diumenge, 28 de juny de 2015

La dona del Cèsar

Així, que em vinguin al cap, els dos darrers cops que recordo que s'hagi esmentat la frase de que no n'hi ha prou amb que la dona del Cèsar sigui honrada, sinó que també ho ha de semblar, jo era a la banda dels que es veu que no ho semblen. La primera de les vegades va ser en una reunió sobre els ascensors de casa, de la que en va sortir la faula de l'ascensorista excel·lent. En aquella reunió, quan els ascensoristes digueren que no podien posar un material reutilitzat d'una altra instal·lació, encara que ho sol·licités el client, va aparèixer la famosa frase. Era igual que no hi hagués engany, passava per davant la reputació de la companyia, basada en una norma encara que fos treta de context. Perquè jo entenc que hi haurà empreses que venen peces usades com si fossin noves. I entenc que això és un engany imperdonable. El que ja no veig tant clar és que, si una peça de segona ma millora l'actual, no es pugui fer el canvi si no hi ha cap engany pel mig.

Aquests dies també és parla de la dona del Cèsar arrel de l'home de l'alcaldessa. Sembla que algú que ha estat fent una tasca voluntària des de fa molt temps, i que aquesta tasca ha crescut tant que ja no la pot compatibilitzar amb la seva feina habitual, ha d'apartar-se i cedir el lloc a algú per a que comenci de nou, tant sols perquè és el company de l'Ada Colau. Està clar que donar una feina a algú, tant sols perquè és parent d'un càrrec electe, és una pràctica nefasta. Sembla que d'això molta gent en desprèn que és millor prescindir de contractar al familiar d'un càrrec, per molt vàlid que sigui.

Jo ja sé que la frase diu que la primera condició és que la dona del Cèsar sigui honesta, i afegeix després que ho sembli. Però no puc evitar el pensar que, en el fons, l'important pel Cèsar era només que ho semblés, que amb això ja en tenia prou, perquè si no ho era però ho semblava ja complia la seva funció. El Cèsar era un dictador. El seu poder li provenia de la força i de mantenir els enemics a ratlla. Tot el que l'envoltava havia de preservar aquest equilibri de forces per no deixar cap flanc al descobert, per permetre-li seguir mantenint aquell poder. Una de les seves possessions li podia donar problemes. La seva dona podia fer-li esmerçar esforços en una lluita que no li aportaria res. Millor repudiar-la deixar-la caure, per tal de salvar el seu poder polític. Deixant de banda el fort component masclista que suposa aquest tractament a la seva esposa, encara que hagués decidit separa-se d'ella com una igual amb un divorci entre persones amb els mateixos drets, el cas és que el focus segueix estant en un prestigi buit de contingut, ple només de formes. De la mateixa manera, els ascensoristes de casa preferien deixar un problema penjat abans que arriscar-se a haver de donar explicacions sobre la seva excel·lència.

Una antítesi d'en Juli Cèsar que porta el nom de Pepe Mujica responia fa un temps a una entrevista. Abans d'anar-lo a veure havien recollit opinions al carrer i una dona havia expressat el seu disgust per la manera de vestir del seu president, que l'estava representant. La resposta d'en Mujica fou que millor que no el votés, doncs. No és que no renunciés a la seva parella, és que no renunciava ni a la seva camisa per mantenir-se en el poder. De fet, no s'estava mantenint en el poder, em sembla. Tant sols estava prestant un servei, mentre a la gent li seguís convencent el que feia.

L'Ada Colau i tot l'equip de govern de Barcelona en comú estan sota la lupa de molts mitjans. És gran el desgast que provoca anar explicant comportaments, anar demostrant que ets innocent perquè per defecte se't considera culpable. Segurament en alguns casos el desgast és prou gran com per prendre la decisió estratègica de cedir per poder enfocar-te en altres coses més importants. Però al final cal tenir clar que la crítica hi serà sempre i serà constant. Potser l'única manera de tirar endavant és assumir que, amb tanta gent enfocant defectes, i tanta altra esperant per creure'ls, semblar honesta serà impossible. Caldrà conformar-se amb ser-ho.

2 comentaris:

  1. l'ada colau s'ha dedicat a atacar la pràctica política de convergència amb proves o sense
    ara se li demana el mateix, es a dir que no faci moviments polítics dubtosos que son els mateixos que han practicat aquells de la vella política que sempre ha criticat, i si els fa que sigui amb proves
    no s'ha d'emprenyar quan se li fa notar això, l'ajuntament de bcn no es casa seva
    i el pisarello justifica que hagi col.locat la seva dona perque resulta que es la persona més adecuada per estar allà
    que petit es el mon !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari. M'ha fet veure que potser no quedava prou clar l'objectiu que perseguia la meva entrada i n'ha propiciat una altra:
      http://edupelegri.blogspot.com.es/2015/07/els-patrons-de-comportament-automatics.html

      Però ja que entres a valorar la reacció de l'Ada Colau no defugiré la resposta. Quan dius que s'ha atacat la pràctica política de Convergència sense proves, hauries d'especificar algun cas concret per tal que es pogués analitzar.

      Pel que fa al que qualifiques de moviments polítics dubtosos, Barcelona en Comú no va fer un compromís abstracte sinó que va elaborar un codi ètic al que se sotmeten els càrrecs electes i els de confiança. En ell no hi ha referència a no contractar familiars, sinó que hi ha el compromís de fer públics els criteris de contractació dels càrrecs de lliure designació. Quan algú adopta un compromís el que no és lícit és exigir-li compromisos addicionals i acusar-lo de deslleialtat per no acatar criteris que no ha esmentat i que són conformes a la legalitat vigent.
      I et podrà semblar lleig, o podrà despertar-te l'esperi crític o fins i tot el cítric, però trobo bé que Barcelona en Comú aprofiti a totes les persones que creu vàlides pel seu projecte, seguint els principis ètics a que s'ha compromès, i sense acceptar saltar per sobre de llistons que, ni són seus, ni els saltaven molts dels que ara s'exclamen.

      Elimina