Seguint el fil de l'entrada anterior sobre els diners, imaginem un sistema de relació basat en intercanvis equitatius, on s'acorda un preu per cada bé o servei i es pren com a referència un bé-patró: els diners. Com deia, es regula la relació, però no s'estableixen els objectius que es persegueixen. Els defensors d'aquest esquema es basen en la total llibertat de cada individu i en la idea de que els interessos contraposats s'equilibraran entre sí pel propi mercat. Això dóna un sensació d'equitat i justícia, ja que tothom és lliure de fer els intercanvis que cregui que li són convenients. Però, a l'hora de la veritat, aquesta regulació no acaba de funcionar per diversos motius.
En primer lloc, el preu mesura el valor que se li dóna al bé o al servei. Aquest valor és una magnitud subjectiva, que depèn principalment de la necessitat que en tingui qui el compra i de la facilitat de trobar alternatives. Depèn en molta menys mesura de l'esforç que ha suposat pel venedor o del que costarà reposar-lo, tornar a disposar d'ell. Tampoc depèn del que suposa pel comprador pagar el preu. Això fa que aconseguir els mateixos diners pugui resultar molt més fàcil per una persona que per una altra. I, molt sovint, aquesta diferència no es correspon a la dificultat o l'esforç que fa cadascú a l'oferir aquest bé o servei, sinó que depèn de les seves capacitats innates, de l'atzar, del punt de partença, etc.
Una opció alternativa d'intercanvi seria la que reflecteix la frase que algun cop he llegit atribuïda a Karl Marx: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". Si volem ser equitatius i justs partint d'aquest esquema d'intercanvi, hauríem de ser capaços de fer comparacions entre les necessitats i les capacitats de les diferents persones, de forma que les contribucions i les recepcions fossin les adequades, per tal d'evitar greuges comparatius. Ens pot semblar més difícil objectivar necessitats i capacitats d'algú que el valor de les coses però, donat que aquest tampoc és una magnitud objectiva, és convenient analitzar les conseqüències d'una falla en cada un dels sistemes. Si errem en el primer cas, pot ser que algú s'aprofiti dels que l'envolten. Si algú no és capaç de generar quelcom amb prou valor per la resta, quedarà marginat, exclòs de la societat. Cap de les dues conseqüències és desitjable, però jo veig més greu la segona.
La injustícia que introdueix la subjectivitat del valor s'agreuja pel fet de que es pot manipular. Si es comença a escampar el rumor que hi haurà escassedat de determinat bé, tothom mirarà de abastir-se'n i pujarà el preu. Al final acabarà faltant-ne pel fet que tothom n'haurà comprat més del que en necessitava i serà una profecia autocomplerta: el propi rumor haurà provocat l'escassedat que pregonava. Aquest rumor pot ser degut a l'atzar, o pot provocar-se expressament per aconseguir el fi. Si algú té excedent del bé que se suposa que anirà escàs, li pot interessar escampar el rumor.
L'estadi següent és l'especulació, consistent en comprar o vendre amb l'objectiu de variar els preus. Això pot ser una tendència generalitzada, com les bombolles que es van formant periòdicament. Durant la bombolla immobiliària, es van comprar pisos per vendre'ls al cap de poc temps sense haver-los usat. En alguns casos, sense que haguessin estat construïts encara. Això ho va fer molta gent i l'efecte acumulatiu de les compres individuals feia pujar el preu. Però també ho pot fer algú amb molta capacitat adquisitiva. Si es disposa de molts diners es pot distorsionar el mercat. Un exemple cèlebre és de l'atac que George Soros va fer contra el Banc d'Anglaterra a 1992, venent de cop una quantitat molt gran de lliures i provocant un pànic que va fer depreciar la divisa extraordinàriament. Després, només li va caldre tornar-ne a comprar i esperar a poder-la vendre altre cop al seu preu habitual.
La conjunció d'aquesta subjectivitat i del fet que no hi hagi uns objectius darrera del lliure mercat, fan que deixi de ser just i equitatiu, com podia semblar en un principi. S'han establert una normes i tot s'hi val mentre es compleixin. Els especuladors no tenen inconvenient en reconèixer el que estan fent, perquè entra dins les regles del joc, està permès i és legal. Com que darrera de les regles no hi ha cap objectiu, la manipulació del valor de les coses per tal de guanyar més diners s'accepta com un fet normal, desvirtuant el que hauria de ser un intercanvi entre iguals i desviant la major part d'aquest bé-patró cap a operacions en les que no es mesura realment el valor de res concret, sinó que es tracta més bé d'apostes sobre les tendències dels mercats. I tot això és més fàcil encara, gràcies a certes propietats peculiars d'aquest bé tant particular.
En primer lloc, el preu mesura el valor que se li dóna al bé o al servei. Aquest valor és una magnitud subjectiva, que depèn principalment de la necessitat que en tingui qui el compra i de la facilitat de trobar alternatives. Depèn en molta menys mesura de l'esforç que ha suposat pel venedor o del que costarà reposar-lo, tornar a disposar d'ell. Tampoc depèn del que suposa pel comprador pagar el preu. Això fa que aconseguir els mateixos diners pugui resultar molt més fàcil per una persona que per una altra. I, molt sovint, aquesta diferència no es correspon a la dificultat o l'esforç que fa cadascú a l'oferir aquest bé o servei, sinó que depèn de les seves capacitats innates, de l'atzar, del punt de partença, etc.
Una opció alternativa d'intercanvi seria la que reflecteix la frase que algun cop he llegit atribuïda a Karl Marx: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". Si volem ser equitatius i justs partint d'aquest esquema d'intercanvi, hauríem de ser capaços de fer comparacions entre les necessitats i les capacitats de les diferents persones, de forma que les contribucions i les recepcions fossin les adequades, per tal d'evitar greuges comparatius. Ens pot semblar més difícil objectivar necessitats i capacitats d'algú que el valor de les coses però, donat que aquest tampoc és una magnitud objectiva, és convenient analitzar les conseqüències d'una falla en cada un dels sistemes. Si errem en el primer cas, pot ser que algú s'aprofiti dels que l'envolten. Si algú no és capaç de generar quelcom amb prou valor per la resta, quedarà marginat, exclòs de la societat. Cap de les dues conseqüències és desitjable, però jo veig més greu la segona.
La injustícia que introdueix la subjectivitat del valor s'agreuja pel fet de que es pot manipular. Si es comença a escampar el rumor que hi haurà escassedat de determinat bé, tothom mirarà de abastir-se'n i pujarà el preu. Al final acabarà faltant-ne pel fet que tothom n'haurà comprat més del que en necessitava i serà una profecia autocomplerta: el propi rumor haurà provocat l'escassedat que pregonava. Aquest rumor pot ser degut a l'atzar, o pot provocar-se expressament per aconseguir el fi. Si algú té excedent del bé que se suposa que anirà escàs, li pot interessar escampar el rumor.
L'estadi següent és l'especulació, consistent en comprar o vendre amb l'objectiu de variar els preus. Això pot ser una tendència generalitzada, com les bombolles que es van formant periòdicament. Durant la bombolla immobiliària, es van comprar pisos per vendre'ls al cap de poc temps sense haver-los usat. En alguns casos, sense que haguessin estat construïts encara. Això ho va fer molta gent i l'efecte acumulatiu de les compres individuals feia pujar el preu. Però també ho pot fer algú amb molta capacitat adquisitiva. Si es disposa de molts diners es pot distorsionar el mercat. Un exemple cèlebre és de l'atac que George Soros va fer contra el Banc d'Anglaterra a 1992, venent de cop una quantitat molt gran de lliures i provocant un pànic que va fer depreciar la divisa extraordinàriament. Després, només li va caldre tornar-ne a comprar i esperar a poder-la vendre altre cop al seu preu habitual.
La conjunció d'aquesta subjectivitat i del fet que no hi hagi uns objectius darrera del lliure mercat, fan que deixi de ser just i equitatiu, com podia semblar en un principi. S'han establert una normes i tot s'hi val mentre es compleixin. Els especuladors no tenen inconvenient en reconèixer el que estan fent, perquè entra dins les regles del joc, està permès i és legal. Com que darrera de les regles no hi ha cap objectiu, la manipulació del valor de les coses per tal de guanyar més diners s'accepta com un fet normal, desvirtuant el que hauria de ser un intercanvi entre iguals i desviant la major part d'aquest bé-patró cap a operacions en les que no es mesura realment el valor de res concret, sinó que es tracta més bé d'apostes sobre les tendències dels mercats. I tot això és més fàcil encara, gràcies a certes propietats peculiars d'aquest bé tant particular.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada