Mentre anava perfilant l'entrada anterior, Capil·laritat i proporcions, la reflexió sobre la importància que la participació de les persones en la construcció del nou marc social, polític i econòmic em duia cap a dos vessants diferents. El primer és que una construcció participativa fa que el resultat estigui més orientat a les persones. El segon és el canvi que provoca en les persones el fet de participar en la construcció i gestió d'aquesta nova societat. A l'hora d'escriure em vaig acabar centrant en el primer dels dos vessants, i relacionant-lo amb les proporcions. Al segon vessant hi dedico aquesta entrada.
Participar en la creació de qualsevol cosa ens fa sentir-la molt més nostra, ens crea uns lligams amb ella que no són els mateixos que si ens ha vingut donada, per molt que la puguem apreciar. Així, un primer efecte en nosaltres d'aquesta participació en la creació d'una nova societat és un vincle molt més gran, una sensació més intensa de que ens pertany i també de que hi pertanyem. Aquest punt és fonamental quan hi ha una cultura de que l'estat és una cosa aliena a nosaltres que quan pot ens fa la guitza i, per tant, és lícit fer el mateix quan se'ns presenta l'oportunitat. Si ara uns quants representants arriben a uns acords i presenten un proposta per ratificar, a la llarga es perpetuarà aquesta situació.
La participació també ens cura de la temptació de la crítica destructiva, ja que ens fa responsables del funcionament de la societat. Avui en dia es parla molt contra els polítics i, algunes vegades es posa en el mateix sac a tothom. Però arremangar-se per provar de tirar endavant un projecte implica un risc d'equivocar-se o haver d'optar entre algunes possibilitats que no ens acaben de convèncer plenament. Fa molts anys vaig llegir una tira de la Mafalda en que propugnava que el president d'Argentina hauria de ser estranger. Quan el Felipe li preguntava com se li havia acudit aquell disbarat, ella responia que era cruel donar-li a algú d'aquell país un càrrec des del que no pogués criticar al govern. La participació és una bona cura contra aquest mal, perquè l'únic que no erra mai és el qui no actua.
També és una cura contra la por i la impotència. Avui en dia, la societat especialitzada deixa cada problema en mans de l'expert corresponent. Sense desmerèixer la saviesa dels qui han treballat un tema, és important informar-se i formar-se una opinió pròpia. Cal escoltar, però cal també passar pel sedàs del criteri personal les informacions que rebem. Si provem de fer coses veurem que som capaços de molt més del que ens diuen, i no serà tant fàcil acovardir-nos la propera vegada.
Rellegint l'entrada em sento com aquells venedors que apareixen a les pel·lícules de l'oest, pujats en una caravana, i venent l'elixir de l'eterna joventut, de tantes virtuts que té la participació. També té contraindicacions: vol esforç i implicació, i qui s'esforça i s'implica té més números de cremar-se que qui s'ho mira tot des de la grada. També és veritat que fa basarda el repte, que sembla molt gran. No sé on ens portarà tot plegat, però quan el que tenim no funciona cal provar de canviar-ho. I, cada dia que passa, hi ha més gent per a la qual no funciona el que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada