dimecres, 27 de maig de 2015

Valoracions que es creuen

El diumenge va guanyar les eleccions municipals Barcelona en Comú. El dilluns a l'arribar a la feina un company em deia que havia anat a veure si havia escrit alguna cosa sobre això al bloc, però no havia trobat res. Cert. Ni se'm va acudir baixar del núvol per escriure res. El dilluns a la tarda vaig acabar "Això ho canvia tot" de Naomi Klein. Feia temps que l'havia començat, però no hi dedico estones llargues seguides, i s'ha allargat més de que m'hauria agradat. El cas és que les dues valoracions se m'han creuat i les faig aquí a l'hora.

El procés de Barcelona en comú l'he seguit des de la perspectiva del Procés constituent, de la confluència i els debats que ens ha portat. També l'he seguit, encara que més de lluny, a través de l'assemblea de Gràcia en comú, de la que rebo els correus. No hi he participat activament, però he estat testimoni de l'activitat que ha comportat. I el diumenge, a Can Fabra, aquella sensació de fer història, de que això serà quelcom realment diferent.

Avui he anat a la primera assemblea de Gràcia en comú, en la que s'ha fet una valoració de les eleccions. Ens hi hem aplegat unes 70 persones i gairebé tota la reunió ha consistit en explicar-nos com hem viscut i estem vivint aquests moments. Les perspectives han estat diverses però, si he de fer un resum, parlaria d'il·lusió i de responsabilitat. De molta feina per davant i molta fe en que paga la pena. De disposició a implicar-se per tal de no seguir delegant. D'identificació en un projecte comú i alhora de diversitat. De diversitat no entesa com un obstacle sinó com un valor. D'arremangar-nos plegats per estirar d'un carro, duent cadascú la seva motxilla, diferent de la dels altres.

Ja hi haurà temps d'aterrar i el camí no serà de roses, però l'embranzida d'avui ha estat potent per a mi. En el meu torn m'he sumat a la perplexitat de molts altres pel fet d'haver votat la llista que ha guanyat. I amb el mèrit afegit de que no l'he votada "contra" una altra, sinó convençut que estava donant suport a un bon projecte. No he votat l'opció menys dolenta, sinó una de bona. També m'he afegit a la necessitat de que els 11 regidors tinguin a la gent al carrer darrera seu. Per controlar-los, per esperonar-los, sí. Però també per donar-los suport, per dir-los el què han de fer, per no deixar-los sols davant el que és un repte difícil, per compartir amb ells la responsabilitat, per no delegar.

I d'altra banda el llibre. Com els altres dos que he llegit d'ella ("No Logo" i "La doctrina del xoc") és un llibre que et va conduint des de la superfície del que veiem a l'arrel dels problemes. Toca moltes tecles. Explica moltes coses, analitza alternatives, es posa en el lloc d'altres per permetre't veure que no estan bojos, sinó tenen les seves motivacions per actuar. Un resum seria llarg i el que cal és deixar-se portar per un llibre que ens qüestiona molt endins. Perquè la idea fonamental per a mi és que el problema el tenim en la base del nostre imaginari actual, que ja ve de segles: la cultura de l'extracció enfront la de la regeneració. La visió de que la Terra ens pertany enfront la de que pertanyem a la Terra. O la de que una determinada terra ens pertany enfront la de que pertanyem a una determinada terra. I aquest imaginari està molt arrelat a les dretes, però també a les esquerres. M'ha fet pensar en les pertinences invertides.

I amb tot el que he anat llegint en aquest llibre mentre seguia el procés que anava fent Barcelona en comú, ha resultat que he acabat la lectura just el dia després de que hàgim escollit una nova alcaldessa.

I en un dels darrers paràgrafs del llibre diu que les properes crisi ens duran altre cop als carrers i les places, i que tots ens tornarem a sorprendre de ser-hi i de ser tants. I això és el que ens ha passat avui.

I es pregunta què faran les forces progressistes amb aquests rars moments en els que els impossibles esdevenen possibles. I li puc respondre que moltes d'elles s'han llençat a aprofitar-los. I que les forces progressistes no són només organitzacions i partits polítics, sinó que també són les que molts portem a dins.

I proclama que el proper cop que ens sorgeixi un moment d'aquests caldrà aprofita-lo, no només per denunciar com de malament està el món i acotar petits espais alliberats, sinó per ser catalitzador que faciliti la reacció que ens dugui a construir un món millor, en el que tots estem més segurs. I veig com des de molts llocs miren el que ha passat aquest cap de setmana aquí a Barcelona, però també a molts altres municipis d'arreu l'estat. I alguns de ben grans, com Madrid, València, La Coruña, etc.

I, jo no crec en el destí, però acabar un llibre que m'ha tocat tant, just el dia després de viure un trosset d'història, et fa pensar en quelcom més que la pura casualitat. 

I, què voleu!... Amb l'edat em costa cada cop menys emocionar-me.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada