Amb el vostre permís, en aquesta entrada em permetre el luxe de fer convergir dues línies argumentals irrefutables, que avui en dia pocs dels que són realment demòcrates es veurien capaços de refutar. Més que res, perquè de ben segur que seria anticonstitucional.
La primera línia fa referència a l'eterna discussió sobre la titularitat dels serveis. Els experts saben bé que el sector privat gestiona els recursos molt millor del que ho fa el públic. De fet són capaços de donar un millor servei a un cost més baix i, a sobre, donar dividends als seus accionistes. També es coneguda la importància de fomentar la inversió privada enfront una despesa pública, que no és més que un llast pel creixement de l'economia, responsable últim del nostre benestar. És evident que no podem anar malbaratant els diners, que tots aportem amb els nostres impostos, en uns serveis públics luxosos que el que fan és generar una patuleia de ganduls que volen viure sense treballar.
Cal tenir en compte que els rics han de suportar aquest gran pes sobre les seves esquenes, ja que paguen per partida doble. En primer lloc, com que les seves fortunes són tant grans, encara que només en paguin un 1%, acaben aportant molts més diners que qualsevol treballador assalariat. No diguem ja que els aturats, aquella raça de gent passiva, incapaç de convertir-se en emprenedora o emigrar quan la fan fora d'una empresa amb beneficis, per tal de que en tingui més encara. Però també els afecten els impostos que paga la gent amb molt pocs ingressos, perquè encareixen els preus dels productes amb uns costos injustificables. Pot entendre's que es dediquin a eixugar els deutes financers que l'Estat hagi assumit, demostrant una gran responsabilitat, per impedir que el sistema econòmic caigui. Però no té cap sentit anar més enllà del llindar de beneficència en el cas de serveis públics, com la sanitat i l'educació.
Així doncs, ens queda clar que els serveis públics han de quedar reduïts a la més mínima expressió. Si a algú li interessa un servei de qualitat, que se'l pagui si pot, però que no l'obtingui a expenses d'aquests prohoms que fan gran el PIB del país.
La segona línia ha tornat a entrar amb força a la nostra actualitat amb l'abdicació de Joan Carles I, el campetxano. Ja ens ho va dir el, fins ara, cap de la ferotge oposició que ha de suportar el govern d'experts que ens està treient de la crisi: "A Espanya hi ha un rei, però els espanyols no som súbdits". I és que és veritat. El rei no mana. Ni tant sols és responsable dels seus actes (articles 56 i 64 de La Consti) i és per això que no se'l pot jutjar per ells. Vaja, que ens està prestant un servei, tu. Ens representa davant la resta de països, seguint els criteris que li marca el Govern, promulga les lleis que ha aprovat el parlament, etc. I ho fa amb molta gràcia perquè ha nascut per això. I, en el cas del futur Felip VI, el preparat, perquè des de petit s'han gastat molts diners en la seva formació per a que ho faci bé.
Ara bé, cal tanta pompa? Que mola està clar, però ¿de veritat tota aquella colla de pringats i aturats, que no es poden pagar la sanitat i no poden dur els seus fills a una bona escola, es mereixen que els representi algú tant ben preparat? Fixeu-vos que he dit que en la formació del príncep s'han gastat diners públics. No hagués estat millor una inversió privada? Qui vulgui rei que se'l pagui, home. Per cobrir el bàsic es pot tenir un funcionari que representi al populatxo. En canvi, la gent amb possibles sí que tindrien accés a un rei.
A més, aquesta mesura faria baixar els preus també, ja que al donar entrada a la gestió privada, i eliminar el monopoli actual, la lliure competència de mercat faria que podessis gaudir d'un rei a un preu molt més raonable. I tot això garantint, de passada, la llibertat d'elecció dels consumidors. Apart dels Borbons actuals, podríem rescatar els Àustries (de ben segur que tindrien una gran acollida dins la burgesia de les nostres terres; les modes tornen sempre, encara que sigui al cap de 300 anys). Els rics més estrafolaris podrien cercar opcions més exòtiques, recuperant faraons egipcis o altres dinasties extintes. Aquí ben segur que Sheldon Adelson, l'amo del que hagués estat Europa Vegas, ens hauria pogut donar un inestimable cop de ma.
Però el comunisme avança implacable en aquesta societat nostra. Ni tan sols els nois lliberals del PP s'han atrevit a plantejar aquesta possibilitat, conscients de que una població depauperada pot suportat moltes penalitats i ignomínies, pot resignar-se a una escola i una sanitat de beneficència, però que mai acceptarà la injustícia i la desigualtat que suposaria que no tots gaudíssim realment d'aquest servei públic reial.
N.B.: Aquesta idea ja l'havia apuntat fa temps a l'entrada Taxes, però aquí les seves bondats es revelen irrefutables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada