Enguany, pel meu Sant, el Procés constituent m'ha fet un regal extraordinari: l'acte central per engegar la campanya "Construïm la República catalana del 99%". Passada gairebé una setmana, faig un recull de les sensacions que vaig tenir el diumenge i les que han anat apareixent els dies posteriors.
Al sortir de casa el cel estava ennuvolat. Quan vam arribar a Montjuïc, lluïa un sol que semblava haver-se posat d'acord amb l'esperit de l'acte, on s'hi respirava la il·lusió del procés que comença, amb un punt de celebració per haver aconseguit arribar als sis mesos del llançament amb les diferents assemblees que estan en marxa.
Hi vaig anar amb els meus dos fills grans. No els portava a l'acte, com quan eren petits els havia dut, sinó que hi anàvem tots junts. Els hi havia comentat que es feia i es van apuntar a venir. Un cop allà, crec que no érem una excepció, perquè hi havia representació de totes les edats i em va semblar que bastant equilibrada. Alguns dels presents potser havien arribat a viure la segona República i altres van néixer quan ja feia anys que havia mort Franco.
En Gerard Quintana va sortir a cantar Els temps estan canviant, la cançó de Bob Dylan que havia sentit tants cops, ja traduïda al català, en un disc que corria per casa dels meus pares, segurament comprat per algun dels meus germans grans. Era com bufar la pols que s'havia dipositat sobre les meves il·lusions, traslladat, durant la cançó, a l'època de "progres" i "kumbayas" (que tots tenim un passat). Durant la setmana l'he anat recordant i he vist com encaixava en la frase Farem la revolució i després la tornarem a fer, donat que una cançó dels anys 60 era tan actual 50 anys més tard. No es pot baixar la guàrdia, cal sempre estar fent la revolució. Però també hi ha un motiu d'esperança, perquè el conflicte generacional que apareixia en l'antiga cançó no tenia sentit en un acte com aquell, on hi havia gent de totes les edats. Aquesta no és només la revolució dels més joves.
Anava escoltant les intervencions. Matisos apart, les línies de totes elles les compartia amb facilitat. Però ara i adés anava apareixent la sensació d'estar davant d'una gran muntanya i trobar-nos molt a la falda. Hi ha alguns objectius que semblen enormes com, per exemple, el d'arribar a reunir una majoria capaç de decidir en unes eleccions que volem engegar un procés constituent per a una República catalana del 99%. Però darrera aquesta sensació venia la de que no podem permetre que les coses segueixin com ara, que val la pena intentar-ho, perquè el no ja el tenim. I s'hi afegia la intuïció de que treballar per aconseguir-ho té sentit pel propi procés, més enllà dels resultats, només pel fet de moure'm a mi i de mirar de moure als que tinc al voltant, enlloc de lamentar-me.
També en sento trist per tots aquests anys en els que el dia a dia m'ha deixat mig adormit, per haver deixat aparcades aquelles il·lusions, per haver delegat més del compte, enlloc de mullar-me per canviar el que ja sabia que no rutllava. Em sento egoista per haver esperat a que la situació hagi arribat al punt on és ara, sense una major implicació en el que ja estava passant. A hores d'ara ja no hi puc fer res més que prendre nota per a que no torni a passar. I, en certa manera, és gràcies a la cobdícia desenfrenada i oberta que exhibeixen avui els poderosos, que ens ha caigut la bena dels ulls. Ells mateixos han esvaït qualsevol dubte sobre les seves intencions i sobre el que estan disposats a fer per imposar-nos els ídols que han construït per a nosaltres.
En Tortell Poltrona ens delectà amb el seu crit "in, intel, intel·ligència". I té tota la raó, perquè és la que ens fa ser independents de l'1% que ens vol adormits.
La Lídia Pujol ens va cantar País petit, d'en Lluís Llach. Bé, a pesar de tot el que es diu sobre els perills dels nacionalismes, la sensació d'identificació amb aquest petit país hi és, la tinc, i me la va fer aflorar aquesta cançó.
Aquesta setmana, pensant en com ha anat tot, he recordat la formació de les gotes de pluja a partir del vapor d'aigua condensat. Per a que aquestes gotes es formin és necessari un nucli de condensació, que poden ser petites partícules de pols, pol·len, etc. Un cop formada la gota, la partícula no s'hi veu, tan sols ha estat la llavor per formar-la. De la mateixa manera, l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades aportaren el prestigi de la seva trajectòria com a nucli de condensació de les gotes que es van formant, però es van dissolent enmig de tots els que ens anem apuntant a empènyer aquest projecte, cedint el protagonisme sense desvincular-se en cap moment.
Moltes gràcies a ells dos i a tots els companys de camí en aquest procés.
Al sortir de casa el cel estava ennuvolat. Quan vam arribar a Montjuïc, lluïa un sol que semblava haver-se posat d'acord amb l'esperit de l'acte, on s'hi respirava la il·lusió del procés que comença, amb un punt de celebració per haver aconseguit arribar als sis mesos del llançament amb les diferents assemblees que estan en marxa.
Hi vaig anar amb els meus dos fills grans. No els portava a l'acte, com quan eren petits els havia dut, sinó que hi anàvem tots junts. Els hi havia comentat que es feia i es van apuntar a venir. Un cop allà, crec que no érem una excepció, perquè hi havia representació de totes les edats i em va semblar que bastant equilibrada. Alguns dels presents potser havien arribat a viure la segona República i altres van néixer quan ja feia anys que havia mort Franco.
En Gerard Quintana va sortir a cantar Els temps estan canviant, la cançó de Bob Dylan que havia sentit tants cops, ja traduïda al català, en un disc que corria per casa dels meus pares, segurament comprat per algun dels meus germans grans. Era com bufar la pols que s'havia dipositat sobre les meves il·lusions, traslladat, durant la cançó, a l'època de "progres" i "kumbayas" (que tots tenim un passat). Durant la setmana l'he anat recordant i he vist com encaixava en la frase Farem la revolució i després la tornarem a fer, donat que una cançó dels anys 60 era tan actual 50 anys més tard. No es pot baixar la guàrdia, cal sempre estar fent la revolució. Però també hi ha un motiu d'esperança, perquè el conflicte generacional que apareixia en l'antiga cançó no tenia sentit en un acte com aquell, on hi havia gent de totes les edats. Aquesta no és només la revolució dels més joves.
Anava escoltant les intervencions. Matisos apart, les línies de totes elles les compartia amb facilitat. Però ara i adés anava apareixent la sensació d'estar davant d'una gran muntanya i trobar-nos molt a la falda. Hi ha alguns objectius que semblen enormes com, per exemple, el d'arribar a reunir una majoria capaç de decidir en unes eleccions que volem engegar un procés constituent per a una República catalana del 99%. Però darrera aquesta sensació venia la de que no podem permetre que les coses segueixin com ara, que val la pena intentar-ho, perquè el no ja el tenim. I s'hi afegia la intuïció de que treballar per aconseguir-ho té sentit pel propi procés, més enllà dels resultats, només pel fet de moure'm a mi i de mirar de moure als que tinc al voltant, enlloc de lamentar-me.
També en sento trist per tots aquests anys en els que el dia a dia m'ha deixat mig adormit, per haver deixat aparcades aquelles il·lusions, per haver delegat més del compte, enlloc de mullar-me per canviar el que ja sabia que no rutllava. Em sento egoista per haver esperat a que la situació hagi arribat al punt on és ara, sense una major implicació en el que ja estava passant. A hores d'ara ja no hi puc fer res més que prendre nota per a que no torni a passar. I, en certa manera, és gràcies a la cobdícia desenfrenada i oberta que exhibeixen avui els poderosos, que ens ha caigut la bena dels ulls. Ells mateixos han esvaït qualsevol dubte sobre les seves intencions i sobre el que estan disposats a fer per imposar-nos els ídols que han construït per a nosaltres.
En Tortell Poltrona ens delectà amb el seu crit "in, intel, intel·ligència". I té tota la raó, perquè és la que ens fa ser independents de l'1% que ens vol adormits.
La Lídia Pujol ens va cantar País petit, d'en Lluís Llach. Bé, a pesar de tot el que es diu sobre els perills dels nacionalismes, la sensació d'identificació amb aquest petit país hi és, la tinc, i me la va fer aflorar aquesta cançó.
Aquesta setmana, pensant en com ha anat tot, he recordat la formació de les gotes de pluja a partir del vapor d'aigua condensat. Per a que aquestes gotes es formin és necessari un nucli de condensació, que poden ser petites partícules de pols, pol·len, etc. Un cop formada la gota, la partícula no s'hi veu, tan sols ha estat la llavor per formar-la. De la mateixa manera, l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades aportaren el prestigi de la seva trajectòria com a nucli de condensació de les gotes que es van formant, però es van dissolent enmig de tots els que ens anem apuntant a empènyer aquest projecte, cedint el protagonisme sense desvincular-se en cap moment.
Moltes gràcies a ells dos i a tots els companys de camí en aquest procés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada