dimarts, 21 de maig de 2013

Anarcocapitalisme

(Traducido al castellano aquí)

Fa uns dies vaig llegir una notícia a Vilaweb sobre un comentari publicat a un institut proper al PP on es proposava que el vot dels rics tingui més valor. L'article es diu En defensa del voto censitario. Em va picar la curiositat saber com s'ho feia l'autor per justificar-ho i vaig entrar a llegir-lo. Em vaig trobar amb la sorpresa de que anava bastant més enllà del que m'havia imaginat. L'article comença carregant contra el sufragi universal i defensant el censatari, terme que jo no coneixia, i que consisteix en que determinats col·lectius tenen restringit el vot o que no tots els vots tenen el mateix valor. Finalment, acaba proposant un sistema basat en la compra del dret a vot, de forma que qui més aporta tingui més capacitat de decisió. Fins aquí la lectura correspon al titular: l'Estat és una societat anònima i els ciutadans són accionistes amb més o menys participacions. Diguem que és la privatització de l'Estat sencer no a trossos com fins ara.

Però llavors ve el toc de l'autor: aquest és l'únic ingrés de l'Estat i el vot és voluntari, o sigui que els qui s'abstinguin no paguen. I acaba dient que qui cregui en l'Estat que hi aporti diners, però que amb ell no hi comptin, que pensa estalviar-se l'aportació. De fet, això no és la privatització de l'Estat sinó la seva desaparició, tal com el coneixem. Llegint les opinions dels lectors, que n'hi ha de molt sucoses, un emprava el mot anarcocapitalista i el vaig trobar molt adequat. El mot existeix i es correspon a una filosofia política que propugna la desaparició de l'estat i que tot es gestioni de forma privada, donant primacia absoluta a la llibertat individual, la propietat privada i el mercat lliure.

Des que ho vaig llegir li he anat donant voltes i avui m'he adonat m'ha tornat a passar que una entrada en to de broma resulta que per algú és seriosa. Em va passar quan en El gran escull de la independència plantejava la impossibilitat de la independència degut a que no se sabria amb qui jugaria el Barça. I aquest cop m'ha passat quan a Taxes plantejava l'extensió de les taxes judicials als poders legislatiu i executiu, de forma que no pagant-les poguéssim eludir la seva acció (la taxa monàrquica va tenir molta acceptació i crec que ja estan pensant en posar una casella a la declaració de renda de l'any vinent).

L'anarcocapitalisme podria tenir sentit en un món amb recursos il·limitats, on cadascú pogués escollir la manera de viure que més li convingués i la interacció que volgués amb la resta de gent. Però en el món en què vivim, els recursos que malbaraten uns els estan prenent a la resta de la població. I ha arribat un punt en que no és a nivell local sinó planetari. Així, l'ús dels recursos bàsics com el menjar, l'aigua, l'energia, l'habitatge, la salut,  l'educació, les comunicacions, les grans infraestructures, etc. s'ha de tractar amb visió de conjunt i no individual: en un àmbit públic i no privat.

La proposta, doncs, no m'agrada, però m'ha fet plantejar la pregunta de com respondríem davant d'una societat així. Simplificant molt, hi podria haver una elit amb molts diners i una cort de servents que estarien molt per sota del seu nivell, però que podria guanyar bastant prestant-los uns serveis. D'altra banda, hi podria haver comunitats més orientades al repartiment que, per a que fossin efectives, haurien de comptar segurament amb el suport de possible candidats a servir als molt poderosos. La pregunta que se'm planteja és que si en una societat d'aquest estil, hi hauria prou gent que renunciés als beneficis econòmics de servir als rics, en favor de la satisfacció de treballar pel be comú.

L'aposta és difícil i el que pot decantar la balança és l'educació. Abans, les encarregades de fer que la majoria de gent passés el bé comú per sobre de les aspiracions personals eren la moral i la religió, treballant en conjunt amb la pressió social i una fèrria educació. Avui en dia, que a les nostres societats aquestes forces s'han esvaït molt, la única sortida és també l'educació, però que formi persones crítiques i amb criteri, que siguin capaces d'actuar per convenciment i no per pressions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada