Capil·laritat i proporcions

Seguint el fil de l'entrada anterior sobre l'aportació del Procés constituent, deia que, arrel de la darrera assemblea creia que els deu punts del manifest es podien resumir en que es vol la creació d'un nou marc social, polític i econòmic que:

• Es defineixi per a les persones.
• El defineixin les persones.

Potser a primer cop d'ull no es veu l'equivalència d'aquest resum amb els deu punts del manifest, però jo crec que, si examinem les diferents qüestions que tracten des de l'òptica d'aquests criteris, se'n dedueixen els postulats del manifest. En entrades següents, provaré de fer l'exercici amb cadascun d'ells, a veure si me'n surto.

En el moment de l'assemblea, em va semblar principal el primer dels dos punts. El segon pot semblar secundari, tot i estar present des del principi en el manifest i en les exposicions que s'han anat fent per presentar el procés. Però donant-li voltes amb més calma, veig que és aquest l'essencial, ja que es pot pensar un marc per a les persones sense que aquestes hi participin, però és poc probable que un marc pensat per les persones no les tingui en compte. Així, el fet de la participació ciutadana és una garantia de l'objectiu, mentre que un marc basat en un bon objectiu pot allunyar-se'n si no es garanteix la participació. I ja estem comprovant les conseqüències d'una democràcia il·lustrada com l'actual.

Seguint aquest fil, cal que el nou marc es pensi per a que necessiti de la participació de les persones per a funcionar. Per exemple, si apliquem aquest criteri a la tasca que ens hem plantejat ara d'aconseguir una plataforma unitària que es presenti a les eleccions per tal de convocar una assemblea constituent, crec que és un error plantejar-se parlar amb les direccions del diferents partits per tal d'arribar a acords. És molt millor acostar-se a la gent que tenim a la vora, provar de que s'animin a participar en el procés, implicant-s'hi i aportant el seu punt de vista i la seva col·laboració. Quan aquests participants pertanyin a alguns partits polítics, seran ells mateixos els que transmetran aquesta sensibilitat des de dins mateix, encara que, segurament, no serà factible en tots els partits.

D'aquesta manera, el contacte amb les formacions polítiques es faria per capil·laritat. En l'acte del 13 d'octubre es parlava d'estendre el procés com una taca d'oli per la societat. Serà "mullant" els militants dels diferents partits que aquests faran pujar l'adhesió del partit per capil·laritat, com quan la vora d'uns pantalons toca un toll i se'ns mulla la roba fins bastant més amunt del nivell de l'aigua. Està clar no tots els partits són iguals i alguns es mullaran fins la cintura mentre altres amb prou feines humitejaran el turmell. Seguint amb la comparació, la diferència de l'efecte de les bases entre uns partits i altres és deguda al tipus de roba de que estiguin fets i a la seva alçada. Com més democràtic sigui el seu teixit, més amunt arribarà l'aigua. Com més petit sigui el partit, menys li costarà arribar al capdamunt.

I és aquí on les proporcions entren en joc. Si volem una societat on les decisions les preguin les persones, les estructures de decisió no poden ser desproporcionadament grans. Totes les lleis que es facin al parlament d'un estat podran ser debatudes per un grup de gent molt petit, comparat amb els afectats per la llei. En canvi, és molt més ajustada la proporció entre afectats i participants en les decisions preses en un ple municipal o de districte, on s'hi pot assistir sense gaire dificultat.

Així si volem potenciar la participació cal vigilar la proporció entre les estructures que muntem i les persones que hi han de participar. I això no val només per les estructures polítiques. Avui en dia se'ns ven sovint la idea de les fusions, de la creació de grans empreses que optimitzin recursos, eliminant duplicitats i optimitzant costos. El que cal veure, però, és que aquestes grans empreses necessiten unes estructures molt complexes per coordinar-se, que no serien necessàries en empreses molt més petites. La relació entre les taques de gestió i les realment productives en aquestes empreses crec que és molt més gran que en les petites. Hi ha un grau d'especialització molt elevat i un allunyament del destinatari dels serveis que, molts cops, només pot queixar-se anant a la competència... que al final funciona de la mateixa manera.

Com és que tenen millors preus, doncs? Per què ens surt més barat comprar en una gran superfície que a la botiga del barri? Perquè una empresa tant gran colla als seus proveïdors, esprement-los amb la força que els dóna el seu volum de vendes. Això és totalment allunyat de la proporció personal, tant per la banda dels proveïdors, com per la banda dels clients. I no parlem de la banda dels empleats, que ja no són personal, sinó recursos humans.

Un altre perill de les grans estructures privades és la dependència que té la societat d'elles. Si una gran companyia elèctrica, de comunicacions o una gran entitat financera té problemes, el desgavell que provoca la seva caiguda pot fer necessària una intervenció per rescatar-la, donat que un servei important per a la societat depèn del seu funcionament. Això obliga a una socialització de les pèrdues. Segur que a tots ens venen al cap els bancs. Però quan una companyia elèctrica faci fallida per una gestió irresponsable també haurem de córrer per veure com ho fem per no quedar-nos sense llum. I no sé que passaria si alguna de les actuals grans superfícies hagués de tancar les seves portes.

Les grans estructures són un parany, perquè es poden segrestar amb una relativa facilitat, accedint des de la cúpula. Un cop aquesta s'enroca, és molt més difícil fer-la fora, perquè una gran part de la força de la societat està dipositada en aquestes estructures. Si el que hi ha són moltes de petites, la possibilitat d'un control general és molt més difícil. I un exemple que tenim avui en dia és Internet, i com aquest mitjà està facilitant una alternativa als canals de comunicació tradicionals, molt més fàcilment controlats per l'1%.

De tot això en surt un esquema en xarxa, format per nodes petits o mitjans, de dimensions humanes, on els receptors dels serveis puguin ser alhora actors i participin de la seva gestió, on el convenciment de les bases sigui el que faci moure la capçalera, on les decisions pugin per capil·laritat, enlloc de caure com un xàfec. I aquest esquema en xarxa pot començar i ha de començar en un espai petit, o mitjà, però és escalable, perquè sempre s'hi poden anar connectant nous nodes, respectant les seves diversitats i aportant les seves capacitats.