No te la pots perdre!

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta vaga sí que la faré. En aquell moment ja vaig exposar els motius pels que no vaig participar en la del 29 de març. Tot i que hi algun aspecte que no ha canviat, com per exemple, l'afectació que tindrà per a la meva empresa, a aquesta vaga li veig molts elements pels quals no he dubtat gens en apuntar-m'hi.

Aquest cop, la protesta no es centra només en un aspecte, com era la reforma laboral en el cas del 29 de març. En aquests sis mesos, tot ha anat molt ràpid. Ens han esquinçat la bena de comoditats i seguretats amb la que ens han mantingut tranquils durant tants anys. Es miri on es miri, s'està trencant tot al nostre voltant. Els percentatges de gent per sota del llindar de la pobresa o de famílies sense cap membre treballant es van disparant, de la mateixa manera que es dispara el nombre de persones que remenen contenidors o papereres pel carrer. Cada cop hi ha més desnonaments, més gent exclosa del sistema, que s'han quedat sense pis i amb un deute que difícilment es podran treure mai de sobre. I tenim on emmirallar-nos, on albirar l'esdevenir: els països que ens han precedit en els rescats, com Grècia, Portugal o Irlanda.

I mentre ens diuen que tot això és inevitable, els més rics augmenten la seva riquesa. Els bancs rescatats amb diners de tots fan fora de les seves cases a gent que ha perdut la feina. I en molts casos l'han perduda perquè han canviat les regles de joc amb una reforma laboral impensable quan van signar la hipoteca. Els qui havien de protegir-nos contra l'especulació no ho van fer i ara s'encarreguen només de garantir que els diners dels poderosos no es perdin, deixant totalment desprotegits als més febles. Ens fan pagar un deute il·legítim, perquè el contragueren sense que poguéssim expressar la nostra conformitat i perquè, cada cop més, es gestiona per part d'estaments que escapen al control democràtic.

A hores d'ara em sembla que molt poca gent es creu el discurs de que el camí que han emprés és l'únic que es pot fer. De fet, són pocs els qui s'empassen que aquest sigui un camí per sortir de la crisi. I no és una qüestió de creences només, sinó que les dades ho corroboren, veient com cada cop empitjoren més els indicadors. Però als dirigents que estan fent aquestes polítiques no se'ls pot dir res perquè s'embolcallen d'una legalitat democràtica que els permet fer el contrari que van prometre quan se'ls va votar. Així, se'ns vol fer caure en el discurs del que és inevitable.

Però és tal la desconnexió que hi ha avui en dia entre les rodes de molí i les nostres goles que ja no hi combreguem. No ens poden fer creure que les retallades en educació i sanitat són pel nostre bé. Sabem que no ens estan protegint quan "modulen" el nostre dret a manifestar-nos. No és pel nostre bé que proven d'amagar-nos informació o multen a la gent que fa públics casos de corrupció. Tot això ho han portat a un punt tant exagerat, s'han cregut tant que són intocables, que podem aconseguir-ho. Han tibat tant de la corda, que la veig a punt de trencar-se, perquè la por que podia tenir la gent a perdre l'estatus s'ha esvaït en veure com de ràpid l'estem perdent.

Si aquesta vaga surt bé, la següent pot sortir millor, pot ser més llarga, fins que s'adonin que els hem escollit per a que ens prestin un servei, no per servir-se de nosaltres; fins que encetin una reforma en què tots puguem participar en la decisió de quina societat volem; fins que desaparegui la democràcia il·lustrada. Ens diuen que la vaga donarà mala imatge. Doncs no, el que dóna mala imatge és un poble que admet sense rebel·lar-se que els més desvalguts paguin els errors dels poderosos.

En clau catalana encara té un al·licient afegit. En Mas és un dels grans retalladors d'aquesta obra de teatre. A més, s'ha omplert la boca del clam del poble de l'onze de setembre. Si aquesta vaga surt bé, haurà d'atendre un altre clam. I aquest l'haurà fet gent que perd diners i no només l'estona d'anar a la manifestació, gent per a la que suposa un esforç important aquesta mobilització. I aquest esforç el fa perquè no se li deixa cap altra manera d'expressar-se. Si tan sensible és als clams populars, recolzarà una consulta sobre el suport a les retallades? I si el que el preocupa és la il·lusió, en Mas pot estar tranquil, que el projecte de reconstruir la democràcia pot ser molt més il·lusionant que el de tenir un estat propi,  interdependent, no rupturista i desespoliat. De fet parlar de l'espoli per part d'Espanya no té sentit si el comparem amb el que duen a terme els mercats.

Però un dels punts de què menys es parla és un dels principals per a mi: aquesta vaga va més enllà de l'estat. Pels que sempre pensàrem que Europa és un projecte que val la pena, però que darrerament ens costa creure-hi, és un molt bon senyal que la europeïtzació no sigui només dels interessos financers, sinó que comenci a formar-se un entramat social de revolta contra les diferències creixents, contra el desmantellament dels serveis públics, contra el capitalisme ferotge que se'ns està menjant. És essencial que la Europa del BCE tingui enfront l'Europa dels que no volem que decideixin per nosaltres.

Em deixo altres aspectes i reivindicacions que s'afegeixen a aquesta vaga. Estic d'acord en la gran majoria d'arguments que he sentit per anar-hi. Espero i crec que serà un èxit i que servirà com a toc d'atenció. Perquè, en definitiva, nosaltres podem viure sense els poderosos, però els poderosos no sobreviuran sense nosaltres.