(Traducido al castellano aquí)
Com a resposta de l'entrada Com sortir de la crisi... i caure a les brases vaig rebre el comentari d'una amiga. En ell incloïa les seves reflexions i em demanava que les plasmés en una nova entrada. Com que era el primer encàrrec que rebia, em va fer il·lusió i vaig posar fil a l'agulla. La veritat, però, és que això dels encàrrecs costa més del que sembla i he trigat en publicar-lo molt més del que esperava.
El que ella em deia és que la gestió pública té un llast que és molt difícil de superar i que va lligat a la manera de ser dels humans: la dificultat que tenim de sentir allò que és públic com quelcom propi i no malbaratar-ho. Sovint en la gestió pública hi ha una manca d'eficiència i de gust per la feina ben feta. Aquests aspectes, conjuminats amb el fet que tenim una gran necessitat de reconeixement de la feina (en positiu per incentivar-nos o en negatiu per pressionar-nos), li resten molta eficàcia a la gestió pública.
També segons el comentari, la gestió privada sense ànim de lucre fa disminuir molt la despesa, i més tenint en compte que la pressió per mantenir el contracte pot fer que s'acceptin amb resignació els possibles endarreriments en els pagaments, per exemple. En aquest cas té l'avantatge afegit de que els gestors públics s'estalvien el paper de dolent de la pel·lícula amb el personal, ja que depèn del gestor privat. Així doncs, aquests motius poden justificar l'us de la gestió privada si el que prima és la reducció de despesa.
Fins aquí el que he interpretat jo del comentari rebut. És un punt de vista que crec que està basant estès i reflecteix problemes de la gestió pública que venen de molt enrere. Per exemple, el fet que sigui tant difícil fer fora un funcionari que ha guanyat una plaça en unes oposicions fa que n'hi hagi un percentatge que s'acomodin, aportin una bona dosi de cara dura, i no facin la seva feina. Però això no és patrimoni exclusiu del sector públic. Un llibre com El principi de Peter, que sosté que tothom ascendeix dins una jerarquia fins arribar al seu nivell d'incompetència, o còmics com els de Dilbert amb els seus personatges d'oficina, no fan referència al sector públic exclusivament, sinó que principalment parlen del privat. En totes les estructures es poden enquistar elements.
El segon aspecte va molt lligat al primer. La pressió i el maltractament (per exemple no pagant a temps) és més fàcil si el que està duent a terme la gestió és privat, per la mateixa por a la competència. Si entrem en el joc del lliure mercat, de la selecció natural, els més competitius són els que s'enduen la presa. A més, hi ha un efecte psicològic que col·loca el proveïdor en una posició d'indignitat vers el contractant. En un viatge a Cuba vam tenir oportunitat de parlar amb un cubà que havia viscut un temps a Espanya. Ens comentava que una de les coses bones que trobava al règim de Castro és que els havia inculcat la dignitat en el treball, que no es podia acceptar qualsevol mena de tracte. No sé realment com és de cert això en el cas cubà, perquè no el conec prou. Però el que està clar és que la màxima capitalista El client sempre té la raó (que es pot estendre al patró ja que es converteix en client al pagar per uns serveis) no afavoreix la dignitat del proveïdor o empleat.
És cert que ens costa sentir com a propi el que és públic (alguns ho senten tant propi que s'ho queden, com en Fèlix Millet, per exemple). Però encara és més difícil sentir com a propi el que és privat (a menys que siguem accionistes de l'empresa on treballem). Hi ha molts treballadors del sector públic, sobretot en sectors més vocacionals, que sí que ho senten. De fet, jo crec que el sector públic pot aportar un factor essencial i és que l'objectiu final no és fer diners sinó prestar un servei. Aquest també pot ser l'objectiu d'una empresa privada, però no ho és en molts casos, i el nombre va decreixent a mesura que augmenta el tamany de l'empresa. Així, grans estructures privades que no tinguin ànim de lucre són gairebé impensables. ¿Us imagineu una empresa del sector energètic que es presenti a una junta d'accionistes aportant com a gran èxit que han donat molt bon servei als seus clients, i que per això aquest any no repartirà dividends? En canvi, seria absurd que l'equip gestor d'un hospital públic presentés el seu balanç com un èxit per tenir un superàvit en els seus comptes, a costa d'haver augmentat el temps d'espera en les llistes d'intervencions.
Pel que fa al treball sota pressió, és una tècnica. De fet és el mateix principi que ens ha portat a la desregulació dels mercats financers, al·legant que les diferents forces aniran establint uns equilibris i s'autoregularan. Al final acaben sent els poderosos els que marquen les regles del joc. I els de sota segurament acaben passant pel tub. Però no ho senten seu, no treballen per convenciment, sinó per un equilibri de necessitats. I en el fons, se senten més que legitimats a enganyar sempre que puguin, perquè se saben maltractats. Si un client o un cap està tot el temps provant de treure tot el suc possible, la reacció més probable del proveïdor o treballador serà enganyar-lo quan en tingui oportunitat, com a resposta al maltractament que rep.
En definitiva, crec que és bastant cert el que em comentava la meva amiga, que la gestió privada pot arribar a estalviar diners, però no veig que sigui una solució sostenible. Crec que cal agafar la flexibilitat d'una gestió privada, però els objectius i la dignitat d'una gestió pública. És possible que avui en dia no tinguin sentit uns funcionaris blindats als que se'ls permeti tot. Però quan es tracta de prestar uns serveis que estem mantenint entre tots, no és lícita una gestió privada encaminada a guanyar diners, sinó que l'objectiu han de ser els serveis, i la transparència ha de ser absoluta.
També segons el comentari, la gestió privada sense ànim de lucre fa disminuir molt la despesa, i més tenint en compte que la pressió per mantenir el contracte pot fer que s'acceptin amb resignació els possibles endarreriments en els pagaments, per exemple. En aquest cas té l'avantatge afegit de que els gestors públics s'estalvien el paper de dolent de la pel·lícula amb el personal, ja que depèn del gestor privat. Així doncs, aquests motius poden justificar l'us de la gestió privada si el que prima és la reducció de despesa.
Fins aquí el que he interpretat jo del comentari rebut. És un punt de vista que crec que està basant estès i reflecteix problemes de la gestió pública que venen de molt enrere. Per exemple, el fet que sigui tant difícil fer fora un funcionari que ha guanyat una plaça en unes oposicions fa que n'hi hagi un percentatge que s'acomodin, aportin una bona dosi de cara dura, i no facin la seva feina. Però això no és patrimoni exclusiu del sector públic. Un llibre com El principi de Peter, que sosté que tothom ascendeix dins una jerarquia fins arribar al seu nivell d'incompetència, o còmics com els de Dilbert amb els seus personatges d'oficina, no fan referència al sector públic exclusivament, sinó que principalment parlen del privat. En totes les estructures es poden enquistar elements.
El segon aspecte va molt lligat al primer. La pressió i el maltractament (per exemple no pagant a temps) és més fàcil si el que està duent a terme la gestió és privat, per la mateixa por a la competència. Si entrem en el joc del lliure mercat, de la selecció natural, els més competitius són els que s'enduen la presa. A més, hi ha un efecte psicològic que col·loca el proveïdor en una posició d'indignitat vers el contractant. En un viatge a Cuba vam tenir oportunitat de parlar amb un cubà que havia viscut un temps a Espanya. Ens comentava que una de les coses bones que trobava al règim de Castro és que els havia inculcat la dignitat en el treball, que no es podia acceptar qualsevol mena de tracte. No sé realment com és de cert això en el cas cubà, perquè no el conec prou. Però el que està clar és que la màxima capitalista El client sempre té la raó (que es pot estendre al patró ja que es converteix en client al pagar per uns serveis) no afavoreix la dignitat del proveïdor o empleat.
És cert que ens costa sentir com a propi el que és públic (alguns ho senten tant propi que s'ho queden, com en Fèlix Millet, per exemple). Però encara és més difícil sentir com a propi el que és privat (a menys que siguem accionistes de l'empresa on treballem). Hi ha molts treballadors del sector públic, sobretot en sectors més vocacionals, que sí que ho senten. De fet, jo crec que el sector públic pot aportar un factor essencial i és que l'objectiu final no és fer diners sinó prestar un servei. Aquest també pot ser l'objectiu d'una empresa privada, però no ho és en molts casos, i el nombre va decreixent a mesura que augmenta el tamany de l'empresa. Així, grans estructures privades que no tinguin ànim de lucre són gairebé impensables. ¿Us imagineu una empresa del sector energètic que es presenti a una junta d'accionistes aportant com a gran èxit que han donat molt bon servei als seus clients, i que per això aquest any no repartirà dividends? En canvi, seria absurd que l'equip gestor d'un hospital públic presentés el seu balanç com un èxit per tenir un superàvit en els seus comptes, a costa d'haver augmentat el temps d'espera en les llistes d'intervencions.
Pel que fa al treball sota pressió, és una tècnica. De fet és el mateix principi que ens ha portat a la desregulació dels mercats financers, al·legant que les diferents forces aniran establint uns equilibris i s'autoregularan. Al final acaben sent els poderosos els que marquen les regles del joc. I els de sota segurament acaben passant pel tub. Però no ho senten seu, no treballen per convenciment, sinó per un equilibri de necessitats. I en el fons, se senten més que legitimats a enganyar sempre que puguin, perquè se saben maltractats. Si un client o un cap està tot el temps provant de treure tot el suc possible, la reacció més probable del proveïdor o treballador serà enganyar-lo quan en tingui oportunitat, com a resposta al maltractament que rep.
En definitiva, crec que és bastant cert el que em comentava la meva amiga, que la gestió privada pot arribar a estalviar diners, però no veig que sigui una solució sostenible. Crec que cal agafar la flexibilitat d'una gestió privada, però els objectius i la dignitat d'una gestió pública. És possible que avui en dia no tinguin sentit uns funcionaris blindats als que se'ls permeti tot. Però quan es tracta de prestar uns serveis que estem mantenint entre tots, no és lícita una gestió privada encaminada a guanyar diners, sinó que l'objectiu han de ser els serveis, i la transparència ha de ser absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada