Els diners, un bé molt particular

Rellegint les darrers tres entrades veig que m'haureu de perdonar: crec que les he escrites més per aclarir-me que per ser llegides. En l'entrada final de la sèrie provaré de fer un resum més endreçat de les conclusions que he anat extraient. També vull aclarir que, tot i que els conceptes es barregen, no em volia centrar en el sistema econòmic en que estem immersos, sinó en l'impacte que hi tenen els diners, tal com tots els coneixem i usem.

La funció

La primera entrada tracta de la funció dels diners, que neixen com a instrument per facilitar uns intercanvis més equitatius. A poc a poc, els objectius de la societat s'han anat difuminant i s'ha entrat en una dinàmica basada en que tot té un preu, però oblidant les finalitats veritables, les que ens aporten valor en sí mateixes. El preu és una mesura del valor de les coses, i els diners són la unitat d'aquesta mesura. Però el que va començar com un bé-patró s'ha acabat convertint en el centre de la nostra societat, desvirtuant la seva funció inicial de mitjà, per convertir-se en objectiu.

Una entrevista que crec que il·lustra molt bé aquest canvi de papers és la que li va fer Jordi Évole al propietari de Zinkia, la empresa que produeix Pocoyo. En ella, José María Castillejo deia que només el 34% de la població activa genera riquesa. Excloïa tots els funcionaris i els que treballen en empreses que depenen de l'administració. Excloïa, per exemple, mestres i metges. En canvi, els ingressos principals de la seva empresa provenen d'un merchandising al voltant d'un ninot. Per ell, això és generar riquesa. Si mirem el que aporta cadascú a un infant en concret, considera que ell "genera riquesa" creant-li unes necessitats de consum, però no "generen riquesa" els que li donen una educació i una atenció sanitària públiques i de qualitat. Associa la generació de riquesa a l'atracció de diners, no pas a la cobertura de les necessitats del bàsiques del nen.

Seguint el fil d'una entrada antiga sobre guanyar-se la vida, la fita principal que justifica les accions de la majoria de partits (independentment de que siguin de dretes o d'esquerres) és crear més llocs de treball. Això permetrà que tothom pugui prestar un servei pel qual obtingui uns diners. No és un plantejament erroni? Les feines han de néixer per cobrir necessitats existents, no cal crear-ne de fictícies només per generar llocs de treball. Si no hi ha més necessitats, haurem de treballar menys.

Ara, si el centre dels nostres intercanvis són els diners, qui no tingui accés a ells queda marginat, independentment de que hi hagi recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de tothom: hi ha gent que mor de gana mentre es llença menjar, hi ha pisos buits i gent vivint al carrer, etc. De fet, podríem dir que el problema no és l'atur, sinó que l'atur sigui un problema. Cal assegurar que ningú queda exclòs dels recursos bàsics si aquests hi són. L'objectiu principal no ha de ser l'acumulació de diners, sinó la generació d'aquests recursos, i cal evitar que siguin articles d'especulació. En aquesta línia anava l'entrada I si el bàsic fos públic? Segurament s'han de polir molts aspectes, però el que no pot ser és que els diners segueixin sent una necessitat, per sobre de les reals.

El valor

La segona entrada vol ressaltar que els preus no són objectius, però ho semblen. Si ens ho pregunten, tots tindrem clar que el valor que li donem a quelcom depèn de molts factors, la majoria dels quals són subjectius. Però els preus són uns nombres que es tradueixen en diners, i aquests diners esborren la subjectivitat. Si ens fixem només en una persona, és gairebé segur que uns cops haurà de treballar més que altres per aconseguir els mateixos diners. Però un cop al compte corrent, cada euro fa el mateix servei, hagi costat el que hagi costat guanyar-lo. Si aquestes diferències ja es produeixen en una persona, imaginem el que passa quan parlem de gent diferent, amb nivells d'ingressos totalment diversos. Quan tenim una empresa en la que la forquilla salarial (proporció entre els sous màxim i mínim) és de més de 500 ¿realment l'alt càrrec ha aportat un valor superior en més de 500 cops al que aporta l'empleat amb menys sou? És més, ¿sobreviuria l'empresa sense l'alt càrrec? ¿I sense els operaris de base? Sí, ja sé que són substituïbles, però fan la feina real. Sense aquesta feina de base, la del directiu no té sentit.

El problema s'agreuja quan aquesta subjectivitat és induïda. Es pot manipular el valor de forma intencionada, mitjançant la publicitat, controlant la informació o especulant directament a gran escala, si es disposa d'accés a molts diners. Com que no tothom té accés en igualtat de condicions als mecanismes que permeten aquestes manipulacions, la justícia i l'equitat que se li suposaven al sistema s'esvaeixen.

No és necessària l'existència dels diners per manipular el valor dels béns que s'intercanvien, però la traducció del preu al bé-patró la fa molt més fàcil, perquè ens desconnecta del bé original. Els diners valen igual tant si provenen d'un servei prestat, com d'una especulació. En definitiva, permeten objectivar o "blanquejar" la subjectivitat.

La peculiaritat

La tercera entrada se centra en el que potser és menys obvi, però que té un efecte més devastador, i que s'ha anat agreujant amb l'auge del capitalisme tardà en que estem immersos. Es tracta de la modificació de les característiques dels diners per a que es puguin moure de manera quasi instantània i, sobre tot, acumular sense cap mena de dificultat. Al contrari, com més en tens, més fàcil és fer-los créixer. I no hi ha un límit per la seva creació.

Aquestes característiques no es troben en els béns reals. Les dificultats que impliquen els creixements desmesurats en la natura actuen com a reguladors. Si una espècie creix massa, esgota els recursos i cada cop li resulta més difícil seguir augmentant la població. La pròpia acumulació és un fre contra ella mateixa.

Els diners no eren així quan tenien una base material. No ho eren quan els representaven metalls preciosos. Tampoc en la mateixa mesura quan eren bitllets. No com ara, que són anotacions electròniques. I es tracta de l'evolució d'un bé creat per una convenció humana, no pas per circumstàncies alienes. No tenim cap necessitat d'adoptar aquest sistema d'intercanvi, més enllà de la nostra voluntat com a societat. No és l'únic possible, per molt que alguns s'entossudeixin en fer-nos-ho creure.

Conclusions

La riquesa es mesura bàsicament en diners, tant la dels països, com la de les empreses o les persones. Ens fixem en PIB, balanços o comptes corrents. És igual si els ingressos són productius o financers, si provenen del treball o de compra-venda de valors a la borsa. Tots els diners valen el mateix. I el seu repartiment és cada cop més desigual. Els propis desequilibris fan que augmentin les diferències. Els diners van creixent, mentre que els recursos que haurien de representar cada cop són més limitats.

La combinació d'aquests tres factors fa que els diners ens desvinculin de la realitat, ens facin viure en un món diferent. Estem conduint un cotxe on els parabrises s'han substituït per càmeres de vídeo i no podem saber si el que ens mostra la pantalla és la realitat o un Matrix qualsevol. I en aquest darrer cas, qui programa Matrix?