Democràcia recautxutada

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta entrada neix a partir del comentari que un gran blocaire i bon amic ha fet de l'anterior, Bricolatge polític: La democràcia no és fàcil, però l'alternativa són les dictadures (més o menys evidents). Totalment d'acord però, quin nivell de segrest marca el llindar per sota del qual podem seguir considerant que un determinat règim es pot anomenar democràcia? Segurament no hem arribat a aquest llindar, però ens hi estem acostant perillosament. I accelerant. No s'admeten responsabilitats. Les febleses del sistema no s'estan corregint, sinó blindant. Els principis bàsics es deixen de banda per escudar-se només en la legalitat, aplicant-ne la norma i no l'essència. En què em baso? Tots podem trobar exemples, jo us posaré els meus (alguns si més no).

Aquí ningú dimiteix si no es veu absolutament forçat. Quan apareixen nous casos de corrupció, moltes vegades les respostes consisteixen en remarcar que a la resta de partits també n'hi ha. El missatge transmès no és "jo soc bo", sinó "la resta són pitjor". La responsabilitat de les polítiques aplicades en alguns casos, en contra del programes presentats, mai és de qui l'aplica sinó del govern anterior, de la conjuntura política, de les instruccions de Brussel·les o de qualsevol altre factor aliè. Si la persona que governa no pot aplicar la política en què creu, hauria de dimitir. En cas contrari, està dient que és igual qui hi hagi al govern, ja que tots faran el que els digui algú altre, a qui no hem escollit (poc democràtic, oi?).

Quan les coses es torcen i les notícies que apareixen a la televisió no són agradables pel govern, no es mira de no generar aquestes notícies, sinó que es canvien els equips dels informatius de la televisió pública per a que no les presentin o ho facin d'una manera més "convenient". Si hi ha protestes al carrer, es criminalitzen i es mira d'obstaculitzar-les al màxim, enlloc d'analitzar les causes que han dut a tota aquella gent a protestar. 

També s'envaeixen la resta de poders, com el judicial, aconseguint que els membres dels diferents organismes estiguin lligats al govern. Segur que és legal, però ¿qui controlarà si es controla el controlador? El president del Tribunal Constitucional resulta que havia estat militant del Partit popular quan ja pertanyia al tribunal. A més, ho havia ocultat. Potser és legal, però no estaria de més que dimitís, no?

El president del govern està absolutament esquitxat per dubtes raonables de corrupció. La solució que presenten alguns militants del PP, entre els que està el vicepresident del Parlament europeu, Alejo Vidal-Quadras, és renovar el govern sense convocar eleccions, perquè conduiria a un parlament fragmentat i inestable. Volen aplicar el dret que tenen a esgotar la legislatura, a pesar de que reconeixen implícitament que ja han perdut aquest dret en el terreny de les urnes. Passen el dret legal d'esgotar la legislatura per sobre del que admeten que seria la voluntat de la gent en aquest moments. Això no ho diu un no-ningú, sinó un alt càrrec del Parlament europeu. No és un segrest de la voluntat del poble?

Ja fa uns anys una marca de pneumàtics feia publicitat sota l'eslògan Power is nothing without control (La potència sense control no serveix per a res). Una de les imatges de la campanya era un atleta a punt per a córrer amb sabates de taló. Venia a dir que un cotxe, encara que tingui un motor espectacular, no ens durà a on volem si no té uns pneumàtics que el permetin arrapar-se a la carretera. De la mateixa manera, una democràcia sense control no serveix per a res: encara que tingui unes institucions formalment impecables, no ens durà a on volem si no estan arrelades a la gent, si aquesta no pot indicar-li el camí que cal seguir.

Continuant amb el símil automobilístic, podríem dir que als anys setanta teníem un règim que era com un pneumàtic gastat i a punt d'esclatar. S'hagués pogut canviar però, per motius que aquí no qüestionaré, es va decidir recautxutar-lo, posar-li una nova banda a sobre que li donés control, que connectés les institucions amb la gent. Han passat els anys i aquella capa s'ha gastat i està saltant. És com si aparegués el vell pneumàtic a sota, i institucions i poble van, cada cop més, en direccions oposades. Se'ns fa palès que tenim una democràcia recautxutada. Ara cal veure què volem fer: si tornem a aplicar la mateixa solució, o mirem de renovar el pneumàtic sencer.