Imprudències

(Traducido al castellano aquí)

Juan Alberto Belloch, ex-ministre de justícia i interior, i actual alcalde de Saragossa, va fer unes declaracions aquest diumenge al diari ABC. Parlant de les actuals relacions entre PSC i PSOE, declarava que el "dret a decidir" és, en realitat, el "dret a l'autodeterminació". Llavors, recordava que la principal reivindicació d'ETA durant dècades havia estat l'autodeterminació i que, a pesar de tots els morts, no s'havia cedit. Segons ell, l'autodeterminació no és acceptable i el PSC ho ha de tenir clar.

És possible que no hagi entès les seves paraules, però a mi, el missatge que em transmeten, és que és inútil lluitar pel dret a l'autodeterminació si ETA no ho va aconseguir durant dècades amb violència. Si aquest és el missatge, és preocupant. Jo pensava que el que desqualificava ETA era el camí que utilitzava per aconseguir els seus fins. Sempre he rebutjat la violència, i la trobo especialment injustificable en situacions en les que hi ha vies pacífiques per defensar les pròpies creences, sempre que siguin democràtiques. Però sembla que per l'ex-ministre de justícia i interior no és democràtic aspirar a la independència de Catalunya. I és curiós, perquè va contra el discurs que sempre s'havia sentit de que, en democràcia, aquestes tesis es podien defensar, si era amb mètodes pacífics.

Però el rerefons de la frase és encara més perillós. Resulta que no es va cedir a ETA perquè el que demanava (l'autodeterminació) no era acceptable. S'hagués cedit, doncs, si el que demanava fos quelcom qualificable només com "incòmode"? M'està dient que si no ho va aconseguir ETA amb les bales, com vol abastar-ho Catalunya amb cadenetes humanes? Està menyspreant el poder dels mitjans pacífics enfront l'ús de la violència? S'adona que està fent una crida encoberta a l'ús de la violència?

Senyor Belloch, des del meu punt de vista es tracta d'unes declaracions força imprudents, impròpies d'un ex-ministre de justícia i interior. Per sort, totes aquestes reivindicacions han estat i estan sent pacífiques. I crec i espero fermament que ho seguiran sent, arribin al port que arribin.