dijous, 13 de juny de 2013

La faula de l'ascensorista excel·lent

Una vegada hi havia, en un país molt llunyà, una casa amb molts veïns que tenia tres ascensors. Els aparells ja eren molt vellets i, tot i que s'havien anat canviant diferents components, no acabaven de rutllar. Així les coses, els veïns van decidir contractar a uns ascensoristes excel·lents, de fama mundial i solvència contrastada.

Un cop fetes les presentacions, els nous tècnics van començar a tenir cura dels aparells. Seguiren tots els protocols establerts i feren totes les actuacions que manaven els més estrictes cànons de l'etiqueta del món de l'elevació, però sense gaire bona fortuna, perquè les màquines anàven cada cop pitjor. No se sap ben bé si fou un malentès o la sorruderia dels ascensors, que és ben sabut que aquests trets del caràcter s'accentuen amb l'edat, però el fet és que els veïns començaren a viure aquells viatges en ascensor com un esport d'aventura.

Convocats a una reunió, els grans doctors de la mecànica i l'electrònica donaren el seu veredicte: les màquines repapiejaven i calia fer un trasplantament de cervell. Amb això, el mal caràcter se'ls passaria i deixarien d'entossudir-se a decidir la destinació pel seu compte, sense tenir present els gustos dels ocupants. O abandonarien el costum d'aturar-se a mig camí, afavorint el tracte entre els ocupants, que d'altra manera potser mai no haguessin creuat paraula.

Els veïns tenien el seu cor, és clar, però el reservaven per éssers de la seva mateixa espècie, i no pels ascensors, per molt marcada que tinguessin la personalitat. Així que la pregunta que feren fou:

- D'acord, els canviem el cervell, però i quan els fallin els genolls?
- En tenim de nous que enamoren.
- Però si després és la força als braços el que perden?
- No us heu de preocupar pels recanvis, que en tenim de tot mena.

És clar, anar canviant a trossets no semblava una perspectiva molt engrescadora, així que van començar a plantejar-se la renovació de les màquines completes. Però, ai las!, això valia molts calerons i els veïns trigarien a recollir-los. Així va ser com van començar a donar-li voltes i van decidir fer una provatura. Resulta que els dos ascensors més trapelles anaven coordinats. I si el que passava és que les rancúnies de tants anys s'havien acumulat? I si un se'n recordava de quan l'altre no havia volgut anar al pis de dalt de tot i l'altre encara li tenia jurada pel cop aquell en que li havia deixat tres viatges seguits amb carros de la compra plens fins dalt? Farien una provatura: els separarien com la canalla quan els envies al racó de pensar.

El ascensoristes, persones serioses i respectables, els advertiren que no estava pas demostrada l'existència de l'ànima en aquesta mena d'aparells. Amb prou feines si s'estava començant a discutir la possibilitat de que tinguessin una mica de coneixement els robots més sofisticats! Però qui paga mana i van aplicar el placebo que els demanaven els veïns, tot advertint-los per activa i per passiva que es tractava d'un placebo.

El cas és que, encara que els veïns ho sabien, els ascensors ignoraven la innoqüitat de la mesura, i se la prengueren seriosament. O potser tan sols volien una racció d'amanyacs i veure que hi havia voluntat de cuidar-los. El cas és que tornaren a funcionar raonablement bé, donada la seva edat.

I ara ja no sabien què fer. La pressa per fer la renovació integral ja no era tanta, tot i que seguia estant en l'horitzó. Els especialistes asseguraven que el canvi de cervell seria ma de Sant, però advertiren que, si els ascensors es posaven nous, no quedaria rastre dels antics, incloent els cervells recent posats, encara que fossin pràcticament nous. Molt estranyats els veïns, preguntaren els motius, però era "política d'empresa":

- Si diem nou és nou. No volem que després hi hagi cap queixa.

Es clar, això era un problema, perquè posar diners que després caldria llençar no feia molta il·lusió. D'altra banda, esperar a fer els ascensors nous sense actuar, volia dir seguir patint els repapieigs dels aparells. Estaven condemnats a creuar el desert de la col·lecta, sotmesos als seus comportaments capriciosos?

Llavors, a un profà que era a la reunió, se li passà pel magí un idea esbojarrada, i blasfemà amb la imprudència de qui no sap el què està fent:

- ¿No tindríeu pas algun cervell en bon estat, algun dels que acabeu de posar, però que enretireu per instal·lar un ascensor nou? Potser faria el fet mentre no acabem d'omplir el cossi dels diners...

El semblant dels professionals canvià. Podien ser ofesos de formes diverses, però tot tenia un límit. La seva era una empresa seriosa, que no es prestava a aquesta mena de pràctiques, com podien fer altres de la competència. Si ells instal·laven quelcom havia de ser absolutament nou, i tot el que desmuntaven s'enviava com a ferralla. Ni tant sols es validava si encara podia ser útil. Si mai se sabia d'algú que posava un component extret d'una altra instal·lació, seria expulsat immediatament del cercle dels excel·lents.

De seguida es va veure que no hi havia mala fe ni ànim d'ofendre i la tensió es va rebaixar. No van sonar els acers per l'ofensa rebuda. Però l'insensat va marxar cap a casa sense entendre un borrall del què passava.

Resulta que podia donar-se el cas de que s'estiguessin llençant cervells en perfecte estat. Cervell extrets, no per mal funcionament, sinó per una substitució integral. Aquests cervells deurien tenir una vida llarga, i potser encara no n'haurien passat ni un 10%, però s'enviaven a desballestar per, en el millor dels casos, usar les matèries primeres reaprofitables per construir cervells nous, juntament amb matèries primeres noves, ja que segur que alguna pèrdua hi hauria. Amb tota aquesta pèrdua de recursos i energia, l'empresa garantia el funcionament d'un producte nou, que havia passat unes proves de qualitat... que s'havien negat a la peça abans de desballestar.

I mentrestant els veïns, veien allunyar-se la possibilitat de tenir uns cervells de segona ma, perquè no se'n podia garantir l'excel·lència (que no es pot garantir mai totalment), i s'havien de conformar amb els cervells antics amb comportaments erràtics, perquè era el que manaven les bones pràctiques del sector. D'aquesta manera, potser el servei seria pitjor, però el prestigi de la marca seguiria immaculat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada