Els EROs de les empreses, d'amors en desperten pocs. Des que es va anunciar el que estem vivint a la que treballo, que tinc ganes d'escriure les sensacions i els pensaments que em van passant pel cap, arrel de les notícies, els comunicats, els correus i les converses. És un tema delicat perquè cadascú ho enfronta de manera diferent i és molt fàcil ofendre algú o que alguns comentaris es malinterpretin. Tampoc pretenc fer un relat minuciós ni una anàlisi rigorosa dels fets. Per això, aquest cap de setmana vaig provar el format d'una faula, pensant escudar-me en allò de que qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència. Però eren tantes les coincidències que no colava. Així doncs, bolcaré aquí les reflexions que m'han anat passant pel magí. No vull pontificar, ni convèncer a ningú, tant sols compartir-les i que puguin servir per fer bullir l'olla.
Com que no sé ben bé per quin fil començar a estirar, escullo potser el més evident, que són les reaccions a l'ERO. Jo sóc radicalment moderat. Amb això vull dir que em molesten les postures exagerades, histriòniques i desqualificadores, les que no són capaces de posar-se en el lloc dels altres. La qual cosa no implica que jo no ho faci, que no desqualifiqui i que sempre entengui la postura de l'altre, però quan m'adono que em passa no me'n sento pas orgullós. Per això em provoca tant de rebuig certa mena de llenguatge. Per exemple, les simplificacions del tipus els gerents dolents i els "curritos" bons. Considero que cadascú s'adapta com pot a les pressions que li toca viure i, un cop descomptat el percentatge de persones que van amb mala llet (que és, si fa no fa, el mateix en tot l'escalafó), anem portant el millor que podem el fet d'haver de cercar un sou per viure. Dit això, sé que un cafre amb poder és molt més perillós que sense. Tampoc m'agraden les exageracions que suposen en el nostre cas parlar d'amos o de les condicions d'esclavitud. Per a mi és una banalització del que realment és l'esclavatge que pateixen molts treballadors arreu del món, incloent també el nostre entorn proper.
Un altre punt és que no crec que la fi justifiqui els mitjans. No m'agrada que es digui que les filtracions serveixen per desunir i, per tant, cal amagar informació a la plantilla. És molt possible que certs comunicats de l'empresa es facin amb aquesta intenció, però la solució no pot ser l'ocultació i jugar amb la incertesa de la gent per mobilitzar-la per por. Tampoc crec que presentar la informació de manera tergiversada o a mitges sigui la millor manera d'actuar. No es pot infantilitzar la plantilla, decidint què és el que li convé saber i què no, conduint-la pel "camí adequat". Cal explicar i convèncer, però no pas manipular, arriscant-se que la decisió presa no sigui la "correcta".
També em provoca sensacions contradictòries la vaga indefinida. Reconec que qualsevol altre tipus de vaga no donarà resultats en una empresa com la nostra. El que tampoc tinc tant clar és que la vaga indefinida en doni. És cert que li podem produir endarreriments i queixes de clients. És molt possible que això es tradueixi en penalitzacions econòmiques. El dubte és: aquestes penalitzacions seran més grans que els sous que s'estalvien amb la vaga? O les estarem pagant nosaltres? Si l'assemblea vota fer una vaga indefinida, o altres accions que jo consideri èticament acceptables (descartaré accions violentes, per exemple), jo les recolzaré encara que no les vegi clares. Ho faré perquè crec que no som individus únicament, sinó que també som un col·lectiu i té sentit actuar com a tal. Però de convençut que una vaga indefinida aturi l'ERO no n'estic pas.
Però potser el que ha pesat més a l'hora de decidir-me a escriure tot això, és la necessitat aclarir què és el que estem defenent. Sembla que hi ha consens en que són els nostres llocs de treball. En molts comunicats sembla que ens pertanyen, però jo no tinc pas aquesta sensació. En el fons, els llocs de treball són la manera que tenim de justificar el nostre dret a accedir als recursos necessaris per viure. I sovint són només això: accés a un salari, però cada cop més desproveïts de sentit productiu. En alguns comunicats, per animar a la mobilització s'enumeren tots els greuges que aquestes feines ja ens estan suposant: treball sota pressió, estancament salarial, horaris extensos, sobre-esforços... La situació pot empitjorar fins tornar-se un infern: més pressió, menys salari, jornades més llargues. Però ara ja ho vivim sovint com a tal, com un tràmit necessari que ens estalviaríem si no ens calgués el sou. Les mateixes persones que envien aquests correus estan ara mateix treballant hores extraordinàries, sota pressió i sense cap mena de remuneració per mirar de fer front aquest ERO. No crec que considerin que estan llençant aquest esforç a les escombraries. Ho fan perquè li veuen sentit. No serà que el pitjor de la nostra feina no són les condicions, sinó la manca de sentit que li veiem? Si els llocs de treball no fossin remunerats, quin percentatge de la feina que fem avui en dia seguiríem fent? A quin percentatge li veiem sentit i utilitat? Respondre a aquesta pregunta és fonamental si no volem renunciar a viure per només sobreviure, com deia un altre comunicat.
I és que crec que seguim analitzant la realitat partint d'unes bases que ja han quedat obsoletes. Per exemple, se li recrimina a l'empresa la manca de sensibilitat, que s'ompli la boca de paraules boniques i, a l'hora de la veritat, tracti al personal com simples recursos, que tenen la particularitat de ser humans. Però ja ens ho estan dient cada dia, des de fa molt temps. Ens ho diuen amb el nom del departament que ens gestiona: recursos humans o, més recentment capital humà. Aquesta denominació suposo que pretén dignificar-nos, considerant-nos la riquesa de l'empresa. Però la paraula capital deriva de cap i sembla ser que la seva associació amb la riquesa ve del comerç medieval, en que anava lligada als caps de bestiar que es posseïen. Al final, potser ser resulta una metàfora desafortunada, oi? Però és significativa. Quants cops hem sentit que les empreses no són ONGs? Que la seva raó de ser és guanyar diners? Molts, oi? I això no és privatiu de la nostra empresa. És un mantra acceptat per tothom. És la funció de l'empresa privada: guanyar diners. I, per fer-ho, ha de prestar un servei. Però no ho farà si aquesta prestació no li resulta rendible. Aquesta és la nostra cultura, el que acceptem de forma natural. De la mateixa manera que trobem lícit que algú guanyi diners especulant en borsa, encara que no produeixi res. Si acceptem que aquesta és la lògica de l'empresa (igual que totes les altres, si més no de la seva mida), per què ens sobta tant que el que vulgui és fer el màxim de diners possible?
Si volem entendre el que realment està passant, el més important és que no ens fem trampes al solitari, partint de premisses que són equivocades. Sabem que l'empresa no és l'única que té per objectiu guanyar diners. El tenen les competidores, però també el tenen les clients. Avui en dia tenim la dèria de mesurar i tot s'enfoca a objectius, ja siguin per a avaluacions, remuneracions variables, penalitzacions per incompliments... Tot el que no és tangible i mesurable desapareix, es fa invisible als ulls de les organitzacions i les seves relacions. D'altra banda, la industrialització venç a l'artesania, els procediments substitueixen a l'experiència. Mireu sinó els departaments de sistemes, que abans eren plens de friquis que, a la que et despistaves, et feien una rutina en assemblador. Ara solen tenir personal sense experiència, que segueix unes guies sense apartar-se d'elles, ni saber realment què fa. Aquesta "industrialització" s'està propagant al desenvolupament, deslocalitzant la programació i donant la idea de bescanviabilitat. Això porta a una guerra de preus en la que l'experiència no és un punt, perquè el client tampoc la valora o, si més no, no la vol pagar. No tots els àmbits de la informàtica treballen així, però molts sí.
Amb tota aquesta anada de l'olla no vull dir que no parlem de l'ERO. Hem de fer-ho. Podem decidir provar d'aturar-lo. Podem mirar de sortir-ne el menys lesionats possible tots plegats. I és important que en tot això no anem mirant pel nostre propi interès, sinó que actuem amb una perspectiva global. I aquesta perspectiva global no només ha d'incloure a tots els treballadors, sinó també una visió del tauler de joc, no fos cas que ens pensem que encara juguem a l'Oca i el tauler ja sigui el de Monopoly.
Aquesta és la meva anàlisi del que hi ha al darrera d'aquest ERO. Potser estic equivocat i ja em corregireu però, si és correcta, l'ERO no és el problema sinó una altra etapa més, però que és prou llarga com per fer-nos pensar. El problema real és que siguem els recursos o el capital que una empresa vol convertir en el màxim de diners possible. Perquè heu de tenir en compte que, més enllà de si són bones o males persones els qui dirigeixen l'empresa, a ells tampoc els valoraran per tenir-nos contents, sinó per treure el màxim de suc de la màquina que és l'empresa. I si no fan el que se'ls demana, no duraran gaire en el càrrec. No us ho prengueu com res personal. És el que es fa amb els recursos.
Com que no sé ben bé per quin fil començar a estirar, escullo potser el més evident, que són les reaccions a l'ERO. Jo sóc radicalment moderat. Amb això vull dir que em molesten les postures exagerades, histriòniques i desqualificadores, les que no són capaces de posar-se en el lloc dels altres. La qual cosa no implica que jo no ho faci, que no desqualifiqui i que sempre entengui la postura de l'altre, però quan m'adono que em passa no me'n sento pas orgullós. Per això em provoca tant de rebuig certa mena de llenguatge. Per exemple, les simplificacions del tipus els gerents dolents i els "curritos" bons. Considero que cadascú s'adapta com pot a les pressions que li toca viure i, un cop descomptat el percentatge de persones que van amb mala llet (que és, si fa no fa, el mateix en tot l'escalafó), anem portant el millor que podem el fet d'haver de cercar un sou per viure. Dit això, sé que un cafre amb poder és molt més perillós que sense. Tampoc m'agraden les exageracions que suposen en el nostre cas parlar d'amos o de les condicions d'esclavitud. Per a mi és una banalització del que realment és l'esclavatge que pateixen molts treballadors arreu del món, incloent també el nostre entorn proper.
Un altre punt és que no crec que la fi justifiqui els mitjans. No m'agrada que es digui que les filtracions serveixen per desunir i, per tant, cal amagar informació a la plantilla. És molt possible que certs comunicats de l'empresa es facin amb aquesta intenció, però la solució no pot ser l'ocultació i jugar amb la incertesa de la gent per mobilitzar-la per por. Tampoc crec que presentar la informació de manera tergiversada o a mitges sigui la millor manera d'actuar. No es pot infantilitzar la plantilla, decidint què és el que li convé saber i què no, conduint-la pel "camí adequat". Cal explicar i convèncer, però no pas manipular, arriscant-se que la decisió presa no sigui la "correcta".
També em provoca sensacions contradictòries la vaga indefinida. Reconec que qualsevol altre tipus de vaga no donarà resultats en una empresa com la nostra. El que tampoc tinc tant clar és que la vaga indefinida en doni. És cert que li podem produir endarreriments i queixes de clients. És molt possible que això es tradueixi en penalitzacions econòmiques. El dubte és: aquestes penalitzacions seran més grans que els sous que s'estalvien amb la vaga? O les estarem pagant nosaltres? Si l'assemblea vota fer una vaga indefinida, o altres accions que jo consideri èticament acceptables (descartaré accions violentes, per exemple), jo les recolzaré encara que no les vegi clares. Ho faré perquè crec que no som individus únicament, sinó que també som un col·lectiu i té sentit actuar com a tal. Però de convençut que una vaga indefinida aturi l'ERO no n'estic pas.
Però potser el que ha pesat més a l'hora de decidir-me a escriure tot això, és la necessitat aclarir què és el que estem defenent. Sembla que hi ha consens en que són els nostres llocs de treball. En molts comunicats sembla que ens pertanyen, però jo no tinc pas aquesta sensació. En el fons, els llocs de treball són la manera que tenim de justificar el nostre dret a accedir als recursos necessaris per viure. I sovint són només això: accés a un salari, però cada cop més desproveïts de sentit productiu. En alguns comunicats, per animar a la mobilització s'enumeren tots els greuges que aquestes feines ja ens estan suposant: treball sota pressió, estancament salarial, horaris extensos, sobre-esforços... La situació pot empitjorar fins tornar-se un infern: més pressió, menys salari, jornades més llargues. Però ara ja ho vivim sovint com a tal, com un tràmit necessari que ens estalviaríem si no ens calgués el sou. Les mateixes persones que envien aquests correus estan ara mateix treballant hores extraordinàries, sota pressió i sense cap mena de remuneració per mirar de fer front aquest ERO. No crec que considerin que estan llençant aquest esforç a les escombraries. Ho fan perquè li veuen sentit. No serà que el pitjor de la nostra feina no són les condicions, sinó la manca de sentit que li veiem? Si els llocs de treball no fossin remunerats, quin percentatge de la feina que fem avui en dia seguiríem fent? A quin percentatge li veiem sentit i utilitat? Respondre a aquesta pregunta és fonamental si no volem renunciar a viure per només sobreviure, com deia un altre comunicat.
I és que crec que seguim analitzant la realitat partint d'unes bases que ja han quedat obsoletes. Per exemple, se li recrimina a l'empresa la manca de sensibilitat, que s'ompli la boca de paraules boniques i, a l'hora de la veritat, tracti al personal com simples recursos, que tenen la particularitat de ser humans. Però ja ens ho estan dient cada dia, des de fa molt temps. Ens ho diuen amb el nom del departament que ens gestiona: recursos humans o, més recentment capital humà. Aquesta denominació suposo que pretén dignificar-nos, considerant-nos la riquesa de l'empresa. Però la paraula capital deriva de cap i sembla ser que la seva associació amb la riquesa ve del comerç medieval, en que anava lligada als caps de bestiar que es posseïen. Al final, potser ser resulta una metàfora desafortunada, oi? Però és significativa. Quants cops hem sentit que les empreses no són ONGs? Que la seva raó de ser és guanyar diners? Molts, oi? I això no és privatiu de la nostra empresa. És un mantra acceptat per tothom. És la funció de l'empresa privada: guanyar diners. I, per fer-ho, ha de prestar un servei. Però no ho farà si aquesta prestació no li resulta rendible. Aquesta és la nostra cultura, el que acceptem de forma natural. De la mateixa manera que trobem lícit que algú guanyi diners especulant en borsa, encara que no produeixi res. Si acceptem que aquesta és la lògica de l'empresa (igual que totes les altres, si més no de la seva mida), per què ens sobta tant que el que vulgui és fer el màxim de diners possible?
Si volem entendre el que realment està passant, el més important és que no ens fem trampes al solitari, partint de premisses que són equivocades. Sabem que l'empresa no és l'única que té per objectiu guanyar diners. El tenen les competidores, però també el tenen les clients. Avui en dia tenim la dèria de mesurar i tot s'enfoca a objectius, ja siguin per a avaluacions, remuneracions variables, penalitzacions per incompliments... Tot el que no és tangible i mesurable desapareix, es fa invisible als ulls de les organitzacions i les seves relacions. D'altra banda, la industrialització venç a l'artesania, els procediments substitueixen a l'experiència. Mireu sinó els departaments de sistemes, que abans eren plens de friquis que, a la que et despistaves, et feien una rutina en assemblador. Ara solen tenir personal sense experiència, que segueix unes guies sense apartar-se d'elles, ni saber realment què fa. Aquesta "industrialització" s'està propagant al desenvolupament, deslocalitzant la programació i donant la idea de bescanviabilitat. Això porta a una guerra de preus en la que l'experiència no és un punt, perquè el client tampoc la valora o, si més no, no la vol pagar. No tots els àmbits de la informàtica treballen així, però molts sí.
Amb tota aquesta anada de l'olla no vull dir que no parlem de l'ERO. Hem de fer-ho. Podem decidir provar d'aturar-lo. Podem mirar de sortir-ne el menys lesionats possible tots plegats. I és important que en tot això no anem mirant pel nostre propi interès, sinó que actuem amb una perspectiva global. I aquesta perspectiva global no només ha d'incloure a tots els treballadors, sinó també una visió del tauler de joc, no fos cas que ens pensem que encara juguem a l'Oca i el tauler ja sigui el de Monopoly.
Aquesta és la meva anàlisi del que hi ha al darrera d'aquest ERO. Potser estic equivocat i ja em corregireu però, si és correcta, l'ERO no és el problema sinó una altra etapa més, però que és prou llarga com per fer-nos pensar. El problema real és que siguem els recursos o el capital que una empresa vol convertir en el màxim de diners possible. Perquè heu de tenir en compte que, més enllà de si són bones o males persones els qui dirigeixen l'empresa, a ells tampoc els valoraran per tenir-nos contents, sinó per treure el màxim de suc de la màquina que és l'empresa. I si no fan el que se'ls demana, no duraran gaire en el càrrec. No us ho prengueu com res personal. És el que es fa amb els recursos.
Passo l'enllaç a una entrada que ha fet un amic i company sobre aquesta entrada i la seva visió de l'ERO. Gràcies, David!
ResponEliminahttps://dcrespi.wordpress.com/2015/07/20/comentarios-a-lerotica-de-lempresa/