(Traducido al castellano aquí)
En un moment de la reunió se'm va acudir pensar en què respondria si em preguntessin que perquè era allà. Avui en dia, en que sovint se sent que sobren polítics, em va tornar al cap el que comentava al febrer a Corrup-tela ... marinera: necessitem més polítics, cal que tots ho siguem. El que sobra és la "carrera" política, gent que en fa la seva única professió i que depèn del càrrec per mantenir-se. Per contra, cal que cada cop tots tinguem més clar el que volem i que participem més en la presa de decisions.
I és que tots aquests anys de "democràcia institucionalitzada" han fet que ens tornem el que en podríem anomenar "consumidors" de política. I això es va poder veure en la pròpia assemblea. A pesar de que s'havia explicat (i així ho diu el manifest) que el decàleg inicial és un punt de partença per encetar el debat, algunes de les intervencions anaven en la línia de preguntar si determinats punts apareixerien o no en el procés i com es pensaven resoldre determinats problemes. D'alguna manera, i sense tots el matisos que segurament caldria fer, s'estava examinant un programa / producte abans de votar-lo / comprar-lo. I no és cap crítica, és al que ens ha acostumat aquesta "democràcia institucionalitzada": hi ha uns quants partits que elaboren uns programes i nosaltres ens informem (en el millor dels casos) i votem.
Aquesta és potser la novetat principal que aporta per a mi el procés constituent. Hi ha partits que són molt més democràtics que altres, que escolten el carrer i miren de donar resposta. Hi ha associacions que cerquen un objectiu comú i es nodreixen de persones que persegueixen aquell objectiu concret, encara que en altres aspectes els seus membres puguin discrepar. Per a mi el procés constituent no necessita aquests acords bàsics, aquests objectius concrets, perquè el que persegueix és crear un nou marc en que tothom hi pugui estar d'acord com a individu, que totes les persones hi tinguin cabuda. L'únic condicionant hauria de ser que la llibertat d'un mateix no trepitgi la de la resta de població. És per això, per exemple, que cal que l'habitatge es reparteixi, perquè és un bé escàs i, si algú té la llibertat d'acaparar-lo, trepitja la llibertat d'altres de disposar-ne. El mateix passa amb l'energia, els aliments, etc.
En un moment donat, en Jaume Asens va dir que s'excloïen del procés els acords amb partits de règim actual, com poden ser el socialista o el popular. Immediatament va puntualitzar que s'excloïen els partits i no les persones. Em va agradar que ho hagués dit, perquè un procés com aquest hauria de ser acceptat per gent de totes les ideologies, si no volem deixar fora a ningú. També es van mencionar els sindicats. Segurament, la gran majoria de les bases dels sindicats estan formades per gent que vol millorar la seva situació laboral i la dels seus companys, però molts cops sembla que les cúpules s'allunyen d'aquestes bases, de la mateixa manera que ho fan les estructures dels grans partits. I és que, massa sovint, el problema el tenim en les institucions.
Vist com estan anant les coses, entenc la posició dels ultra-lliberals que propugnen la desaparició de l'estat. No la comparteixo, perquè no crec que la llei del més fort sigui la més justa ni tan sols la més profitosa. Però sí que penso que és millor no tenir estat, que tenir-ne un de segrestat. Unes institucions públiques que s'encarreguin de mirar pel bé els seus ciutadans poden aconseguir molts avenços, però si aquests els entreguen el poder a les institucions, qui les conquereixi es fa l'amo i segresta l'estat. Per exemple, pagar imposts per finançar els serveis públics és una bona idea, però ja no ho és tant si serveix per refinançar un deute il·legítim, a través d'uns bancs rescatats, que venen el diner més car del que el compren per donar beneficis a uns accionistes. Així, el punt 3 del manifest pren especial importància:
Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
I després de tot aquest rotllo, a què ve el títol de l'entrada? Doncs que amb la política passa una mica com en l'eslògan del bricolatge "Fes-t'ho tu mateix". Si volem tirar endavant, cal que tots ens responsabilitzem del que es públic, que deixem de ser consumidors de política per passar a ser-ne productors. Que ens assegurem que les institucions serveixen a les persones, enlloc de ser al revés.
I és que tots aquests anys de "democràcia institucionalitzada" han fet que ens tornem el que en podríem anomenar "consumidors" de política. I això es va poder veure en la pròpia assemblea. A pesar de que s'havia explicat (i així ho diu el manifest) que el decàleg inicial és un punt de partença per encetar el debat, algunes de les intervencions anaven en la línia de preguntar si determinats punts apareixerien o no en el procés i com es pensaven resoldre determinats problemes. D'alguna manera, i sense tots el matisos que segurament caldria fer, s'estava examinant un programa / producte abans de votar-lo / comprar-lo. I no és cap crítica, és al que ens ha acostumat aquesta "democràcia institucionalitzada": hi ha uns quants partits que elaboren uns programes i nosaltres ens informem (en el millor dels casos) i votem.
Aquesta és potser la novetat principal que aporta per a mi el procés constituent. Hi ha partits que són molt més democràtics que altres, que escolten el carrer i miren de donar resposta. Hi ha associacions que cerquen un objectiu comú i es nodreixen de persones que persegueixen aquell objectiu concret, encara que en altres aspectes els seus membres puguin discrepar. Per a mi el procés constituent no necessita aquests acords bàsics, aquests objectius concrets, perquè el que persegueix és crear un nou marc en que tothom hi pugui estar d'acord com a individu, que totes les persones hi tinguin cabuda. L'únic condicionant hauria de ser que la llibertat d'un mateix no trepitgi la de la resta de població. És per això, per exemple, que cal que l'habitatge es reparteixi, perquè és un bé escàs i, si algú té la llibertat d'acaparar-lo, trepitja la llibertat d'altres de disposar-ne. El mateix passa amb l'energia, els aliments, etc.
En un moment donat, en Jaume Asens va dir que s'excloïen del procés els acords amb partits de règim actual, com poden ser el socialista o el popular. Immediatament va puntualitzar que s'excloïen els partits i no les persones. Em va agradar que ho hagués dit, perquè un procés com aquest hauria de ser acceptat per gent de totes les ideologies, si no volem deixar fora a ningú. També es van mencionar els sindicats. Segurament, la gran majoria de les bases dels sindicats estan formades per gent que vol millorar la seva situació laboral i la dels seus companys, però molts cops sembla que les cúpules s'allunyen d'aquestes bases, de la mateixa manera que ho fan les estructures dels grans partits. I és que, massa sovint, el problema el tenim en les institucions.
Vist com estan anant les coses, entenc la posició dels ultra-lliberals que propugnen la desaparició de l'estat. No la comparteixo, perquè no crec que la llei del més fort sigui la més justa ni tan sols la més profitosa. Però sí que penso que és millor no tenir estat, que tenir-ne un de segrestat. Unes institucions públiques que s'encarreguin de mirar pel bé els seus ciutadans poden aconseguir molts avenços, però si aquests els entreguen el poder a les institucions, qui les conquereixi es fa l'amo i segresta l'estat. Per exemple, pagar imposts per finançar els serveis públics és una bona idea, però ja no ho és tant si serveix per refinançar un deute il·legítim, a través d'uns bancs rescatats, que venen el diner més car del que el compren per donar beneficis a uns accionistes. Així, el punt 3 del manifest pren especial importància:
Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
I després de tot aquest rotllo, a què ve el títol de l'entrada? Doncs que amb la política passa una mica com en l'eslògan del bricolatge "Fes-t'ho tu mateix". Si volem tirar endavant, cal que tots ens responsabilitzem del que es públic, que deixem de ser consumidors de política per passar a ser-ne productors. Que ens assegurem que les institucions serveixen a les persones, enlloc de ser al revés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada