Com deia la cançó de Cabaret, els diners fan girar el món. Tots sabem el que són els diners, oi? Són una cosa tant quotidiana que ja no ens plantegem la seva existència. Però podem fer-ho, potser fins i tot és convenient. Em permeteu que faci l'experiment? Serà en més d'una entrada per poder-los mirar des de diferents angles. No us ofereixo rigor científic, sinó més bé reflexions en veu alta i una incursió en la sociologia d'espardenya (o d'estar per casa).
En aquesta primera entrada us proposo trobar la funció dels diners. Agafaré embranzida anant a l'origen: per viure ens cal fer feines que ens permetin obtenir béns. Quan no vivim sols també ens prestem serveis entre nosaltres i a la societat en general. A mi se m'acudeixen diversos tipus de societats que, per la meva deformació física compararé amb els estats de la matèria, considerant que les molècules són les persones.
En les societats sòlides cadascú té el seu lloc assignat i molt poc marge de maniobra. La repartició de les tasques a desenvolupar i dels béns dels que fa ús cada individu venen marcats per una cúpula que vetlla per a que tot rutlli. Un exemple podria ser un exèrcit, la tripulació d'una nau o qualsevol altre sistema basat en l'autoritat. Normalment, aquestes societats estan enfocades a un objectiu concret i els individus compten poc o, si més no, passen a un segon pla davant l'objectiu de la societat. Això sí, en el cas de que qui dirigeix sigui eficaç, és més fàcil aconseguir les fites proposades, ja que tothom compleix la funció que té assignada.
Les societats líquides tenen una superfície que les distingeix de l'entorn i que marca els límits amb els que els individus s'identifiquen. Cadascú té llibertat per moure's internament, però hi ha unes forces de cohesió que mantenen unit el grup, uns llaços que els fa compartir un sentiment de pertinença. En aquestes societats, les aportacions de cadascú i la distribució del que està disponible es fa mitjançant aquesta cohesió, a base de negociació, sense complir uns criteris estrictes d'equitat. Com que es necessària aquesta consciència de grup, la dimensió no pot ser molt gran, perquè si hi ha molts individus apareix l'anonimat i el sentiment de pertinença es dilueix. Ve a ser com en el cas de les gotes que, si són massa grosses, s'acaben trencant. Exemples d'aquestes societats són les famílies, petites comunitats, tribus o comunes.
Els individus d'una societat gasosa no tenen consciència d'un objectiu comú, sinó que ocupen el que necessiten i redueixen la seva interacció amb la resta al que és estrictament necessari per cobrir els seus propis objectius. Un exemple que em ve al cap és el far west de les pel·lícules, amb molt poques regulacions i on cadascú fa la seva vida, interaccionant amb la resta just el necessari. Aquí no hi ha objectiu comú ni un sentiment de pertinença. L'equilibri s'aconsegueix contrapesant els interessos dels diferents membres de la societat. Alguns cops es pot fer de manera violenta, però també hi ha la possibilitat d'establir uns codis d'intercanvi acceptats per tots els membres. Són una espècie de regles del joc que, a falta d'objectiu comú actuen com a sistema de referència.
Les societat sòlides i líquides poden funcionar internament sense diners, necessitant-los, potser, en el seus intercanvis amb altres societats. En el cas de les sòlides, cada membre aporta el que li manen i rep el que li donen. Els membres d'una societat líquida regulen les aportacions de cada membre i les reparticions entre ells en base a negociacions, apel·lant al concepte de comunitat i al seu bon funcionament, usant com a moneda de canvi l'aprovació social i el sentiment de pertinença.
Les societats gasoses són les ideals per a que prenguin un paper preponderant els diners. Donat que no hi ha un objectiu comú, el més just es que els intercanvis es facin de mutu acord, i que els béns o serveis que canvien de mans tinguin un valor equivalent pels dos actors. Però, en molts casos, és difícil trobar una contrapartida del mateix valor, ja que no tenen perquè coincidir els moments en que cadascun dels actors disposa d'aquell bé o de la capacitat de prestar un servei determinat. També es pot donar el cas de que els seus valors siguin molt descompensats. La mesura del valor d'un bé o servei a intercanviar és el preu. És aquí on entren el joc els diners, com a bé-patró, que permet fraccionar els preus fins valors molt petits i es pot acumular per usar-lo més endavant. D'aquesta manera, els diners acumulats representen el deute que han contret la resta d'individus de la societat amb nosaltres. O també ho podem veure com la capacitat d'adquisició que hem anat emmagatzemant.
En el cas de les societats gasoses, al no haver un referent comú al que acollir-se, la negociació no es pot fer més que a base de negociar el valor que comprador i venedor donen a l'objecte d'intercanvi. Aquí és on apareix el mercat, l'oferta i la demanda. Per al venedor un objecte pot tenir molt valor i pot posar-li un preu molt alt, però si no hi ha ningú disposat a pagar-lo, haurà de renunciar a vendre'l o reduir-ne el preu. De l'altra banda, un comprador pot no estar disposat a pagar determinat preu per quelcom, però si no hi ha ningú disposat a vendre-ho més barat, es quedarà sense fer la compra. En una societat gasosa, sense referents comuns, és un sistema molt més equitatiu que anar a garrotades. Però no tot són flors i violes i, a continuació, ve la primera objecció.
Totes tres societats tenen uns elements comuns entre sí i altres que les diferencien. En la líquida i la gasosa els membres disposen de molta més llibertat que en la sòlida. La gasosa i la sòlida poden ser molt grans, ja que no necessiten del sentiment de pertinença que li cal a la líquida per funcionar, sinó que els individus tendeixen a ser anònims. La sòlida i la líquida tenen un objectiu com a referent, mentre que la gasosa només té un marc d'intercanvi definit, sense cap objectiu que assolir com a societat. De fet, la societat gasosa no té consciencia de tal, més enllà de que és l'àmbit on apliquen les normes d'intercanvi establertes. És com un joc de taula en el que l'únic que hi ha són unes regles i és lícit que cadascú les usi pels seus fins, cercant-ne els límits. No hi ha una direcció bona i una dolenta, sinó que s'espera que les voluntats dels individus s'equilibrin les unes amb les altres. La llibertat és absoluta, però la finalitat està totalment desdibuixada.
Així, la primera objecció als diners ve de que siguin el marc de relació dins un lliure mercat, mancat d'un objectiu global. Al no existir aquest objectiu, la pròpia eina passa a ocupar aquest paper. No és lícit valorar si una direcció és bona o dolenta, sinó només si s'ajusta a les regles del joc o no. Tenim el vehicle però no sabem on volem anar. La fita passa a ser senzillament la conducció.
En aquesta primera entrada us proposo trobar la funció dels diners. Agafaré embranzida anant a l'origen: per viure ens cal fer feines que ens permetin obtenir béns. Quan no vivim sols també ens prestem serveis entre nosaltres i a la societat en general. A mi se m'acudeixen diversos tipus de societats que, per la meva deformació física compararé amb els estats de la matèria, considerant que les molècules són les persones.
En les societats sòlides cadascú té el seu lloc assignat i molt poc marge de maniobra. La repartició de les tasques a desenvolupar i dels béns dels que fa ús cada individu venen marcats per una cúpula que vetlla per a que tot rutlli. Un exemple podria ser un exèrcit, la tripulació d'una nau o qualsevol altre sistema basat en l'autoritat. Normalment, aquestes societats estan enfocades a un objectiu concret i els individus compten poc o, si més no, passen a un segon pla davant l'objectiu de la societat. Això sí, en el cas de que qui dirigeix sigui eficaç, és més fàcil aconseguir les fites proposades, ja que tothom compleix la funció que té assignada.
Les societats líquides tenen una superfície que les distingeix de l'entorn i que marca els límits amb els que els individus s'identifiquen. Cadascú té llibertat per moure's internament, però hi ha unes forces de cohesió que mantenen unit el grup, uns llaços que els fa compartir un sentiment de pertinença. En aquestes societats, les aportacions de cadascú i la distribució del que està disponible es fa mitjançant aquesta cohesió, a base de negociació, sense complir uns criteris estrictes d'equitat. Com que es necessària aquesta consciència de grup, la dimensió no pot ser molt gran, perquè si hi ha molts individus apareix l'anonimat i el sentiment de pertinença es dilueix. Ve a ser com en el cas de les gotes que, si són massa grosses, s'acaben trencant. Exemples d'aquestes societats són les famílies, petites comunitats, tribus o comunes.
Els individus d'una societat gasosa no tenen consciència d'un objectiu comú, sinó que ocupen el que necessiten i redueixen la seva interacció amb la resta al que és estrictament necessari per cobrir els seus propis objectius. Un exemple que em ve al cap és el far west de les pel·lícules, amb molt poques regulacions i on cadascú fa la seva vida, interaccionant amb la resta just el necessari. Aquí no hi ha objectiu comú ni un sentiment de pertinença. L'equilibri s'aconsegueix contrapesant els interessos dels diferents membres de la societat. Alguns cops es pot fer de manera violenta, però també hi ha la possibilitat d'establir uns codis d'intercanvi acceptats per tots els membres. Són una espècie de regles del joc que, a falta d'objectiu comú actuen com a sistema de referència.
Les societat sòlides i líquides poden funcionar internament sense diners, necessitant-los, potser, en el seus intercanvis amb altres societats. En el cas de les sòlides, cada membre aporta el que li manen i rep el que li donen. Els membres d'una societat líquida regulen les aportacions de cada membre i les reparticions entre ells en base a negociacions, apel·lant al concepte de comunitat i al seu bon funcionament, usant com a moneda de canvi l'aprovació social i el sentiment de pertinença.
Les societats gasoses són les ideals per a que prenguin un paper preponderant els diners. Donat que no hi ha un objectiu comú, el més just es que els intercanvis es facin de mutu acord, i que els béns o serveis que canvien de mans tinguin un valor equivalent pels dos actors. Però, en molts casos, és difícil trobar una contrapartida del mateix valor, ja que no tenen perquè coincidir els moments en que cadascun dels actors disposa d'aquell bé o de la capacitat de prestar un servei determinat. També es pot donar el cas de que els seus valors siguin molt descompensats. La mesura del valor d'un bé o servei a intercanviar és el preu. És aquí on entren el joc els diners, com a bé-patró, que permet fraccionar els preus fins valors molt petits i es pot acumular per usar-lo més endavant. D'aquesta manera, els diners acumulats representen el deute que han contret la resta d'individus de la societat amb nosaltres. O també ho podem veure com la capacitat d'adquisició que hem anat emmagatzemant.
En el cas de les societats gasoses, al no haver un referent comú al que acollir-se, la negociació no es pot fer més que a base de negociar el valor que comprador i venedor donen a l'objecte d'intercanvi. Aquí és on apareix el mercat, l'oferta i la demanda. Per al venedor un objecte pot tenir molt valor i pot posar-li un preu molt alt, però si no hi ha ningú disposat a pagar-lo, haurà de renunciar a vendre'l o reduir-ne el preu. De l'altra banda, un comprador pot no estar disposat a pagar determinat preu per quelcom, però si no hi ha ningú disposat a vendre-ho més barat, es quedarà sense fer la compra. En una societat gasosa, sense referents comuns, és un sistema molt més equitatiu que anar a garrotades. Però no tot són flors i violes i, a continuació, ve la primera objecció.
Totes tres societats tenen uns elements comuns entre sí i altres que les diferencien. En la líquida i la gasosa els membres disposen de molta més llibertat que en la sòlida. La gasosa i la sòlida poden ser molt grans, ja que no necessiten del sentiment de pertinença que li cal a la líquida per funcionar, sinó que els individus tendeixen a ser anònims. La sòlida i la líquida tenen un objectiu com a referent, mentre que la gasosa només té un marc d'intercanvi definit, sense cap objectiu que assolir com a societat. De fet, la societat gasosa no té consciencia de tal, més enllà de que és l'àmbit on apliquen les normes d'intercanvi establertes. És com un joc de taula en el que l'únic que hi ha són unes regles i és lícit que cadascú les usi pels seus fins, cercant-ne els límits. No hi ha una direcció bona i una dolenta, sinó que s'espera que les voluntats dels individus s'equilibrin les unes amb les altres. La llibertat és absoluta, però la finalitat està totalment desdibuixada.
Així, la primera objecció als diners ve de que siguin el marc de relació dins un lliure mercat, mancat d'un objectiu global. Al no existir aquest objectiu, la pròpia eina passa a ocupar aquest paper. No és lícit valorar si una direcció és bona o dolenta, sinó només si s'ajusta a les regles del joc o no. Tenim el vehicle però no sabem on volem anar. La fita passa a ser senzillament la conducció.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada