Des de la darrera Assemblea General Extraordinària del Procés Constituent, on es va decidir que no concorreria com a tal en cap de les candidatures a les eleccions del 27 de setembre, em ronda pel cap aquesta entrada. Me la va suggerir una de les darreres intervencions, que advocava per la incorporació en la CUP-Crida Constituent. L'intervinent assenyalava que s'havia estat parlant tot el matí de confluència, com si fos un objectiu a aconseguir, quan en realitat no era més que una eina. Per ell l'objectiu era la independència, i la candidatura defensada, la millor opció per assolir-la.
Jo ja tinc clar de fa temps que, per a mi, la independència no és un objectiu sinó una eina. Aquesta discrepància no era cap novetat. Del que em va fer adonar aquella intervenció és que la confluència sí que la tinc com un objectiu. I a partir d'aquell moment, he anat donant voltes a la relació d'aquest dos conceptes. Per a aclarir-nos, quan parlo de confluència em refereixo a la capacitat de persones diferents, amb punts de vista diversos, de posar-se a treballar juntes. És el famós "podem pensar diferent, però hem de pensar junts". És posar-se d'acord en el que es bàsic per anar construint plegats.
Com deia abans, per a mi la independència té sentit com a oportunitat per transformar la societat, canviant-ne les regles del joc. Hi ha persones que defensen la postura de "primer la independència i després ja canviarem el que calgui". Són punts de vista diferents i respectables però, fins i tot en el segon cas, la independència no és un objectiu final, sinó una fita. Un cop aconseguida la independència, la proclamació del nou estat, ja desapareix com a objectiu. Sí que podem plantejar-nos que ens volem seguir independitzant, trencant totes les dependències que tenim: sortir de la Unió Europea, rebutjar tractats amb altres estats que limitin la nostra sobirania, autoabastir-nos d'aliments i energia, no dependre de matèries primeres externes. Em temo, però, que aquestes noves independències no susciten el mateix consens que la primera, la que consisteix únicament en assolir un nou estat.
La confluència, en canvi, no és cap fita, sinó un criteri, una manera d'abordar els problemes. Davant de qualsevol situació en que ens trobem, podem optar per abordar-la confluint, mirant de trobar quins són els punts de consens i construint sobre aquestes bases, respectant la diversitat, o podem optar per votar i guanyar, per imposar criteris, encara que sigui democràticament, per majoria. Per a que la confluència funcioni, cal implicació, cal sentir-se partícip del que s'esta construint, i no pas un client que compra un producte. No és una fita, perquè mai s'hi arriba, però és un objectiu en tant existeixi la voluntat de fer les coses d'aquesta manera.
Si és important per mi posar-se a fer les coses junts, encara que sense pensar de la mateixa manera, potser hagués hagut de votar a favor d'integrar-nos en Catalunya Sí que es pot, oi? Té un manifest que concorda raonablement amb el que penso i possibilitats d'incidir en el panorama polític després de les eleccions. Però no hi vaig veure la possibilitat de confluir, de participar-hi des de la diversitat. És una bona oferta política però no veig la manera de fer-me-la meva, més enllà d'incorporar-me en alguna de les estructures que la van pactar.
Segurament aprendre a confluir enlloc de competir ens costarà molt. Sovint els atacs més virulents venen dels que més coses comparteixen amb nosaltres. Hi ha un llarg camí per recórrer. Però si no ho fem dubto molt que arribem a construir alguna cosa diferent del que tenim ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada