa un DRM. Senzillament, està escollint el seu model de negoci en la distribució d'un bé que, repeteixo no és bàsic. Això no és cap xantatge, és un posicionament que, pel que sembla, és públic si el van fer a través d'una carta. Així les coses, l'organització que defineix l'estàndard és troba en el dilema de mantenir una filosofia de continguts lliures o mirar d'incloure companyies sense les quals, potser caldria deixar de parlar d'estàndard.

I aquest és el punt en el que crec que el raonament és equivocat. Si aquestes companyies tenen força és perquè tenen molt de públic. Tenen un model de negoci que és abastament criticat (i, per tant, conegut). El que ofereixen és prescindible i, a pesar de tot, segueixen tenint tants clients, que la seva absència faria que un estàndard deixés de ser-ho, amb la força que això implica. Sentint-ho molt, la responsabilitat no és seva, no és del tot seva com a mínim. També en tenim una part important els que consumim els seus productes.

I és que està clar que el problema dels drets d'autor no està ben resolt des que els suports digitals i internet han fet possible i fàcil copiar música, pel·lícules, llibres, programes, etc. Està clar que el cànon digital o els abusos que va aconseguir imposar l'SGAE en el seu dia estan totalment fora de lloc, perquè pressuposen la pirateria pel sol fet de que sigui possible. Però si no vols pagar per veure una pel·lícula, senzillament no la miris: sobreviuràs. Si la BBC vol fer pagar pels seus documentals i creus que és un abús, obvia'ls. No necessites veure'ls.

En aquest punt, i especialment en el cas de bens culturals (o susceptibles de ser-ho) és on el model de negoci marca la diferència. Un autor pot voler que la seva obra el faci ric, o li pot interessar més que arribi al màxim de gent. Evidentment, per crear necessitarà temps i haurà de subsistir. Però un cop creada l'obra, pot mirar de distribuir-la només cobrint despeses, o provar de fer-se ric amb ella. Abans de que aparegués internet i l'era digital, calia passar per una discogràfica, una editorial o una distribuïdora de cinema i aquestes introduïen el factor negoci, encara que l'autor no volgués. Però avui en dia, es poden distribuir les obres sense aquests intermediaris. És l'autor qui decideix el model de negoci. I són els receptors els qui decideixen si volen donar-li suport per a que segueixi fent la seva feina, si creuen que val la pena.

Han aparegut o, com a mínim s'han estès i facilitat noves formes de contribució. Per exemple, hi ha grups de música que no venen les cançons, sinó que recapten diners a través d'actuacions o de la venda de samarretes, etc. També es poden recaptar diners per projectes concrets a través del micro mecenatge, que té l'avantatge de que evita que l'autor s'hagi de plegar als designis d'un únic mecenes. Hom podria recaptar els diners necessaris per escriure un llibre i després penjar el PDF a la xarxa per a que tothom el pugui llegir.

Si creiem que no hi hauria d'haver grans companyies, monstres de la cultura, que es dediquin a produir obres "de consum" per tal de fer diners a cabassos, el millor que podem fer no és piratejar-los, sinó ignorar-los. Segurament no tenen res a dir-nos, tan sols volen acaparar la nostra atenció. I això també ho fan si els pirategem.