(Traducido al castellano aquí)
Avui en dia tothom està d'acord formalment en que l'estat del benestar és una bona cosa. És cert que hi ha partits polítics i altres forces més o menys obscures que se l'estan carregant, però l'excusa que posen els executors d'aquest sistema és que no tenen més remei, que és inevitable, que si fos per ells no ho farien. Ara bé, aquest estat del benestar consisteix bàsicament en una sanitat i una educació públiques, en unes pensions de jubilació i en uns ajuts per esmorteir els cops que puguin rebre els elements més desafavorits de la societat (malalts, aturats, minusvàlids, persones en risc de marginació, etc.).
Si ens ho parem a pensar hi ha dues línies ben diferenciades dins aquest estat del benestar. D'una banda, l'educació, la sanitat i les pensions són elements que tots usem i que es pretén que siguin de qualitat, no de beneficència. Els nens no van a l'escola pública perquè no es puguin pagar una escola privada, ni usem la sanitat pública perquè no ens dóna per pagar una privada (de fet, en coses realment serioses, es recomanable acudir a la pública). Les pensions es pretén que siguin suficients per mantenir als jubilats, i no un recurs al que acudir si no hi ha més remei. Altres cobertures, com l'atur o els diferents subsidis estan pensats per parar cops, com a recursos més o menys temporals per protegir els més desvalguts.
Abans de que s'implantés l'estat del benestar en alguns països, qualsevol entrebanc et podia fer fora del tauler. Si perdies la feina havies de disposar d'estalvis per seguir endavant. I molt sovint no disposaves d'educació, sanitat o possibilitat de jubilació, a menys que haguessis anat fent raconet. Els estats comunistes van anar més enllà, posant en comú tots els bens i garantint uns mínims per a tothom, incloent el menjar, la vivenda, etc. Però ho van fer a costa de tallar la iniciativa individual, de deixar que fos l'estat qui decidís què havia de fer cadascú. L'estat del benestar, en canvi, és una proposta sufragada per tothom de manera proporcional a les seves possibilitats, però paral·lela a la iniciativa privada, amb la que conviu.
Deixem reposar una estona aquest preàmbul i centrem-nos en quins elements són bàsics, quins s'han de garantir en primer lloc. La sanitat i l'educació ho són, sens dubte. Tothom ha de poder accedir-hi, encara que no disposi de recursos. Però encara és més bàsic disposar d'aliments, aigua potable, habitatge i energia. De fet, si hagués d'ordenar aquests 6 elements de més vital a menys jo els posaria així:
Ja fa uns anys vam veure com les grans infraestructures d'energia es privatitzaven. I passaren de ser un servei públic a una màquina de fer diners, amb la corresponent degradació de la xarxa elèctrica per manca d'inversió, per exemple. Ara volen fer el mateix amb la distribució d'aigua potable i el resultat serà semblant, previsiblement. Els aliments s'han convertit aquests darrers anys en objecte d'especulació a gran escala, acaparant estocs per fer pujar els preus i creant fons d'inversió que aposten sobre la cotització d'aliments bàsics. En el cas de l'habitatge hem estat protegits per l'article 47 de la Puríssima Constitució, que els nostres dirigents compleixen al peu de la lletra, que sinó segur que haguéssim acabat amb una bombolla immobiliària descomunal.
La sanitat i l'educació no són terreny adobat per l'especulació, perquè tenim l'opció pública de qualitat. Quan aconsegueixin acabar amb el que queda de l'estat del benestar, llavors apareixeran noves oportunitats de negoci pels mercats, aquests simpàtics animalets que ens estan fent la vida impossible a tots plegats. Però els mercats no són una plaga bíblica, sinó una pantalla darrera la que s'amaga tot un negoci basat en el diner com a producte, basat únicament en l'especulació, en obtenir guanys sense produir res, jugant simplement amb el valor de les coses ja existents.
Així doncs, hi hauria d'haver un control públic dels aliments, l'aigua potable, l'energia i l'habitatge, per tal d'evitar-ne l'especulació. Però, i si anéssim un pas més enllà? I si incloguéssim aquests serveis dins l'estat del benestar? I si tothom, pel fet de néixer, tingués accés a una quantitat suficient d'aliments, aigua i energia i a un habitatge digne? No dic que tot això fos únicament públic, sinó que s'equiparés a la sanitat i l'ensenyament de l'estat del benestar. Hi podria haver versions privades més sofisticades, més còmodes, més luxoses. Però les públiques no serien provisionals o de beneficència, sinó una opció viable a llarg termini.
Què s'aconseguiria amb això? Resoldre el problema de l'atur, però no eliminant l'atur sinó fent que deixés de ser un problema. Molts plantejaments actuals miren de recuperar el creixement econòmic, reactivar la economia i el consum, i que tot això generi nous llocs de treball. Però la realitat és que ja no ens cal la quantitat de ma d'obra que era necessària abans. Molt sovint, ens acabem inventant feines que acaben sent perjudicials (vegeu Guanyar-se la vida per a una explicació més detallada). Així les coses, la davallada dels llocs de treball disponibles és imparable, al meu parer. El que cal és que adaptem la nostra societat a aquesta nova realitat, enlloc de seguir funcionant amb uns paradigmes que ens acabaran eliminant com a espècie sobre el planeta.
Però si deixem de parlar de subsidis i ens plantegem el que es bàsic com un servei públic, l'opció de viure amb l'indispensable es convertiria en una alternativa alliberadora. Un acomiadament no suposaria un drama. Segurament desapareixeria el treball fixe, menys en casos molt concrets en que fos imprescindible. La gent aniria treballant per temporades per anar guanyant diners extres i després passaria èpoques fora del mercat laboral. Però el fet de no tenir feina remunerada no implica estar inactiu. Molts dels jubilats presten un ajut impagable als fills i nets, o participen en activitats de voluntariat. Si algú tingués un projecte al cap, es podria dedicar a desenvolupar-lo sense haver de dependre de una feina que li prengués bona part del temps. Afavoriria que la gent pogués desenvolupar la seva vessant artística. Es podrien crear més productes gratuïts, com per exemple software lliure. La pirateria deixaria de ser un problema ja que els autors es podrien mantenir sense dependre de cobrar per les seves obres.
No hi hauria feines inútils i indignes, perquè ningú no les vol fer i ningú tindria necessitat d'agafar-les. Les feines més valorades serien les que realment ho han de ser: les més pesades o difícils. Segurament s'agafarien durant temps curts per estalviar diners i poder estar més temps sense dependre dels ingressos.
Està clar que tot aquest plantejament podria provocar que molta gent es repengés i visqués sense fer cap mena d'activitat. Caldria trobar un equilibri entre que aquest nivell bàsic fos insuficient i que fos massa abundant. Si fos insuficient, no seria una opció viable i quedaria com un refugi, com beneficència, convertint-se en un gueto marginal. Si fos massa abundant, podria resultar desmobilitzador, al tenir-ho tot resolt sense haver de fer res. La clau crec que està en que la iniciativa particular seguís sent el motor dels avenços, mentre que la cobertura pública marqués un mínim que aconseguís evitar la pobresa.
Aquesta garantia dels mínims caldria estendre-la a tot el planeta. No només perquè és l'única opció justa, l'única que evitaria que la riquesa de que gaudim es basi en la pobresa d'altres pobles, sinó també per aconseguir que ningú es vegi obligat a abandonar el seu país per subsistir.
- Aliments
- Aigua potable
- Habitatge
- Energia
- Salut
- Ensenyament
Ja fa uns anys vam veure com les grans infraestructures d'energia es privatitzaven. I passaren de ser un servei públic a una màquina de fer diners, amb la corresponent degradació de la xarxa elèctrica per manca d'inversió, per exemple. Ara volen fer el mateix amb la distribució d'aigua potable i el resultat serà semblant, previsiblement. Els aliments s'han convertit aquests darrers anys en objecte d'especulació a gran escala, acaparant estocs per fer pujar els preus i creant fons d'inversió que aposten sobre la cotització d'aliments bàsics. En el cas de l'habitatge hem estat protegits per l'article 47 de la Puríssima Constitució, que els nostres dirigents compleixen al peu de la lletra, que sinó segur que haguéssim acabat amb una bombolla immobiliària descomunal.
La sanitat i l'educació no són terreny adobat per l'especulació, perquè tenim l'opció pública de qualitat. Quan aconsegueixin acabar amb el que queda de l'estat del benestar, llavors apareixeran noves oportunitats de negoci pels mercats, aquests simpàtics animalets que ens estan fent la vida impossible a tots plegats. Però els mercats no són una plaga bíblica, sinó una pantalla darrera la que s'amaga tot un negoci basat en el diner com a producte, basat únicament en l'especulació, en obtenir guanys sense produir res, jugant simplement amb el valor de les coses ja existents.
Així doncs, hi hauria d'haver un control públic dels aliments, l'aigua potable, l'energia i l'habitatge, per tal d'evitar-ne l'especulació. Però, i si anéssim un pas més enllà? I si incloguéssim aquests serveis dins l'estat del benestar? I si tothom, pel fet de néixer, tingués accés a una quantitat suficient d'aliments, aigua i energia i a un habitatge digne? No dic que tot això fos únicament públic, sinó que s'equiparés a la sanitat i l'ensenyament de l'estat del benestar. Hi podria haver versions privades més sofisticades, més còmodes, més luxoses. Però les públiques no serien provisionals o de beneficència, sinó una opció viable a llarg termini.
Què s'aconseguiria amb això? Resoldre el problema de l'atur, però no eliminant l'atur sinó fent que deixés de ser un problema. Molts plantejaments actuals miren de recuperar el creixement econòmic, reactivar la economia i el consum, i que tot això generi nous llocs de treball. Però la realitat és que ja no ens cal la quantitat de ma d'obra que era necessària abans. Molt sovint, ens acabem inventant feines que acaben sent perjudicials (vegeu Guanyar-se la vida per a una explicació més detallada). Així les coses, la davallada dels llocs de treball disponibles és imparable, al meu parer. El que cal és que adaptem la nostra societat a aquesta nova realitat, enlloc de seguir funcionant amb uns paradigmes que ens acabaran eliminant com a espècie sobre el planeta.
Però si deixem de parlar de subsidis i ens plantegem el que es bàsic com un servei públic, l'opció de viure amb l'indispensable es convertiria en una alternativa alliberadora. Un acomiadament no suposaria un drama. Segurament desapareixeria el treball fixe, menys en casos molt concrets en que fos imprescindible. La gent aniria treballant per temporades per anar guanyant diners extres i després passaria èpoques fora del mercat laboral. Però el fet de no tenir feina remunerada no implica estar inactiu. Molts dels jubilats presten un ajut impagable als fills i nets, o participen en activitats de voluntariat. Si algú tingués un projecte al cap, es podria dedicar a desenvolupar-lo sense haver de dependre de una feina que li prengués bona part del temps. Afavoriria que la gent pogués desenvolupar la seva vessant artística. Es podrien crear més productes gratuïts, com per exemple software lliure. La pirateria deixaria de ser un problema ja que els autors es podrien mantenir sense dependre de cobrar per les seves obres.
No hi hauria feines inútils i indignes, perquè ningú no les vol fer i ningú tindria necessitat d'agafar-les. Les feines més valorades serien les que realment ho han de ser: les més pesades o difícils. Segurament s'agafarien durant temps curts per estalviar diners i poder estar més temps sense dependre dels ingressos.
Està clar que tot aquest plantejament podria provocar que molta gent es repengés i visqués sense fer cap mena d'activitat. Caldria trobar un equilibri entre que aquest nivell bàsic fos insuficient i que fos massa abundant. Si fos insuficient, no seria una opció viable i quedaria com un refugi, com beneficència, convertint-se en un gueto marginal. Si fos massa abundant, podria resultar desmobilitzador, al tenir-ho tot resolt sense haver de fer res. La clau crec que està en que la iniciativa particular seguís sent el motor dels avenços, mentre que la cobertura pública marqués un mínim que aconseguís evitar la pobresa.
Aquesta garantia dels mínims caldria estendre-la a tot el planeta. No només perquè és l'única opció justa, l'única que evitaria que la riquesa de que gaudim es basi en la pobresa d'altres pobles, sinó també per aconseguir que ningú es vegi obligat a abandonar el seu país per subsistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada