El preu dels populismes

Ahir em vaig trobar al Facebook una acusació a Barcelona en comú de populisme barat. La veritat és que em va fer gràcia l'afegitó de barat. Més que res perquè no m'imagino que es pugui contraposar a un populisme car. Així doncs, el magí em va començar a girar i vaig arribar a una metàfora que quadra bastant bé. Se suposa que s'acusa a un partit de populista quan diu el que vol sentir la gent per aconseguir el seu vot, per a que "comprin" el missatge. D'optar per aquesta política, està clar que el populisme ha de ser barat, per a que el pugui "comprar" molta gent. Si es fa un populisme "car" només estarà a l'abast d'unes elits. No cal pas que siguin econòmiques. També poden ser intel·lectuals, activistes, radicals, anticapitalistes o qualsevol altre grup no majoritari. Així doncs, el populisme car no arribarà gaire lluny. Però això no vol dir que no hi sigui. Hi ha tota una sèrie d'aquestes elits que no "compren" cap missatge que no inclogui el que volen sentir. Les forces que volen captar el seu vot han de mantenir-se dins d'aquest populisme selecte, mantenint un missatge impol·lut.

I és que el populisme té molta mala premsa però és injustificada. O com a mínim no és justificada en tots els casos. Hi ha populismes que diuen el que volen sentir els electors, que es van movent a cops d'enquesta, com un gos que va seguint el rastre del "sentir popular" per tal de captar "clients". De fet se'ls en fum el que vol realment la gent i acabaran fent el que vulguin, sempre que les enquestes no els diguin que és massa perillós. El que millor representa aquest model és aquella frase d'en Grouxo Marx: Aquests són els meus principis. Però tranquil, que si no li agraden en tinc uns altres.

Però també hi ha un populisme radical, que consisteix en dir que es farà el que vulgui la gent. I creure-s'ho. I assumir que la democràcia és això, que no es pot partir de la base de que posseïm la veritat i caure en la democràcia il·lustrada. Aquest populisme no fa un programa pensant en vendre'l a la gent, sinó que escolta i demana que sigui la gent qui el faci. Demana que s'impliqui. En aquest populisme no hi ha càrrecs, sinó encàrrecs. I aquest populisme és lícit. I és lícit que s'ofereixi als que no han participat, tant si és perquè no volen, perquè no sabien que es podia fer, perquè encara pensen que no en són capaços o per qualsevol altra raó. I aquest populisme no es ven, s'ofereix. I aquest populisme, tot i ser correcte segons el meu criteri, ha de trobar unes bases comunes, unes línies vermelles i unes fites compartides. Ha de cercar l'equilibri entre incloure el màxim de gent o definir unes fites més comuns i concretes.

I, tornant a la frase que ha provocat aquesta entrada, això fa que el populisme sigui barat o car, depenent del "poder adquisitiu" que necessiti la gent per adherir-s'hi. Si vols arribar als llocs comuns en els que viu gran part de la població, llocs creats pels grans mitjans de comunicació, per la societat de consum, pels especialistes que ens diuen què cal fer i que no, pels missatges simplificats de la publicitat, no pots acotar una superfície massa petita amb les línies vermelles. Si ho fessis, el missatge seria molt clar i definit, però no tindria gaire ressò ni força. Per contra, si no poses línies vermelles, o són massa amples, no aportes res, perquè hi cap tot. I en aquest cas, tot i res acaba sent el mateix.

I jo? Sóc populista barat o car? Doncs depèn de què estiguem parlant. En general crec que cal apostar per opcions que siguin capaces de produir resultats perquè, ja que ens hi posem, que serveixi per alguna cosa. Sobre tot si el tema és urgent. Si no ho és, ens podem permetre el luxe d'apuntar a l'opció més cara. Quan pensava en aquesta entrada he recordat No abarateixis el somni, la cançó d'en Lluís Llach. Crec que el somni no s'ha d'abaratir, però s'hi val acostar-s'hi fent passos petits, sempre que vagin en la direcció adequada. És en els casos en els que crec que els passos no m'acosten sinó que m'allunyen, quan em faig enrere de l'opció barata. És per això que vaig votar No-Sí o pel que no vaig votar Izquierda Plural a les europees, on defensaven la recuperació del creixement (llavors Podem era quasi-anticapitalista).

I posats a somniar, somniem amb el dia en que no calguin populismes, perquè ens responsabilitzem cadascú de nosaltres de la quota de política que ens pertoca pel fet de ser animals socials. Mentrestant, haurem de seguir cercant la relació més òptima de popularitat-preu.