L'esquerranòmetre de masses

Aquesta entrada arrenca d'un comentari que em va arribar sobre una intervenció de Josep Ramoneda a la Cadena SER, en la que afirmava que els votants de Podem estan situats a la dreta d'IU. Més enllà de l'estudi sociològic que es pugui fer sobre el perfil ideològic dels qui han donat suport a aquesta opció, m'ha cridat l'atenció el fet de comparar el grau d'esquerranositat de diferents col·lectius. La meva ment malalta va començar a divagar soleta, pensant en una escala d'esquerranositat i l'artefacte que permetria mesurar-la: l'esquerranòmetre de masses. Donada una massa de votants, obtindria un nombre que representaria el seu grau d'esquerranositat, mitjançant uns sofisticats algoritmes.

No us penseu que la semblança amb l'aparell del que vaig manllevar el nom, l'espectròmetre de masses, queda en la purament fonètica; també en pren els principis fonamentals. L'espectròmetre de masses mesura la relació entre massa i càrrega elèctrica en base a la desviació d'un feix de partícules carregades que travessen un camp electromagnètic, de forma que a igual massa les partícules més carregades es desviaran més, i a igual càrrega les partícules més pesades es desviaran menys. Fent una analogia lògica, la càrrega seria l'esquerranositat dels votants i la massa la inèrcia que arrosseguen. Amb això quedaria l'aparell definit conceptualment, encara que amb indubtables dificultats per dur-lo a la pràctica: caldria agafar a la massa de votants, accelerar-la (per exemple amb una crisi com l'actual), fer-la passar per un camp electromagnètic (unes mesures que els produeixin atracció o rebuig) i veure com es desvien del vot d'un partit de centre, que serien els que "ni fu ni fa". Amb això podríem assegurar, per exemple, que IU té una esquerranositat de 7,38 ± 0,05 Marx, mentre que la de Podem és de 6,93 ± 0,12 Marx. Això li donaria a l'afirmació un to indiscutible, molt més apropiat per acallar els que volguessin rebatre aquesta postura.

Què us sembla la pàjara? Guapa, oi? Doncs no! Hi ha un petit problema: cal definir què és l'esquerranositat per a que funcioni l'aparell. I aquí ve el meu problema. L'altre dia un company de Procés em comentava que els partits que diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres li provoquen urticària. I és cert que els exemples més coneguts d'aquesta mena de partits (penso en Ciutadans i en UPyD) acompanyen aquesta afirmació d'una espècie de nebulosa ideològica que fa bastant cangueli.

Però d'altra banda, no he trobat una definició convincent del que són la dreta i l'esquerra polítiques. Si mirem el diccionari (DIEC en aquest cas) trobem el següent:

dret -a

6 1 f. [LC] [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a la dreta del president.

6 2 f. [PO] [SO] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la defensa de l’ordre establert. La dreta europea té un gran pes.

esquerre -a

4 1 f. [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a l’esquerra del president.

4 2 f. [PO] [LC] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat. En les darreres eleccions l’esquerra ha obtingut uns bons resultats. L’esquerra europea té un gran pes.

Cercant una miqueta més, es pot veure que els termes van néixer de la posició física que ocupaven les diferents opcions polítiques en l'Assemblea Constituent que es va formar després de la Revolució Francesa. Tenir en compte únicament la posició en el parlament em sembla un criteri poc científic. Si anem als segons punts, la dreta defensa l'ordre establert només quan aquest és de dretes. Cap allà el 18 de juliol de 1936 tenim algun exemple de que la dreta no va defensar gaire l'ordre que hi havia establert en aquell moment. Aquesta objecció és aplicable també a la primera característica que s'apunta sobre les esquerres, la de ser favorable a la modificació de les estructures socials. La defensa de la igualtat entre individus i la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat és una aproximació millor, però té unes notables excepcions. Si pensem en l'anarquisme, la intervenció pública s'esvaeix juntament amb l'Estat. D'altra banda, un feixista (o un nacionalsocialista) suposo que també et dirà que cerca la igualtat, encara que sigui a base d'eliminar els que són diferents. En general, els estats totalitaris suposen una intervenció pública de les relacions socioeconòmiques i una disminució del poder de l'individu, davant d'un estat que tendeix a homogeneïtzar la seva població.

Una altra possible aproximació seria la relació de la ideologia amb la propietat privada. Si hem de simplificar, potser aquest punt és el que més ens pot servir per fer una distinció, ja que el grau de sacralització de la propietat privada enfront del bé comú dóna una mesura de l'equilibri entre drets individuals i drets col·lectius, entre individualisme i solidaritat. Però em costaria força trobar una formulació que reflectís tots els matisos de les diferents formes d'abordar els problemes, perquè hi ha un factor de confiança o no en la capacitat de l'èsser humà individual per fer les coses bé per pròpia voluntat, que és transversal a dreta i esquerra. Això ens fa trobar opcions més o menys intervencionistes, tant en l'espectre dret com en l'esquerra de la política.

Amb tot aquest rotllo que us he pegat, no vull dir que no es puguin distingir les dretes de les esquerres, ni que hagi deixat de tenir sentit aquesta distinció. Tots tenim la nostra opinió de si una determinada formació és de dretes o d'esquerres. Si més no, en cas de dubte sempre li podem assignar una etiqueta en funció de com ens definim nosaltres i com de simpàtica ens caigui l'opció. Per exemple, per a mi UPyD i Ciutadans són de dretes, però potser més perquè em cauen malament que no pas per una anàlisi política minuciosa de les seves actuacions. De la mateixa manera, pel portaveu del PP, Podem és extrema esquerra perquè li han caigut com una puntada al fetge els seus resultats electorals. I no sé si un règim totalitari és pot considerar realment d'esquerres, però és cert que es poden distingir les mesures d'una dictadura d'esquerres de les d'una de dretes, a pesar de que no combreguis amb cap d'elles.

Finalment, vull afegir una reflexió sobre la filiació de dretes o esquerres de determinades formacions. Així com penso que un partit polític convé que s'autodefineixi en aquest sentit, també crec que hi ha altres organitzacions en les que no és tant necessari. Posaré uns exemples. El Procés constituent es basa en un manifest de 10 punts, clarament identificables amb els programes de partits d'esquerra. Però no és un partit, sinó una crida a construir un marc social econòmic i polític nou al servei de les persones. Del 99%, tal com es resa la campanya que es va engegar a l'octubre. En aquest cas, no s'ha de posar l'accent en l'esquerranositat del projecte, sinó en la seva capacitat d'incorporar les diferents sensibilitats dels votants de tants partits com es pugui. Això sí, posant les persones per davant de l'economia i dels poders, que és el que fan els 10 punts del manifest. A la presentació de Guanyem Barcelona també és va fer la pregunta de si es pretenia crear un front d'esquerres i Joan Subirats va dir que, sense negar el caràcter d'esquerres de la plataforma, no era aquest l'objectiu.

Per a mi, ambdues formacions pretenen el mateix en àmbits diferents: tornar les institucions a les persones, per a que hi participin i se les facin seves. Deia en Gerard Quintana al missatge de suport que va fer pel Procés constituent que "podem pensar diferent però cal pensar junts". Les solucions que proposi un partit polític han de ser molt més uniformes del que ho han de ser en plataformes que el que busquen és canviar el model de relació, perquè aquestes han d'englobar molta més gent. Els que la integren han de compartir els valors, però potser no les maneres d'implementar-los. Tan sols cal que ens donem les eines per a que siguem nosaltres qui decidim.