Deia en l'entrada anterior que determinades característiques dels diners faciliten les distorsions dels preus. Aquest efecte no es causat per la mala sort, donat que els diners són un bé convencional, fruit d'un acord entre les persones i, per tant, aquestes propietats són arbitràries. A més, aquestes peculiaritats s'han anat accentuant amb el temps. O potser hauríem de dir perfeccionant?
En el cas dels béns habituals, els que realment ens aporten quelcom per si mateixos, l'acumulació i el transport tenen un cost. Si produïm molt menjar, ens caldrà emmagatzemar-lo. Caldrà construir receptacles i protegir-lo d'altres animals. En el cas de molts aliments, se'ns faran malbé o aniran perdent propietats. Per evitar la descomposició potser haurem de consumir energia refrigerant-los. En el cas de que no els produïm on els necessitem, caldrà emprar energia per desplaçar-los. Si ens fixem en l'aigua o l'electricitat passa quelcom semblant. Els dipòsits d'aigua i les canalitzacions tenen pèrdues, com en tenen les bateries i les xarxes de transport elèctriques. En tots aquests exemples, el més òptim seria obtenir el què es necessita en el moment i el lloc de consumir-ho. L'emmagatzemament i el transport són un mal menor.
Pot passar que algun bé no es deteriori, però no se m'acut res que augmenti el seu valor intrínsec amb el temps. Altra cosa és que pugui augmentar el seu preu, però això és degut a les variacions d'existències o a l'exclusivitat. Un got d'aigua durant una època de sequera segur que val més que enmig d'una tempesta, però l'aigua fresca de pluja recent recollida és més bona que la del dipòsit. Fins i tot una obra d'art, que segurament augmenta molt el seu preu, haurà perdut part de les seves propietats. Val més diners tant sols per un efecte d'exclusivitat, però és segur que un quadre antic es veia molt millor recent pintat que al cap dels segles. Si no fos així no tindrien sentit les restauracions.
Els diners, en canvi, no perden el seu valor, més enllà de la inflació, que no té perquè succeir. Abans calien magatzems, els diners tenien un suport material que, si més no, introduïa problemes logístics a l'hora de acumular-lo o transportar-los. Però avui en dia no són més que nombres enregistrats en comptes bancaris. S'han eliminat els problemes logístics. A més, ja no es desen sota un matalàs, sinó que es dipositen en entitats de les que s'espera un profit en forma d'interessos. Si tens prou diners, no cal que aportis res més, perquè ells mateixos en van generant de nous.
Tampoc el transport és un problema pels diners. Ho havia estat, quan l'equivalència es feia en base a pes en metalls preciosos. Però avui en dia, els diners donen la volta al món sense cap complicació: ni consum d'energia, ni pèrdues. Cada cop es facilita més la seva mobilitat, de forma que els mercats són globals i es poden aprofitar les oportunitats en qualsevol lloc del món, amb un cost molt reduït o nul.
Però la característica dels diners que més els diferencia de la resta de béns, i que més distorsions provoca, és la seva possibilitat de creixement il·limitat. Les grans acumulacions de bens van provocant problemes cada cop més importants, fins que arriba un punt que seguir creixent és inviable. Una presa hidràulica petita es pot construir en molts llocs, però fer-ne de grans precisen enclavaments cada cop més peculiars, fins que hi ha un límit. L'acumulació de menjar té un límit, a partir del qual, la major part del que s'emmagatzemi s'acabarà perdent. En canvi, de diners en podem fer tants com vulguem. No només això: quants més en tinguem més fàcil és fer-ne més i treure'n un rendiment major.
Com deia a l'inici, totes aquestes peculiaritats dels diners s'han anat accentuant a mesura que ha cobrat força l'economia financera sobre la productiva, a mesura que el sistema d'intercanvi s'ha col·locat en el centre i s'ha anat oblidant que els diners són un bé-patró, sense sentit per ells mateixos. És un evolució perversa perquè, el que havia nascut per servir de raser, per regular les relacions d'intercanvi, passa a tenir unes característiques que l'allunyen del que pretén representar. Si em permeteu tornar als símils amb el terreny de la física, és com si elaboréssim un model per explicar el comportament de la matèria i l'adaptéssim a la nostra conveniència, esperant que sigui la matèria la que s'adapti al nostre model. Així és com els recursos naturals van per una banda, mentre els financers van per una altra.
Continuarà i acabarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada