El pont sobre l'ERO Kwai

Ja s'han acabat les negociacions de l'ERO a l'empresa on treballo des de fa gairebé 26 anys. La setmana que ve s'obrirà el període d'adscripció voluntària i després s'aniran fent efectius els canvis inclosos en l'acord signat. Ha estat un mes de mobilitzacions, de parlar amb gent diversa i de compartir el nostre posicionament davant la feina. Poc després de començar les negociacions vaig escriure aquesta entrada. En ella em preguntava si els llocs de treball que estàvem defensant són realment "nostres", són quelcom que ens beneficia o és un mal menor que acceptem per sobreviure. En aquest sentit, recordo tres converses amb companys. A la primera, davant la comparació de fer sobre-esforços per la feina o pel comitè se'm deia que a l'empresa no se li havia de regalar res. A la segona, plantejant la possibilitat de estar disponible fora d'hores de feina per fer possible una major flexibilitat en ambdós sentits, se m'indicava que calia complir el contracte de manera escrupolosa, també sense fer cap concessió. Finalment, la tercera anava sobre el supòsit d'un canvi de centre de treball i la possibilitat d'obligar a l'empresa a arribar a un acord a base de fer el mínim estricte, sense que pogués ser punible. Dóna la sensació que l'empresa no és a la mateixa banda que els treballadors, sinó que és l'enemiga.

Abans de continuar vull deixar clar que sé que a l'empresa s'han donat, es donen i, segurament cada cop més, es donaran casos en que la gent es forçada a fer molt més del que està estipulat al seu contracte amb amenaces i coaccions. Aquests casos no els justifico de cap manera i cal denunciar-los i lluitar contra ells. No és d'aquestes situacions de les que vull parlar aquí, sinó dels projectes que van fent, amb els alts i baixos propis del negoci de la informàtica.

Jo he tingut sort durant tots aquests anys i no m'he sentit coaccionat a fer sobre-esforços. En canvi n'he fet. I, repassant la meva història laboral, segurament n'he fet fer a alguns que tenia al meu voltant. No sé si ha estat un error o no, però el motiu ha estat la implicació amb el que estàvem fent, la identificació amb la feina, el fer-me-la meva. A vegades es parla de responsabilitat, però que té més a veure amb sentir-se útil i amb la satisfacció pel resultat de la feina, amb que et vingui de gust explicar a què et dediques.

Un cap que no té hora de plegar arrossega als que en depenen i pot esdevenir un problema gros. Sé de projectes on això ha provocat baixes per ansietat en persones que no havien estat coaccionades de manera explícita, sinó arrossegades per l'entorn. Cal saber posar la feina en el seu lloc. Això és més important encara quan s'està portant un equip, ja que cal ser conscient de que no tothom té la mateixa disponibilitat i interès que un mateix. És important considerar que la resta de membres del grup només han de complir amb la seva feina i no pressuposar-los una dedicació més alta, encara que un mateix la tingui. Però un cop posades totes les prevencions que calgui, prefereixo fer sobre-esforços en una feina en la que em senti implicat, que estar pendent de com passen les hores al rellotge, esperant que arribi l'hora de marxar d'una feina sense solta ni volta.

Arribats a aquest punt, em va venir al cap la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. I em va com anell al dit perquè és tan contradictòria com el tema d'aquesta entrada. Moltes de les exigències de respecte als tractats sobre presoners, que el coronel Nicholson (Alec Guinness) fa als japonesos al principi de la pel·lícula, se les acaba saltant quan és ell qui dirigeix l'obra. Empeny als soldats a treballar més del compte i a forçar terminis, fent treballar també als que estan ferits. En part ho fa per demostrar la superioritat britànica, però també es fa seva l'obra, donant-li un sentit que en realitat no té. Ara ja fa temps que no la he vist però, si no recordo malament, a la festa en la que celebren la finalització de l'obra, parla de l'admiració que despertarà en els viatgers aquell pont, quan el travessin després de la guerra. Acaba ajudant al seu enemic però, a canvi, els presoners no es tornen bojos, sinó que els puja la moral i tenen un objectiu del que sentir-se orgullosos.

Hi ha algú que tampoc perd el nord, que té un objectiu clar i que no s'atura fins aconseguir-lo: el major nord-americà Shears (William Holden), que no pensa en res més que en fugir del camp de presoners. I ho aconsegueix. Al final és ell qui torna a la selva amb un comando per dinamitar el pont, i és també ell qui fa veure al coronel britànic que el pont és una arma de l'enemic, de forma que, si no recordo malament, és el coronel qui l'acaba destruint.

Si el coronel no hagués estat tant tossut, podia haver-se plantejat el camp de presoners com una continuació del camp de batalla, i haver sabotejat la feina. Llavors hagués estat treballant contra el seu propi objectiu, tal com ho va fer, però sent-ne plenament conscient. Aquesta és una possibilitat vàlida si estàs en un camp de presoners, d'on se suposa que sortiràs quan acabi la guerra o quan moris, el que passi primer. Se'm fa difícil tenir-ho com un plantejament de futur, dins l'empresa on treballes, i estar permanentment considerant-la com l'enemic, encara que ben segur que hi ha molta gent que viu així les seves relacions laborals.

I ara que m'acosto al final us he de dir, francament, que aquesta entrada no està arribant a les conclusions que jo li tenia previstes. Què coi té tota això a veure amb l'empresa? Doncs potser m'equivoco però, després de l'ERO, l'entusiasme per la feina serà difícil de recuperar. Parlem de recuperar el poc que quedava després d'anys d'estancament laboral i salarial, i del model productiu que ha anat implantant l'empresa aquests darrers anys. Si és així, als treballadors ens queden les tres opcions anàlogues a les descrites a la pel·lícula. La primera és la fugir de l'empresa, ja sigui cames ajudeu-me o expulsats per l'ERO. La segona es quedar-se i mirar de trobar un pont per construir, un projecte que ens faci sortir de la feina cada dia amb la sensació d'haver fet quelcom del que ens sentim orgullosos, encara que ens haguem d'enganyar a nosaltres mateixos per aconseguir-ho. La tercera és anar tirant com puguem, esperant cada dia que arribi l'hora de marxar i cada mes que arribi l'hora de cobrar, i sentint l'empresa com mitjà de vida i verí alhora. Per a mi, la més insalubre de les tres opcions és aquesta darrera. I potser hi acabaré si no tinc més remei, però ve a ser com enterrar-se en vida, treballant per l'enemic i sent conscient de que ho és.